RIURE EN CATALÀ: LA SAGA DE MONOLINGÜISTES NORMALITZEN LA LLENGUA COL·LOQUIAL EN CLAU CÒMICA

“Riure amb el català”.
La saga de monologuistes en català normalitzen la llengua col·loquial en clau còmica quan, fins fa pocs anys, fer acudits en català era una raresa.
El Festival In Risus de Barcelona i el Còmic de Figueres conviden monologuistes en català.
( JORDI BORDES )
Es pot riure en català. Si fa una dècada era una raresa que algú presentés un monòlegs en català (com va constatar Charlie Pee en el seu debut), avui es viu amb normalitat. Potser és dels pocs aspectes en què, en aquesta dècada, l’ús social del català ha mostrat símptomes de millora. Els actors, amics del micròfon en un bar en què el públic està a tocar i es prenen una cervesa mentre riuen de la situació narrada, han fet pinya entre ells i han demostrat que hi ha artistes i també que hi ha públic que ho rep des de la normalitat. És maltractar la llengua estàndard, admet Marc Sarrats: el discurs stand up comedy manté el to d’una conversa col·loquial. Ells la reivindiquen, simplement perquè s’hi senten més espontanis. El submón d’espais on posen a prova l’humor va accedint, de mica en mica, als teatres, tot arrossegant nou públic als escenaris. El monologuisme també viu una època daurada gràcies a la multiplicació de xarxes des d’on mantenen la fidelitat dels usuaris a través de blogs, podcasts i col·laboracions a la ràdio. L’aparició d’Oye Sherman i Ana Polo als premis Gaudí , ara fa deu dies, va ser sonada. I no va ser una casualitat. Si a Barcelona es programa el primer festival In Risus, del 16 al 20 de març, a Figueres s’arriba a la 15a edició del Còmic, en què també intervenen alguns monologuistes.

Marc Sarrats presentarà, aquest dijous, el seu primer espectacle en català, Alta flipamenta, al Barts. Des del 2018, quan va debutar en català, ha anat fent intervencions més breus, al costat d’altres monologuistes que es passen el testimoni del micròfon l’un a l’altre. Sarrats, amb feina estable a Mediapro, havia debutat, el 2013, en els micròfons oberts del Mediterráneo. Ho feia en castellà, perquè no havia concebut fer-ho diferent. Se’n va cansar al cap d’uns anys perquè se sentia exclòs d’un tipus de monòlegs carregats d’un costumisme amb els tòpics de les nits de festa. Pee s’entrebanca sovint quan fa els monòlegs en castellà (aquest cap de setmana, tenia gira per l’Estat espanyol), però admet que també és divertit veure les seves dificultats amb l’idioma. Però a Catalunya practica la llengua que utilitzaria amb un grup de col·legues al bar.

L’humor català “és molt ric”, celebra Pee. La nova generació de còmics, a peu de micròfon, eixampla horitzons. Només a les sessions de Km0 al Raval hi ha noms com ara Raquel Hervás, Ignasi Taltavull, Adri Romero, Tomàs Fuentes, Irene Minovas i Albert Floyd, que se sumen a moltes de les que apareixen a l’article. També Modgi, Guillem Estadella, Neus Rossell i Judit Martín aposten pel català en les múltiples versions de monòlegs

Per Pee, l’humor en català és diferent del castellà, “com ho és també la música”, hi afegeix. No ho és només per la sintaxi, que obliga a reforçar la frase amb una accentuació diferent, apunta Sarrats, si no també per l’univers d’humor. En tot hi ha una tècnica, admet Pee. Per exemple, per explicar una història graciosa cal incloure-hi acudits. També és clau l’actitud corporal. Hi ha qui gesticula fins provocar la riallada i qui diverteix per la seva quietud. Cada artista tria el seu camí i també els temes que vol tractar. Per Sarrats, és notable la varietat. Si Pee aposta per un món íntim molt personal, Sherman i Manel Vidal parlen des de l’observació social i política. I Godai Garcia i el mateix Sarrats juguen amb el surrealisme (Godai en clau rural i Sarrats provant de mostrar les contradiccions generacionals).

L’arrencada professional són les accions d’open, com ara les del Mediterráneo. D’allà, Oye Sherman va impulsar la companyia Soterrani per marcar la pauta de monòlegs en català. El tancament del Club Capitol ha comportat que entrin en moltes altres sales amb més força, com ara el Golem’s, l’Aquitània, el Victòria, el Poliorama i la sala 9 del Bosque, el Borràs, el Regina i el Raval, per citar alguns teatres que han vist ampliada la seva programació de monologuistes.

Per Pau Gil, director de l’In Risus i membre d’MPC (que juntament amb el Cruïlla organitza el festival), entre els monologuistes hi sol haver un cert sentit crític. I és normal que vulguin reivindicar la llengua des de la normalitat, sense necessitat “d’anar en contra de ningú”. Altres artistes que habitualment treballen en castellà també se senten còmodes fent el monòleg en català on se’ls demana, com ara Txabi Franquesa, Andreu Casanova i Jordi Merca. També és cert que Quim Masferrer i Peyu són noms que juguen amb el monologuisme i el català des de fa anys. Però la seva presència no havia fet girar encara la tendència: “Fins i tot els monòlegs dels americans, interpretats en anglès, estaven subtitulats només en castellà”, comenta Sarrats.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (15-3-2022)

195 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: