“Hong Kong: el preu de la resistència ”
Unes 1.400 detencions, 2.300 cartutxos de gas lacrimogen i centenars de còctels Molotov: des de fa més de tres mesos, la ciutat de Hong Kong protesta contra la supremacia de Pequín. Us presentem la història d’un conflicte que es podria agreujar encara més.

( Per Der Spiegel )

A començament del 2018 dos joves de Hong Kong fan un viatge de dos dies a Taiwan. Poon Hiu-wing, de 19 anys, i el seu xicot, Chan Tong-kai, de 20, treballen a la mateixa empresa i des de fa mig any són parella. En una autofoto molt retocada que pengen a la seva pàgina de Facebook s’hi pot veure un noi i una noia que semblen sortits d’un manga: ulls grossos, barbeta estreta, llavis estampats a les galtes. Volen celebrar el dia de Sant Valentí a Taipei.

La nit del 16 al 17 de febrer es forma una baralla entre tots dos que tindrà un desenllaç mortal. La seva xicota —afirmarà Chan més tard davant la policia— el va provocar. Chan l’estampa de cap contra la paret de l’habitació de l’hotel, tots dos cauen per terra, l’escanya i l’endemà al matí deixa el cadàver dins una maleta als afores de la ciutat. Al vespre torna amb avió cap a Hong Kong, on amb la targeta de la víctima traurà uns quants milers de dòlars. Ben bé tres setmanes més tard es troba el cadàver de Poon Hiu-wing.

Aquest crim és l’inici d’una cadena d’esdeveniments que sumeix l’antiga colònia britànica de Hong Kong en una profunda crisi, divideix la població i amenaça l’economia. La importància de Hong Kong com la tercera borsa més gran del món i el seu estatus compromès com a regió administrativa especial de la República Popular de la Xina obliga els governs de Londres, Berlín o Washington a posicionar-se en el conflicte.

Els esdeveniments que comencen amb la mort de Poon reactiven un moviment de protesta que després del fracàs de les protestes dels paraigües del 2014 semblava acabat, però que ha tornat amb tanta fúria que suposa un desafiament per als dirigents de la superpotència de la Xina.

Com s’ha arribat a aquesta crisi? Quines escenes i quines decisions l’han provocat, quines oportunitats s’han perdut per mitigar-la? Der Spiegel fa mesos que observa el conflicte, que informa sobre les manifestacions pacífiques i violentes, que parla amb diversos representants de tots dos bàndols, però també amb persones que es troben entremig.

És massa aviat per fer una descripció definitiva de l’estiu turbulent de Hong Kong. Però després de més de cent dies de protestes ja és hora que ens en fem una imatge tan completa com puguem.

Dissabte passat es complien cinc anys de l’inici de les protestes dels paraigües a Hong Kong, el 2014. L’1 d’octubre la República Popular de la Xina celebrava el 70è aniversari de la seva fundació amb una gran desfilada militar al centre de Pequín. En realitat, però, l’1 d’octubre les mirades de la majoria d’observadors no anaven dirigides a la plaça de la Pau Celestial, sinó a l’evolució de la situació a Hong Kong.

Després de la mort de Poon Hiu-wing passen mesos fins que el cas omple portades. El motiu és jurídic: entre Hong Kong i Taiwan no hi ha cap acord d’extradició. Si bé Chan confessa que ha mort la seva xicota, la justícia no el pot extradir a Taipei. En canvi, el juny del 2018 és acusat i condemnat a 29 mesos de presó. Però només per blanqueig de capital, l’únic delicte demostrable a Hong Kong.

Frustació

Entén la frustració —diu la jutgessa en la seva justificació de la sentència— pel fet que “la confessió d’un acusat que diu que ha assassinat algú fora d’aquesta jurisdicció no suposi un fonament perquè se l’acusi d’assassinat o d’homicidi a Hong Kong”. Però Hong Kong, afegeix, és un estat de dret. Descomptant el període de presó preventiva, Chan podria tornar a estar en llibertat l’octubre de 2019.

Carrie Lam
Durant el procés judicial de Chan, els pares de la víctima escriuen cinc cartes demanant ajuda a la dona que es convertirà en la figura clau de la crisi del 2019: Carrie Lam, de 62 anys, cap del Govern de Hong Kong des del 2017.

Lam és funcionària de carrera. La seva diligència, la seva ambició i la seva capacitat per fer-se respectar l’han portat al càrrec més alt de la ciutat. Lam és coneguda també perquè llegeix peticions privades i se n’encarrega personalment.

Lam pren el cas Poon com un motiu per introduir una gran modificació legislativa: vol ampliar l’acord d’extradició de Hong Kong no tan sols a Taiwan sinó també a la Xina continental, on pràcticament tota acusació acaba en condemna i on els acusats és probable que no tinguin un judici just.

La pregunta sobre el motiu que empeny Carrie Lam a fer aquest pas funest és decisiva per entendre l’esclat de la crisi, però encara avui és controvertida. Els seus adversaris polítics li retreuen que va actuar seguint les indicacions de Pequín. Lam ho desmenteix, i hi ha molts indicis que apunten que efectivament va prendre la iniciativa pel seu compte. En qualsevol cas, des del començament defensa amb determinació i impaciència l’esmena a la llei sense tenir en compte l’oposició: “No tenim temps per perdre. Hem de treballar per aprovar la llei en l’exercici 2018-2019, és a dir, abans d’acabar l’estiu. Des de l’assassinat de Taiwan el rellotge corre. No volem que el sospitós s’escapi”.

A començament de febrer l’advocada estrella Margaret Ng, de 71 anys, llegeix atentament la nova llei. El contingut li sona estranyament familiar. Després del retorn de la sobirania de Hong Kong a la Xina, el 1997, Ng va formar part del Parlament i recorda que ja aleshores es va debatre sobre si s’havien d’extradir sospitosos a la Xina. Per la preocupació que un pas com aquell pogués malmetre la confiança dels inversors internacionals en la legalitat de Hong Kong, el projecte es va desestimar. Ara Lam l’ha tornat a posar sobre la taula.

L’extradició

“Per tant, vaig agafar els documents d’aquell temps, vaig anar a un diari i vaig explicar el que sabia”, diu Ng. El seu toc d’alerta dient que un acord d’extradició amb la Xina amenaçava no solament els inversors i els empresaris, sinó qualsevol hongkonguès va alarmar una part considerable de l’opinió pública. L’oposició contra la llei de Lam, fins aleshores limitada a uns quants experts, s’estén. A poc a poc es posa en marxa un moviment de protesta.

El 27 de març l’activista per la democràcia Joshua Wong, de 22 anys, es troba amb Der Spiegel per a una entrevista. En la conversa es parla dels esforços de Pequín per lligar Hong Kong políticament, jurídicament i econòmicament a la Xina continental, ara amb un pla per unir les grans ciutats del delta del riu Perla i convertir-les en una única megaciutat, on s’inclourien també les regions administratives especials de Hong Kong i Macau.

La nova llei d’extradició, diu Wong, és un vulneració especialment maldestra de l’“alt grau d’autonomia” que se li va prometre a Hong Kong. Però Wong té dubtes que l’oposició aconsegueixi fer sortir un cop més tanta gent al carrer com durant les protestes prodemocràtiques dels paraigües del 2014. “Fa cinc anys va ser senzill mobilitzar 100.000 persones”, diu Wong. “Ara no estem preparats per això, perquè la gent sap quin preu s’ha de pagar per la resistència civil”.

Gairebé tots els dirigents del moviment dels paraigües han estat processats des del 2014, i alguns han estat condemnats a llargues penes de presó. Durant l’entrevista Wong mira constantment el mòbil: l’endemà té una cita al jutjat i podria acabar novament a la presó. No té confiança respecte al seu futur i al de l’oposició; per a molts joves hongkonguesos, diu Wong, el moviment dels paraigües ja forma part de la història. “Em temo que d’aquí a deu anys jo no seré res més que un personatge històric”.

Hi ha una altra cosa que el preocupa, diu Joshua Wong, abans d’anar-se’n a la pròxima reunió amb l’advocat: que, si el detenen, es podria perdre l’estrena de la pel·lícula de ciència-ficció Avengers: Endgame. Com la majoria de hongkonguesos de la seva generació, Wong és un fan apassionat dels Venjadors. Té curiositat per veure com acabarà l’enfrontament amb Thanos, el supermalvat de l’univers de Marvel.

L’extradició

Quatre setmanes més tard canvia l’estat d’ànim a Hong Kong. Els mitjans informen cada dia de la disputa entorn de la llei d’extradició. A final de març 12.000 manifestants surten als carrers, i el 28 d’abril en són 130.000: molts estudiants, però també obrers, treballadors d’oficines i empresaris. És la manifestació més gran des del final del moviment dels paraigües.

Al maig continuen les protestes i les peticions en línia, però ningú no espera que passi el que s’esdevé el 9 de juny: centenars de milers de persones —segons dades dels organitzadors, més d’un milió de persones­— fan l’esforç de sortir als carrers de Hong Kong i exigeixen la retirada de la llei.

La cap del Govern, Carrie Lam, accepta esmenes al seu projecte, però no té pensat retirar-lo. El mateix vespre de la manifestació massiva Lam declara: la llei es presentarà al cap de tres dies, com estava previst. Com que el sector favorable al Govern té majoria al Parlament, on només s’escullen democràticament la meitat dels membres, és pràcticament segur que la llei s’aprovarà. En aquesta ciutat de set milions d’habitants, ni amb una marxa d’un milió de persones no n’hi ha prou per fer transigir el Govern: amb aquesta amarga conclusió se’n van cap a casa els manifestants.

El 12 de juny tornen. Aquest dia es converteix en el punt d’inflexió de la crisi. Milers de persones bloquegen l’assemblea legislativa per impedir l’entrada als diputats i evitar una votació. La ira dels manifestants és tal que entren al recinte del Parlament. La policia reacciona amb detencions, gas pebre i gasos lacrimògens. Per primera vegada s’alcen per damunt del centre de la ciutat núvols de fum de barricades en flames.

Tres dies més tard Carrie Lam suspèn la llei que havia impulsat durant mesos sense tenir en compte l’oposició. Encara no la retira definitivament, però la confiança i la resignació han canviat de bàndol.

“Si mai la ciutat té un dia festiu propi, ha de ser aquest 12 de juny”, diu l’advocada Ng. “Aquell dia els manifestants van fer cedir el seu Govern. M’abstinc de dir si va ser una bona idea entrar al Parlament per la força. Però dubto que hi hagués cap altra manera d’evitar que s’aprovés la llei”.

A partir del 12 de juny la iniciativa és del moviment de protesta. En els mesos següents desplega una força social i una visibilitat internacional que fins i tot comparant-lo amb moviments històrics semblants és notable. Això es deu a tres factors: la ira i la creativitat dels manifestants, la malaptesa del Govern i la violència —sovint excessiva— de la policia.

Setmana rere setmana els manifestants sorprenen els seus adversaris amb accions sempre noves. Protesten al barri governamental i en zones residencials, ocupen centres comercials i convoquen vagues estudiantils, es manifesten davant de comissaries de policia i demoleixen estacions de metro. Intercalen grans manifestacions pacífiques amb petits atacs espontanis, que sovint acaben amb gasos lacrimògens i imatges de policies pegant a manifestants.

Al centre del moviment s’hi instal·la una guerrilla urbana amb molta mobilitat i amb bons coneixements digitals, que es posa d’acord a través de grups de xat en xarxes socials com LIHKG i Telegram. Un dels grups es diu “Guardians of Hong Kong”, en al·lusió a una sèrie dels còmics de Marvel.
Les protestes

Quan la policia vol atrapar els protestants en un extrem de la ciutat, els anomenats frontliners (‘els de la línia del front’) sovint ja fa estona que es dirigeixen a l’altra punta. Han canviat els uniformes negres a l’estil dels Venjadors, les màscares de gas i les genolleres per texans i samarretes per camuflar-se en l’ambient urbà. En general la policia els perd la pista.

El moviment dona importància a continuar sent amorf i sense líders. Aquesta és una de les lliçons de les fracassades protestes dels paraigües, els representants més destacats de les quals van acabar gairebé tots davant els tribunals. Aquells líders, a la nova generació de manifestants els semblen ingenus i matussers.

A mitjan maig Joshua Wong ha començat a complir condemna i segueix amb sorpresa les primeres protestes massives des de la presó. El 17 de juny, quan és alliberat i just després convoca un bloqueig del quarter general de la policia, a les xarxes socials el reprenen durament: com se li acut organitzar comandos pel seu compte? En el nou moviment de protesta aquestes decisions no es prenen individualment, sinó conjuntament, per part de tots els que participen en els corresponents grups de xat, que, tot seguit, voten què s’ha de fer.

La creativitat del moviment podria ser una inspiració per a agències professionals de relacions públiques. Al juny ja apareixen els primers anuncis, finançats amb micromecenatge, en grans mitjans europeus i nord-americans; i passen setmanes fins que el Govern no els segueix amb la seva pròpia campanya. A mitjan agost, quan uns protestants apallissen un periodista xinès a l’aeroport i reben crítiques d’arreu del món, el moviment demana disculpes. A final d’agost pengen a internet un himne de protesta, titulat Glory to Hong Kong (‘Glòria a Hong Kong’). A partir d’aleshores cada vespre el canten en llocs públics. Per la festa de Mitja Tardor, milers de persones pugen als turons de Victoria Peak i Lion Rock, i il·luminen amb làsers els gratacels de Hong Kong.

Al costat d’aquesta gran varietat d’iniciatives, les actuacions del Govern semblen lentes i superades per la realitat. Durat setmanes Carrie Lam invoca formalment la unió de la ciutat i recorre a comparacions que provoquen de valent els manifestants: ella és com una mare, diu el 12 de juny, i si cedeix als “capricis” del seu fill, un dia ell li preguntarà: “Mama, per què en aquell moment no em vas frenar?”.

Sexe gratuït

Més qüestionables encara són les declaracions d’altres polítics: l’assessora de Lam Fanny Law afirma a començament de setembre que hi ha noies que ofereixen “sexe gratuït” als manifestants homes del front. Amb poca determinació el Govern condemna atacs brutals que presumptament perpetren bandes criminals des de final de juliol contra manifestants i persones no involucrades. Amb fermesa el Govern defensa gairebé tota acció de la policia, fins i tot actuacions perilloses en llocs estrets com estacions de metro.

Aquest corporativisme es reflecteix, però, amb l’excepció de l’incident de l’aeroport, també en el bàndol dels adversaris al Govern. Encara que alguns manifestants puguin passar de la ratlla, ningú no vol trencar el consens. La duresa creixent de la policia reforça aquest tancament de files.

El 30 de juny apareix publicat a The New York Times un article d’un manifestant anomenat Fred Chan Ho-fai, que esbossa la tàctica del moviment. Es titula “Feu que la policia us pegui”. L’objectiu és, escriu Chan, “aplicar els mitjans no violents més agressius possibles per portar la policia i el Govern fins al límit. Aquesta mena d’accions fan soroll i capten l’atenció”. Si s’aconsegueix que la policia “posi en pràctica una força innecessària, aleshores l’opinió pública sentirà rebuig envers les autoritats”.

L’endemà, l’1 de juliol, manifestants radicals entren violentament al Parlament per segona vegada. Aquest cop ocupen i arrasen el saló de sessions, embruten les parets i trenquen vidres. Si bé abans diversos polítics opositors havien suplicat als manifestants que paressin, posteriorment cap d’ells no critica l’acció.

Ni tan sols el constitucionalista Benny Tai, de 55 anys, iniciador de les protestes dels paraigües i defensor acèrrim de la resistència pacífica, no és capaç de condemnar la presa del Parlament. L’1 de juliol és a la presó i s’assabenta dels fets per la ràdio. El que van fer els manifestants va ser “incivilitzat”, admet Tai. “Però la veritat és que vaig plorar”, diu a començament de setembre un cop torna a estar en llibertat.
Entren al plenari

Aquella tarda unes quantes desenes de manifestants van entrar per la força al plenari. Abans d’anunciar les reivindicacions principals del moviment de protesta, van aturar-se un moment: una acció com aquella podia significar altes penes de presó per a tots els presents. “Primer uns vint van sortir de la sala”, diu Tai. “Però després van tornar. No volien deixar sols els altres. Es van sacrificar. Potser aquest és el grau més alt de resistència pacífica que hàgim vist mai a Hong Kong”.

Fins a començament de setembre Carrie Lam no va retirar formalment la llei d’extradició i va anunciar que volia parlar “amb tots els afectats”. Per un moment la borsa de Hong Kong va repuntar, però la concessió de Lam no va donar resultat. A mitjan setembre es deté i s’acusa més de 1.400 manifestants, que són posats en llibertat sota fiança, es llancen centenars de còctels Molotov i es disparen ben bé 2.300 cartutxos de gasos lacrimògens. El moviment s’ha radicalitzat i ja fa temps que va més enllà de la llei d’extradició i de vagues ofertes de diàleg.

Ara ja no s’esbatussen només la policia i els manifestants, sinó també els manifestants de diverses faccions entre ells. A Gloucester Road té lloc una escena brutal. Uns opositors al Govern apallissen un home fins que cau de genolls a terra i després li tiren coces fins que deixa de moure’s. L’home, suposadament un simpatitzant del Govern, és ingressat a l’hospital en estat crític.

“Jo també l’hauria apallissat”, diu un jove manifestant que es diu Fong. Aquella tarda ell participava en una altra protesta, però de seguida el van informar del cas. “L’home n’havia atacat un dels nostres”. La informació va circular, diu, per la xarxa social LIHKG. Allà, afirma Fong, totes les notícies estan verificades. “L’objectiu era donar-li una lliçó. Aquella gent, si no, no entra en raó. Només entenen el llenguatge de la violència”. Des del 9 de juny Fong ha participat en gairebé totes les manifestacions, i al juliol va ser escollit frontliner amb uns quants amics del seu institut.

Diverses opinions
Fong té 17 anys i viu amb els seus pares i dues germanes en un pis de dues habitacions del barri de Tseung Kwan O. El seu pare és paleta i contrari al moviment de protesta. “Ell creu que hauríem d’obeir”, diu Fong, “però les meves germanes i jo volem democràcia”. Això, afirma, és molt típic de les famílies en què els pares ja tenen més de cinquanta anys.

“L’ideal seria que Hong Kong fos totalment independent de la Xina”, diu Fong, “però això potser no és realista”. Ell vol que abans del gener el Govern compleixi les quatre exigències restants que els manifestants han exposat: una investigació independent de la violència policial, la no aplicació de les altes penes que assigna el paràgraf dedicat a la rebel·lió, la retirada de totes les acusacions presentades fins ara; i eleccions directes i lliures, tant del Parlament com del pròxim cap del Govern.

Els èxits del moviment de protesta, la seva unió notable i també la validació que troba internacionalment han despertat unes expectatives enormes. Però la seva estructura, sense líders i marcada per les xarxes socials, la feblesa dels hongkonguesos i la fortalesa del Govern de Pequín han creat una situació que gairebé no té cap sortida. Si el conflicte s’ha de resoldre pacíficament, qui té l’autoritat per tancar un acord?

“És veritat, un dia haurem de parlar amb el Govern”, diu Fred Chan Ho-fai, tres mesos després de descriure a The New York Times per primer cop la tàctica del moviment. “Però encara som lluny d’aquest pas. No ho farem fins que el Govern no accepti les nostres reclamacions”.

Chan no veu problemàtic trobar representants que puguin negociar en nom del moviment. La seva autoritat es forjarà a les xarxes socials, on avui dia ja es voten totes les accions dels manifestants. “El paper de les xarxes socials en aquest moviment va més enllà del que van tenir en conflictes anteriors com la Primavera Àrab”, diu Chan. Els algoritmes són més ràpids i més eficients, afegeix. Avui dia, conclou, es poden determinar amb molta més eficiència posicions comunes i operatives que durant les “revolucions de Facebook” d’anys anteriors.

Però el Govern xinès és tan poc comparable amb els règims de la Primavera Àrab com el moviment de protesta de Hong Kong amb els rebels de Tunis, el Caire o Trípoli.

Per a Pequín, Hong Kong no és un problema existencial, però després de l’estiu del 2019 sí que s’està convertint en un problema cada cop més greu. El perill que el Govern de la Xina resolgui el problema amb violència encara existeix. Està, en part, en mans del moviment de protesta que no s’arribi a aquest extrem.
Oposició al Govern

Els opositors al Govern encara no han arribat al límit de les seves possibilitats, diu Chan: “Des dels anys seixanta ens hem acostumat a pensar en Martin Luther King quan parlem dels moviments pels drets civils. Poca gent recorda el paper destacat que van tenir Malcolm X i les seves accions radicals”. Segons Chan, es pot augmentar el nivell de radicalitat.

Sembla que el moviment, després de més de cent dies de protestes, està tan segur de la seva causa com ho estava Carrie Lam la vigília del 12 de juny.

En aquest temps la cap del Govern ha perdut la credibilitat que li quedava a començament d’estiu. Ha comès massa errors i ha perdut massa oportunitats per tenir ara un rol central en la resolució del conflicte.

És complicat —va lamentar Lam fa quatre setmanes en una conversa confidencial amb empresaris— servir “dos amos”: la població de Hong Kong i el Govern central de Pequín. Tot apunta que actualment ja només té un amo —Pequín— i que només continua en el càrrec perquè algú ha d’ocupar-lo fins que arribi la persona que la succeirà. I aquesta persona la decidirà Pequín.

El Govern xinès manté un estrany silenci des que a l’agost unitats de la Policia Armada del Poble es van desplaçar a la frontera amb Hong Kong. D’ençà de la visita de la cancellera alemanya, Angela Merkel, a començament de setembre cap dirigent xinès no s’ha pronunciat sobre Hong Kong. Això pot ser —però no té per què ser-ho— un bon senyal. •

Bernhard Zand
© Der Spiegel (8-10-2019)