RESISTIRÀ UCRAÏNA ? EL NACIONALISME RUS, IMPERIALISTA COM L’ESPANYOL

“Ucraïna resistirà?”

“Les revoltes del Maidan de 2013-14 van mostrar una pinya ciutadana determinada, activa i molt sacrificada”.

Quan Joe Biden assegurava que Rússia llançaria una invasió a gran escala el 16 de febrer, l’estava encertant. La Casa Blanca estava ben assessorada, els serveis d’intel·ligència dels Estats Units ho van detectar amb precisió i, efectivament, l’ofensiva s’ha desfermat amb gran potència. Feia unes quantes setmanes que des de Washington s’advertia de la imminència d’un atac, i vam ser molts els que no en vam fer gaire cas. L’únic error va ser preveure-ho per al 16 de febrer, una setmana abans que realment succeís; però en seguretat militar, aquest lapse de temps és anecdòtic. Imagineu com haurien canviat les coses si una predicció amb un marge d’error similar s’hagués produït abans de Pearl Harbour, l’operació Barba-roja o el desembarcament de Normandia.

Sempre ens malfiem dels pronòstics de Washington. Ens tenien acostumats a una intel·ligència molt curta; no van preveure la caiguda del mur de Berlín, la invasió de Kuwait ni els atemptats del 11S. Ara bé, aquest cop hem menystingut les alarmes del Pentàgon. I jo m’hi compto. En algun article anterior, en aquest mateix mitjà, em vaig equivocar; no em semblava ni lògic ni útil que Putin s’embarqués en una operació de conquesta a gran escala. Fins i tot quan es va desencadenar la primera ocupació russa del Donbass, fa pocs dies, molts vam dubtar que anés gaire més enllà. L’opinió europea sencera, inclòs el president francès Macron, va pecar de condescendent. El Kremlin gesticulava i no podia ser tan bèstia. Doncs ja ho veieu, ens vam equivocar, i molt. I els nord-americans la van encertar.
Què passarà?

És important reconèixer l’encert dels uns i la badada dels altres, ja que això pot ajudar a preveure què pot passar a partir d’ara. La primera comprovació clara és que, malgrat el que hem vist els darrers anys i el que estàvem acostumats a acceptar, Vladimir Putin no és un pragmàtic guiat per la prudència. Si mai ho havia estat, ja ha perdut aquesta condició. Aquells conflictes localitzats a Crimea, a les repúbliques del Donbass, a diferents zones del Caucas, no eren pas conflictes guiats pel càlcul ni per interessos comercials, estratègics o diplomàtics.

Ara es veu molt més clar; Putin és un imperialista. Potser abans no ho era tant, o potser simplement ho camuflava, tant és. Ara és un expansionista declarat, i després del discurs de dilluns, on qüestionava la mateixa existència d’Ucraïna, podem dir que el llop ja s’ha tret definitivament la pell de xai. I el cas és que no estem només davant d’un descobriment psicològic, i aquesta revelació del Putin profund no serveix només per entendre el personatge. Ens aproxima al mòbil principal de l’alta política russa i per tant ens fa anticipar millor el que pot venir a partir d’ara.

Un nacionalisme com l’espanyol

S’ha parlat molt de gasoductes, dels oligarques i les seves fortunes, de la defensa geoestratègica de Rússia, d’influir i espantar els veïns exsoviètics per tal que afavoreixin els interessos econòmics… però tot això no ens explica bé ni el que passa ni el que passarà. En canvi, el mòbil nacionalista ens ho fa entendre tot millor. Putin vol tornar a l’imperi, i vol passar a la història com el nou tsar del segle XXI. En el fons, li importa ben poc la prosperitat o el benestar de la seva gent, i no diguem de la gent veïna. O en tot cas, li resulta accessori i secundari. El centre de la seva política és tornar a Rússia la seva grandesa. Com a catalans, acostumats a tenir al damunt el nacionalisme espanyol, que com el rus és dels grossos, agressius i prepotents, no ens hauria de costar tant de comprendre.

Amb aquests esquemes mentals, el que ha passat els darrers anys s’entén molt millor. La invasió de Crimea i el suport als insurgents del Donbass no eren objectius en si, més aviat eren experiments per anar flexionant els músculs. La intervenció al Kazakhstan, que molts vam veure com episòdica, també era estructural, atès que es tractava de deixar clar qui manava en aquella excolònia russa. Fins i tot la bona entesa amb Donald Trump es veu més clara, sabent que tots dos són populistes imperials, que posen la glòria de la nació per damunt de l’estabilitat i el progrés. En la narrativa èpica i patriotera, hi ha algunes similituds alarmants entre l’assalt al Capitoli i l’assalt a Ucraïna.

En conclusió, sembla que Putin intentarà obtenir el màxim d’aquesta invasió. Si pot doblegar Ucraïna i sotmetre-la sota una o altra fórmula al domini de Moscou, ho farà. Si pot clavar una queixalada a mig país, també ho farà. Si s’ha de limitar a forçar un govern amic a Kíev, s’hi conformarà, tot i mantenir les espases ben altes per si considera que ha de tornar a fer d’abusador. També pot ser, és clar, que la jugada li surti malament, i que es trobi amb un Afganistan multiplicat per deu al llarg de la frontera russa, en ple continent europeu i en ple segle XXI. És per això que, aclarida la incògnita sobre les pretensions del mandatari rus, resta per saber si tindrà èxit sobre el terreny.
Què hi podem fer?

D’entrada podem condemnar enèrgicament, que és el que està fent Occident de forma compulsiva i que, més que una demostració de força, sembla una patètica demostració d’impotència. L’OTAN i les principals potències ja han afirmat que no intervindran militarment. I està per veure si les sancions contundents anunciades fan gaire mal. Tenint en compte que el mòbil i les preocupacions de Putin no són de caràcter econòmic, el més probable és que tals sancions, per duríssimes que siguin –i ja ho veurem– no modifiquin res essencial en el tauler de joc. Les amenaces i condemnes és possible que encara enforteixin l’ascendència del tsar Vladímir a casa.

L’altra opció, un cop descartada la ingerència directa, és ajudar de forma indirecta els ucraïnesos a defensar la seva sobirania. Vist el panorama, possiblement és el més intel·ligent que podem fer, tot convencent les nostres societats i els nostres governs. Ajuda humanitària, econòmica, logística, informàtica… tot el que acompanyi la fortalesa dels ciutadans agredits serà benvingut. Segurament no acabarà canviant el desenllaç final, però segur que injectarà moral i fermesa a la societat civil. Perquè al capdavall, en les circumstàncies actuals, els únics que poden frenar l’escombrada de l’ós rus és la gent organitzada d’Ucraïna, ben cohesionada amb l’estat i el govern.

La gran incògnita, ara per ara, és la capacitat de resistència d’Ucraïna. Sabem que les seves forces armades són molt inferiors a les russes, així com els seus recursos humans, materials i naturals. Però les revoltes del Maidan de 2013-14 van mostrar una pinya ciutadana determinada, activa i molt sacrificada. Si resta alguna cosa d’aquell esperit europeista, desafiant i patriòtic, podem tenir sorpreses. Putin assegura que ja s’estan produint rendicions en massa de tropes ucraïneses, i que la invasió serà un passeig. Ja ho veurem en els propers dies i setmanes. Es rendirà Ucraïna? Es trencarà? S’encendrà? El meu pronòstic és que en el terreny militar els ucraïnesos patiran molt, però el poble serà molt més difícil de pelar que l’exèrcit.

Com diu l’himne de la revolució dels clavells portuguesa de 1974, Grandola Vila Morena, O Povo é quem mais ordena. El poble és qui mana més. Estem a punt de comprovar-ho.
Informa:ELMON.CAT (24-2-2022)

84 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: