RÚSSIA ÉS L’ÚNIC ESTAT IMPORTANT QUE HA CONDEMNAT LA REPRESSIÓ D’ESPANYA A CATALUNYA

“Què fem amb Rússia?”
“Només cal deixar fer personatges com Borrell, entendre com són els russos i què faran, i aprofitar-ho tot plegat”
( ALFRED BOSCH )
Fa temps que defenso que hauríem d’adoptar urgentment en Josep Borrell com a mascota de l’independentisme català. Sobretot des que el van nomenar comissari europeu, hem anat veient com ens regala hores de glòria que no podíem ni haver imaginat. És una font d’acudits i rubor per a l’Europa que ha de representar. L’altre dia a Moscou va fer un fail espantós, quan davant del responsable rus d’Exteriors va pretendre donar lliçons de democràcia i de justícia independent. El ministre Làvrov li va endinyar un ben previsible “i tu més”. Si Rússia tenia un pres polític, Espanya en tenia uns quants, malgrat ser renyada per la justícia alemanya, belga, britànica…

El noi de la Pobla va fer la cara que va poder. Ningú no havia fet tant el ridícul amb els russos des que Muñoz Grandes va elogiar la División Azul: “Duro es el enemigo y más duro es el invierno ruso, però aún más duros son mis Hombres.” El drama de tot plegat és que darrera la insolència dels homes d’estat espanyols, hi ha víctimes. En els temps de Muñoz Grandes, milers de soldats que morien miserablement a la neu. En els nostres temps, presos polítics que no es poden dir així, o que no existeixen, o que si algú els esmenta resulta que està atacant Espanya…

La caverna i la no tan caverna ha triat la via de l’ofensa, en línia amb el titular d’El Mundo; “Rusia ataca a España”. Com en els vells temps, quan els russos eren la personificació del dimoni. El problema és que des dels tsars, passant per les turbulències del segle XX, el regne d’Espanya i l’imperi rus tenen molts punts en comú. Els dos botxins de Napoleó, l’un a cada punta d’Europa, han tingut situacions econòmiques i socials comparables, han estat igual d’inestables, i s’han allunyat de forma similar de l’Europa de progrés i democràtica.

En aquest sentit, seria suïcida que un moviment democràtic com el català, aquell que vol una República pròpia per combatre els mals actuals, apostés per l’exemple rus. Ni parlar-ne, seria sortir del foc per caure a les brases, o pitjor. Els que reclamem com a símbol el primer d’octubre del 2017, no podem tolerar les pràctiques caciquils i repressives de Vladimir Putin. Seria un contrasentit, i si la providència ens fa una mica de cas, hem de poder aspirar a no caure en cap dels dos extrems més insensibles i bullies de l’Europa que ens ha tocat viure. Ens podria tocar un lloc més moderat, centradet, de rostre humà?

De tota manera, hi ha una contradicció que qualsevol independentista de cor deu sentir quan mira el mapa del món. Fins al moment, el govern rus és l’únic dels estats importants (i dels no tan importants) que ha condemnat l’Estat espanyol per la repressió post-referèndum. L’únic. I no juga amb les gràcies dels governants espanyols ni de la Comissió Europea que tan sovint li allarga un paraigua còmplice. Cert, el que fa és tornar-s’hi. Però la pregunta hi és, i no és fàcil escapar-se’n: caram, per les raons que sigui, si l’única potència que fa pujar els colors al poder espanyol és el país més gran del planeta, escolteu, de veritat que l’hem d’ignorar?

Què cal fer amb Rússia, si estem cercant aliances internacionals i no en trobem? La primera temptació, un pèl massa simple, seria la de caure en els braços de l’ós siberià. Entenent que el rival del meu rival és el meu aliat, anar a veure què en podem treure, fent coses com aplaudir l’ocupació de Crimea, consentir la detenció de l’opositor Navalni, etcètera. Seria un error de principiant, primer perquè estaríem defensant tot el contrari del que fonamenta la nostra causa, i segon perquè res no assegura cap ajuda per part de Moscou, que no sembla que tingui la llibertat de Catalunya com a prioritat màxima.

L’altra opció seria desaprofitar l’avinentesa del tot, no ficar-nos en problemes amb la UE i amb els Estats Units, ignorar els cants de sirena falsos, i menystenir del tot, per exemple, l’esceneta entre l’inefable Borrell i el seu homòleg rus. Potser hi hauria alguna via intermèdia, en la qual sense encomanar-se a cap gran potència d’interessos poc recomanables, servís per aprofitar les relliscades antidemocràtiques del poder espanyol? És impossible un cert diàleg amb els russos? Ei, mai tan descarat i tan oficial com el que manté el govern espanyol, que té ambaixada a Moscou i fa rodes de premsa conjuntes, però tenir alguna via oberta per contrastar posicions? Seria tan demencial intentar una ínfima part del que fa el govern espanyol, que tan atacat diu que se sent per Rússia?

No faria cap mal, per exemple, mirar d’explicar als russos que si alliberessin Navalni i el deixessin operar en llibertat, podrien no ja tornar-s’hi, sinó passar la mà per la cara a l’executiu i a la justícia espanyola. I per extensió, renyar aquesta Comissió Europea que xiula i despista quan un estat membre no fa bondat. I llavors permetre que els representants catalans, al Parlament europeu o allà on fos, exigissin accions a les institucions que ens han de representar a Brussel·les.
Sanitas Salut Pymes Digital Descobreix els beneficis d’aquesta assegurança per la teva empresa Patrocinat per Sanitas

Ja sabem que el poder espanyol no envermelleix, per abusos que cometi. Les instàncies europees sí que ho fan. Sobretot quan es fiquen en embolics diplomàtics. No volen problemes amb els russos. No volen acusacions de dèficit democràtic o de justícia intervinguda. Per aconseguir-ho, no hi ha cap necessitat de sotmetre’ns al Kremlin, creieu-me. Només cal deixar fer personatges com Borrell, entendre com són els russos i què faran, i aprofitar-ho tot plegat per apel·lar a la realpolitik europea. Juguem en gran, i juguem a l’escaquer dels grans.
Informa:ELMON.CAT (6-2-2021)

123 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: