“Reunir-se amb la ultradreta ”
( BERNAT DEDÉU )
L’únic interès que tindrà la política catalana d’aquí a les eleccions, i molt em temo que la cosa serà un mirall perfecte d’allò que ens espera els propers lustres, consistirà a admirar la lluita entre convergents i republicans per sobrepassar la inframentalitat. Aquesta setmana, la gran polèmica que ha entretingut els nostres diputats, a qui sufraguem el cotxe oficial i les llaminadures cada dia amb més entusiasme, ha estat l’assistència del vicepresident del Parlament, Josep Costa, a una reunió telemàtica amb diversos grups secessionistes entre els quals destacava algun element identitari o proper a la ultradreta. Servidor escriu aquest article en dia festiu i, com els lectors entendran perfectament, em carda una mandra extraordinària fer un cop de Google per veure amb qui s’ha entaulat virtualment l’entranyable Costa, entre d’altres coses perquè la notícia és del tot irrellevant.

Però bé, vist el nivell profundament infantil de la nostra política i la seva cursa vers la més absoluta de les estultícies, caldria recordar quelcom tan senzill com que Josep Costa no només pot reunir-se (a títol personal o en nom del seu partit) amb qui sigui, sinó que com a representant públic és la seva obligació. Desconec, i visc ben feliç d’ignorar, si Costa es va reunir amb els Legionaris de Crist, amb membres del Ku Klux Klan o amb el fucking president del Partit dels Defensors de la Catalanitat de la Moreneta, però només faltaria que no ho pogués fer. Reunir-se amb algú, diria jo, no implica legitimar cap mena d’ideari, ni compartir-hi l’aproximació a l’independentisme. Tots, insisteixo tots, els grups polítics han de xerrar i negociar tard o d’hora, i tant li fot si tenen representació parlamentària o no: la tasca i el deure ètic d’un polític és defensar el seu criteri, si cal davant Hitler en persona.

El president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià, ha demanat recentment la dimissió d’en Costa —que, a banda de ser vicecap de bidells de la cambra catalana, resulta ser una de les cares més visibles de Junts per Catalunya—, i que “dimiteixi per blanquejar l’extrema dreta.” A veure, Sergi, bonic, llegeix la següent frase ben poc a poc, perquè així pot ser que fins i tot tu l’arribis a entendre: aquí l’únic que tu i la majoria de polítics de carnet com tu esteu blanquejant a diari amb la vostra manca de formació i la vostra banalitat oceànica i monumental és la imbecilitat. Sergi, guapo, jau una estona i descansa, que en Costa pot reunir-se amb l’ultradreta de la mateixa forma que tu li acabes d’aprovar uns pressupostos al PSOE, de qui fa molts poquets mesos deies que era el partit del 155 i el blanquejador de les porres d’en Rajoy durant l’1-O. Per tant, Sergi, torna a l’escola i aquesta vegada aprofita-la.

Reunir-se amb tothom és obligació moral d’un representant públic

La cosa encara té més gràcia, puix que arran d’aquesta perniciosa reunió sembla ser que els republicans han aprofitat per expulsar Antoni Castellà, líder de Demòcrates, del seu grup parlamentari (on no sé que coi fotia l’amic Castellà, per cert, donada la seva coneguda aposta per la unilateralitat en l’estratègia secessionista). El moviment li anirà de conya a en Toni, que ja fa temps que festeja amb Puigdemont per fer l’enèsima cabriola política de la seva vida i així acabar a Junts per Catalunya. Però tot plegat no deixa de caure de nou en una profunda banalització de la cosa pública per part d’uns representants que campen lliures en l’art del ruquejar. A mi se me’n refot, car després de tantes mentides i pantomimes el meu vot serà nul o blanc, però aquest ball de pallussos i tanoques em sap realment greu pels independentistes de cor que encara creuen en la partitocràcia.

Repetim-ho de nou, que els nostres diputats són més aviat justets i el seu magí viatja lent. Reunir-se amb tothom és obligació moral d’un representant públic, a qui paguem perquè, si cal, desgasti les cadires i les taules i es cremi la gola tot xerrant, si ho considera necessari, per la seva activitat política. I afegim-hi quelcom: quan els representants polítics d’un poble ja fa temps que juguen a la cursa per veure qui és el més enze de tots, la responsabilitat no només és seva, sinó que també és del poble que els tolera aquesta vergonyant inframentalitat. Ho dic per quan toqui anar a votar, conciutadà estimat, i pels possibles atacs de manca de memòria.
Informa:ELNACIONAL.CAT (9-12-2020)