RUFIÁN, EL POETA IMPOSTOR, EL FRACÀS DE LA IMMERSIÓ

“Rufián, el poeta impostor ”
( MARÇAL GIRBAU )

Que consti que no em provoca cap mena d’urticària que un mitjà de comunicació entrevisti individus truculents com l’Albiol. No he cregut mai en suposats cordons sanitaris, a llarg termini d’efectes d’allò més contraris als desitjats, com s’ha demostrat arreu d’Europa els darrers temps. Crec que sempre és molt més efectiu de combatre les idees, fins i tot amb aquells que no en tenen gaires. Tampoc no m’he empassat mai la literatura barata paternalista, segons la qual els ciutadans són éssers infantils i incultes, incapaços de distingir el bé i el mal en els mitjans de comunicació. És més, personalment, si mai fos l’entrevistador d’un programa de televisió xaró com el d’en Rufián, gaudiria fins i tot a l’hora de convocar bestioles d’aquesta raça, perquè, òbviament, miraria de convertir les entrevistes en veritables combats de boxa, sense importar-me el més mínim l’opinió del Col·legi de Periodistes, perquè, com diria l’Ovidi –ara que es commemora el 25è aniversari de la seva mort–, “o juguem tots, o estripem la baralla”.

Tanmateix, no he pogut evitar d’experimentar una certa alegria, àdhuc una mena de reconciliació amb el destí i l’espècie humana, en copsar les garrotades que aquests dies ha rebut, fins i tot de les files del seu partit, Gabriel Rufián. Perquè, tot i no compartir gaire el pretext de l’esbroncada pública que ha rebut aquest cop el diputat d’ERC –l’entrevista a Albiol al seu programa particular de televisió–, el cert és que, a mi, en Rufián no m’ha agradat mai gota, no m’ha fet mai el pes. Ni ell, ni tot el que representa, ni qui el va col·locar allà on es troba ni, sobretot, per què ho va fer. Per aquest motiu, l’episodi d’aquests dies l’he assaborit amb un regust d’una mena de justícia poètica, de venjança de les sempre implacables moires filadores, que intervenen quan menys ho esperem per restituir el seu sentit de l’equilibri i ordre còsmics.

Com més aviat s’assumeixi que en Rufián, com a producte polític independentista, ha estat un error garrafal, un tret al peu sense pal·liatius, més aviat hi podrem posar remei. Que un paio nascut l’any 82 –que no té ni 40 anys, diantre!– a Santa Coloma de Gramenet, la primera ciutat catalana que va reclamar la immersió lingüística, emergís ara fa set anys com a capitost i representant antonomàstic de la Catalunya independentista castellanoparlant que proposava de fer campanya en espanyol per eixamplar la base, ens hauria d’haver fet activar les alertes a tots. Perquè una cosa és algú com l’Eduardo Reyes, treballador infatigable, nascut l’any 1951, que no va poder gaudir d’un ensenyament públic en català, de qualitat i democràtic, per culpa de la dictadura franquista. Però, en Rufián, que l’any 1988 ja devia començar l’escola obligatòria?

No l’oblidaré mai aquell 11 de setembre de 2015, damunt l’escenari de la manifestació de l’ANC i Òmnium de la Meridiana, amb posat de torero i aires d’Antonio Gala. Curiosament, a gairebé ningú li va grinyolar que un nano de trenta i pocs anyets es mostrés orgullosíssimament natural d’adreçar-se en castellà a la multitud. Per a mi era incomprensible. Representava que, teòricament, la immersió lingüística s’havia instaurat per tal que, al cap de dues generacions, Catalunya pogués restituir la realitat sociolingüística prèvia a la dictadura franquista, de manera que tots els ciutadans de Catalunya no només fossin capaços d’expressar-se en català i castellà, no només fossin competents en les dues llengües, sinó que, sobretot, tots els ciutadans, tinguessin els orígens geogràfics i culturals que tinguessin, sentissin el català com a llengua pròpia d’ells mateixos, al marge de tenir-ne d’altres també de pròpies o familiars.

I doncs? O a en Rufián no li havia funcionat la cosa –i, per tant, era dels qui sentia el català com una llengua estranya, acadèmica, artificial o imposada–, o en Rufián era un invent propagandístic per mirar de guanyar quatre vots desorientats. És a dir, una de dues: o en Rufián era un impostor –un personatge, una caricatura–, o en Rufián era l’exemple viu del fracàs del sistema d’immersió lingüística. O totes dues coses barrejades –hipòtesi que cada cop veig més clara–.

El més dur de tot plegat és que durant tots aquests anys de fenomen Rufián acrític, els veritables xarnegos tan orgullosos dels nostres orígens forans com de la nostra catalanitat, fills de l’emigració que hi ha deixat la pell i que ens ha ensenyat a estimar la llengua, la cultura i el país a cor què vols, ens hem sentit del tot insultats i incompresos. Hem vist com cada cop que miràvem de dir que tot allò no era normal, se’ns feia un copet a l’esquena i se’ns perdonava la vida, com si fóssim alienígenes vinguts de vés a saber on. I ara, ara que el monstre ha crescut gràcies a tots plegats, ara que ja li hem rigut prou les gràcies, ara correm-hi tots.
Informa:ELTEMPS.CAT (25-1-2020)

199 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: