RODA EL MÓN I TORNA EL TRIPARTIT

“Roda el món i torna el tripartit”.
(JORDI BARBETA )

El recent acord sobre el català a l’ensenyament i les darreres enquestes electorals publicades permeten albirar a mitjà termini el retorn del tripartit al Govern de la Generalitat, òbviament, liderat pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Això marcarà el punt final definitiu del procés sobiranista i l’inici d’una nova etapa de relativa normalització política estrictament autonòmica. I tal dia farà vint anys.

Certament, falten tres anys per a les properes eleccions al Parlament i fer previsions a tan llarg termini pot semblar agosarat, però la política catalana s’ha tornat molt previsible. No hi ha dubte que Pere Aragonès i, per descomptat, també JxCat faran tot el possible per aguantar la legislatura fins al final i una mica més si poden, sabedors que la següent etapa no els serà tan confortable. La política catalana s’ha instal·lat en un compàs d’espera, de temps indefinit, que recorda la tragicomèdia de Samuel Beckett Tot esperant Godot. Els personatges esperen i esperen algú que no ha d’arribar mai i, mentrestant, parlen, discuteixen i es barallen, però tot apunta que abans de tres anys no passarà res políticament transcendent a Catalunya.

Ja ha deixat clar aquesta setmana Pedro Sánchez que, mentre la reclamació catalana sigui l’amnistia i l’autodeterminació, no hi ha res a fer, ni tan sols a parlar. Si de cas la taula de diàleg, si és que arriba a reunir-se alguna vegada, serà, segons el president del govern espanyol, per parlar d’”altres coses”, però després de l’escàndol de l’espionatge sistemàtic, de la llei de l’audiovisual, del repartiment arbitrari dels fons europeus, de l’estratègia contrària als interessos de la indústria catalana, i del suport al corredor mediterrani perquè passi per Madrid, és difícil imaginar a quines altres coses es refereix Sánchez. I la vida continua i continuarà igual, perquè, com s’ha demostrat, ni els vots d’ERC al Congrés fan canviar les polítiques del govern més progressista envers Catalunya; ni Esquerra Republicana, malgrat totes les humiliacions, està disposada a trencar la interlocució amb el PSOE, conscient que més tard o més aviat s’haurà d’entendre amb el PSC, si més no, per salvar alguns mobles.

La política catalana es troba en un impàs de temps indefinit, tot esperant un Godot que no arriba mai i no és previsible que passi res políticament transcendent a Catalunya abans que torni el tripartit

La dada més clara dels sondejos del Centre d’Estudis d’Opinió i del recentment publicat en aquest diari per l’empresa Feedback és que preveuen un augment del suport al PSC, que cal no oblidar que ja és la primera força al Parlament. I la segona dada és una probable davallada del vot independentista, fins al punt que els partits que s’autodefineixen partidaris de la independència de Catalunya, és a dir, Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i la CUP, no arribarien a sumar els 68 diputats que requereix la majoria absoluta.

No és gens segur que, tot i sumar majoria, ERC, Junts i CUP tornin a propiciar un govern com l’actual. Ni ERC ni la CUP demostren gaires ganes de tornar-ho a fer. Però l’aritmètica parlamentària és implacable i si no sumen, ja està tot dit. I només quedarien dues opcions: majoria espanyolista stricto sensu o tripartit presumptament d’esquerres amb PSC, ERC i comuns. En política sempre tot és possible, però costa molt d’imaginar una majoria de govern a base de sumar els diputats de PSC i comuns amb els del Partit Popular i Vox. Així que l’única possibilitat que quedarà al PSC, com a candidatura més votada, és cercar el suport d’ERC i els comuns, deixant Junts per Catalunya a l’oposició.

El recent acord pel català a l’ensenyament marca aquest camí. El PSC necessita tornar a homologar-se com a partit més o menys catalanista per anar adobant el terreny de l’acord tripartit, perquè obstacles no li faltaran. A Catalunya sembla que no ha de passar res, però a Espanya pot passar de tot, fins i tot que el govern més progressista de la història sigui substituït per la gran coalició PP-PSOE o viceversa i això sí que complicaria les coses al PSC, que només apostarà pel tripartit si ha de tenir la presidència i només la pot tenir si guanya les eleccions, ni que sigui amb un vot més que el segon. Els socialistes mai de la vida donaran la presidència a un candidat independentista. Si volguessin fer-ho, ja ho podien haver fet en aquesta legislatura i evitar la majoria amb Junts i la CUP. Prou content que hauria estat l’Oriol Junqueras, però el que no pot ser no pot ser i a més és impossible. Recordo que en unes eleccions gallegues en què el BNG podia fer el sorpasso als socialistes i sumar amb ells majoria contra el PP, el PSOE deixava clar off the record que abans votarien Fraga de president. Sortosament per a ells i per Fraga, no va caldre.

Una altra cosa serà que Esquerra Republicana assumeixi la condició de partit secundari i entregui els seus vots a un president socialista després del magre resultat de les negociacions amb el PSOE, indults a banda. En aquest cas, siguem realistes, el clam de tots els càrrecs republicans grans i petits que depenen laboralment de la Generalitat determinarà la resposta. Però això, amb tot el que els passa, tenint més motius que ningú, ERC no s’apunta ni s’apuntarà al #aneualamerda. Seria tan digne com poc rendible des del punt de vista material, que al final és l’únic que importa.

I pel que fa a Junts per Catalunya, és difícil fer pronòstics d’un partit en fase de construcció, un cop han deconstruït Convergència tan de mala manera, però potser liderant l’oposició al nou tripartit troben el seu encaix per anar fent la viu-viu fins que vinguin temps i generacions millors.

La primera prova que la política catalana va per aquest camí la tindrem a les eleccions municipals, sobretot si el PSC supera Ada Colau, cosa que només passarà si el candidat socialista és capaç d’aglutinar el vot del barceloní emprenyat, que és molt majoritari però heterogeni, dividit i fins i tot enfrontat, de dretes, d’esquerres, indepes i no indepes, tot el contrari del moviment forjat per l’alcaldessa a base de banderes, la bicicleta, el tramvia, l’odi al cotxe, el feminisme, el rebuig al progrés econòmic i als visitants siguin turistes, treballadors, repartidors amb furgoneta o emprenedors.
Informa:ELNACIONAL.CAT (28-5-2022)

63 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: