ROSALIA ENS OFEREIX MOLLES LINGÜÍSTIQUES: NECESSITEM EL PA SENCER

“Ens alimenten molles, Rosalia”.
(MONTSERRAT DAMESON )

“Bon dia, amor meu. M’agrada pensar que en moments difícils sempre ajuda moltíssim tenir una referència a Déu. Sempre és la família en primer lloc, i no. En primer lloc, diria que, en primer lloc, sempre és Déu i després la família. La família és tan important, carinyo, la família sempre és important. Et portes un camí que és una mica complicat. Quan me’l miro, penso ‘Què complicat és el món en què s’ha ficat la Rosalia’. Però bueno, si ets feliç, jo també soc feliç.” Alguns en tenen prou amb cinc línies de Word per considerar que una persona catalanoparlant mundialment coneguda i admirada ha fet alguna cosa per la nostra llengua. “Encara gràcies”, diran, i amb aquest “encara gràcies” ens tindran exactament on ens volen. Que algú que ha nascut i viscut en català tingui la bondat de posar un àudio de trenta segons en aquesta llengua en un àlbum de setze cançons ens ha de deixar de semblar una obra de caritat i ens ha de començar a semblar un “com a mínim”. Les engrunes, a part de ser un pedaç, són un miratge, perquè cada vegada que te’n donen penses que ja ha passat la gana.

Una vegada vaig tenir una relació amb un home que no tenia mai temps per a mi. M’havia de muntar la vida per estar sempre disponible per quan ell ho estigués perquè, si no, sabia que no ens veuríem. Com més temps aguantava en aquesta situació, més normal em semblava que la dinàmica fos aquesta, perquè darrere el pòsit dels hàbits i el costum, i, per tant, de la pràctica, s’hi solidificava la raó de ser d’una situació essencialment injusta: jo seguia al meu lloc perquè creia que em mereixia ser en aquell lloc. Al meu lloc, almenys, tenia la seguretat que en algun moment arribarien les engrunes, que eren el que volia i el que m’alimentava perquè eren allò a què m’havia acostumat. Sortir de les situacions en què t’has fet creure a tu mateix que tens l’estómac petit és una feina de dies, de setmanes o d’anys, perquè sovint la mida de l’estómac la dicta l’autoestima.

Que la nota de veu existeixi ens és un favor, però no perquè “salvi” cap llengua ni acosti el català a tantíssima gent que ha decidit no parlar-lo perquè està carregada d’excuses, que en realitat són prejudicis. Ens és un favor perquè pot ser l’enèsim recordatori que hi ha pa i que la gran majoria de vegades ens deixem satisfer per gests que no són més que caritat lingüística.

Que som una nació amb l’autoestima tocadíssima en termes lingüístics t’ho explica la teva mare, la de l’estelada al balcó i el disc de La Trinca sota el seient del cotxe, cada vegada que demana el cafè amb llet en castellà perquè el cambrer li sembla més morenet del compte. També t’ho expliquen els milers de seguidors que té el nano que imita la seva professora de català a TikTok i que són incapaços d’entendre que qui és castellanoparlant i només parla català per a fotre-se’n, l’està estigmatitzant. O tots els adolescents que trien publicar les seves primeres fotos a Cocoa en castellà, malgrat ser fills de Sant Esteve de Palautordera. Tenir l’autoestima lingüística tocada es projecta en dos extrems que venen del mateix lloc, però que d’entrada sembla que no tinguin gaire cosa a veure: el de l’autoodi i el de la celebració exagerada. Hi ha qui amaga la seva condició de catalanoparlant i hi ha qui, sense amagar-la, té l’estómac tan petit que celebra una nota de veu com si el Barça hagués marcat el cinquè gol diumenge passat al Bernabéu. El problema de les nostres molles és que ens alimenten. De fet, molts fan passar les molles pel pa, i s’acaben oblidant que el pa existeix.

És evident que si la Rosalia no hagués decidit posar la nota de veu de la seva àvia a G3N15 jo no hauria fet aquest article. Ho he agafat d’exemple i m’ho he fet venir bé per escriure sobre la part de la diglòssia i minorització lingüística que recau sobre la nostra responsabilitat individual, i com en quedem afectats. Que la nota de veu existeixi ens és un favor, però no perquè “salvi” cap llengua ni acosti el català a tantíssima gent que ha decidit no parlar-lo perquè està carregada d’excuses, que en realitat són prejudicis. Ens és un favor perquè pot ser l’enèsim recordatori que hi ha pa i que la gran majoria de vegades ens deixem satisfer per gests que no són més que caritat lingüística. Tenim el llistó que per collir-lo hauríem de fer un viatge al centre de la terra i la Rosalia ens ha donat l’oportunitat de decidir què en fem d’aquesta molla: alimentar el miratge o trencar-lo.
Informa:VILAWEB.CAT (23-3-2022)

75 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: