RETIRAR LA PARAULA PER PARLAR EN CATALÀ AL CONGRESO: UNA LLENGUA SUBORDINADA

“Retirar la paraula (per parlar en català) ”
( SEBASTIÀ ALZAMORA )

Em va saber greu veure Meritxell Batet prenent l’ús de la paraula a Albert Botran pel fet d’expressar-se en català al Congrés de Diputats, i també a Néstor Rego, del BNG, per fer-ho en gallec. Ja sabem què estableix el reglament del Congrés sobre la qüestió lingüística, i sabem també quin paper hi fa Batet i quin Botran, i a quins partits pertanyen, però això no fa que l’escena sigui menys lamentable. Feia pensar en altres èpoques, quan els mestres catalans (o mallorquins, o valencians) castigaven els alumnes que parlaven en català dins l’aula, i quan els mateixos alumnes delataven els companys que gosaven cometre tal insolència. Però no és tan sols això: és que, a més, l’actual presidenta del Congrés forma part d’una generació política de la qual hauríem d’esperar –d’exigir– la superació de segons quins plantejaments caducs, retrògrads i reaccionaris.

En un estat que es proclama democràtic, amb institucions que se suposa que han de protegir la igualtat entre els seus ciutadans i l’exercici del seus drets, que es retiri la paraula a un diputat pel fet d’expressar-se en una llengua oficial d’aquest estat, és senzillament inacceptable. Consagrar una sola llengua com a llengua comuna i obligada, en detriment d’unes altres que són optatives i d’ús estrictament regional, és una desigualtat que només pot ser qualificada com a supremacista. El Congrés de Diputats és el Parlament espanyol, és a dir, la institució que representa tots els ciutadans de l’Estat, i si n’hi ha uns que hi poden parlar la seva llengua i uns altres que no, vol dir que hi ha uns ciutadans de primera i uns altres de segona. Que el català, l’euskera o el gallec no estiguin permesos al Congrés és, ras i curt, una aberració democràtica.

Que l’estat espanyol tampoc accepti que aquestes llengües puguin ser oficials a les institucions europees n’és una altra. És un menyspreu que fa l’Estat, des del seu ordenament jurídic, a tots els ciutadans que no tenen el castellà com a primera llengua, a pesar que tots el coneguin perquè hi estan obligats constitucionalment. És, en definitiva, el recordatori que no són exactament ciutadans d’un estat de dret, sinó sobretot súbdits d’un regne. El Regne d’Espanya, “un Estat social i democràtic de Dret” (article 1.1 de la Constitució), que pren “la forma política de la Monarquia parlamentària” (article 1.3) i la sobirania del qual “resideix en el poble espanyol”. En el poble espanyol que no parla català, pel que veiem.

Mentre Espanya menyspreï i ataqui la diversitat lingüística, no podrà aspirar a formar part de les democràcies avançades que sí que la respecten i la promouen. Seguirà sent un projecte fallit d’estat nació, un projecte cada vegada més cansat i desgastat a causa del seu nacionalisme, també del nacionalisme lingüístic: aquesta idea absurda, i nociva, que hi ha una llengua superior a les altres, i que per tant mereix prevaldre per damunt de les altres. Que l’episodi entre Batet i Botran no passés de ser una escenificació no fa que deixi d’existir un problema de fons, un anacronisme feixuc i desagradable.

Informa:ARA.CAT (17-11-2020)
N.de la R.
Felicito Albert Botran per la seva iniciativa.La CUP ha de ser fidel a tota mena de ruptures i la lingüística és molt important. Si aquesta mena de “revolucions” es fan de forma continuada i no siguin flor d’un dia alguna cosa s’aconseguirà, si més no poder contrarestar la balança informativa del supremacisme castella/espanyol.

141 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: