🔈( RAMON SERRA, editor de RADIOCATALUNYA.CAT )
Escota l’editorial de Ramon Serra. Editor de Ràdio Catalunya🔈
La situació sanitària és greu, molt greu a Catalunya. Per això el Govern ha demanat a l’Estat un descentralitzat estat d’alarma per poder aplicar el toc de queda.La pregunta del milió és: qui pagarà la “festa” de la Covid-19 ?
Tot el que no són pessetes són punyetes”. Qui no ha sentit aquesta dita alguna vegada?
Si més no la gent que ja som una mica granadeta, perquè avui dia sembla que això dels refranys ja no s’estila. Ara vivim en un temps que es va servir una llengua de plàstic, unes expressions agafades amb paper de fumar.
El cas és que quan parles de pessetes—ja se sobreentén que ara serien euros–gairebé tothom s’inclina per prioritzar la salut abans que res. És molt normal, perquè sense salut som ben poca cosa. Tanmateix no veig perquè contraposar salut amb diners , atès que la salut és molt cara, costa diners. I és ben clar que sense diners tampoc no tindríem salut.
Tota aquest paràgraf ve a tomb per tots els estralls econòmics que està ocasionant la Covid-19. De les desgràcies amb les vides val més no parlar-ne. Sembla mentida que al segle XXI ens les hàgim de veure amb aquesta situació, tot i que hauria de ser una bona oportunitat per fer-nos abaixar els fums i viure la vida amb humilitat. Però la fauna humana ja sabem que té poca memòria.
Aquesta epidèmia ha col·lapsat tot el nostre sistema sanitari com era d’esperar. Abans ja tenia un dèficit de més de 5.000 milions d’euros. Imagineu-vos ara quina pot ser la situació real. Aquest dèficit ho era pel tradicional poc finançament que ens forneix l’Estat i d’altra banda, diguem-ho tot, perquè aquí se n’ha fet un gra massa. Hem presumit de tenir la millor assistència pública sanitària d’Europa quan ni som un Estat ni en tenim els recursos suficients. Com a exemple, a França i a Alemanya has de pagar un 30% de la visita al metge, tot i que després l’Estat et torni els diners. Alguns estrangers que conec se’n han creus del sistema sanitari nostre–sempre abans de la pesta, evidentment–perquè ho abasta gairebé tot i per a tothom. Sembla el país dels afarta pobres. Cal ser solidari amb tothom. Llàstima que nosaltres rebem tan poca solidaritat. Sense deixar de banda aquest aspecte que s’acostuma a amagar, perquè dient les coses clares et poden titllar d’extrema dreta o de xenòfon, hem d’incidir sobretot en el mal finançament que té Catalunya, ofegada per l’Estat.
Cada dia van sortint noves dades de l’espoli. Ara ja només no són els 16.00 milions anuals que volen cap a Madrid sense retorn, sinó que les nostres infraestructures també estan deixades de la mà de Déu. La Cambra de Comerç de Barcelona calcula que durant aquest segle, l’Estat ha deixat d’invertir-hi uns 45.000 milions d’euros que haurien pogut crear uns 110.000 llocs de treball. És més, l’Estat gairebé no inverteix mai el que s’ha aprovat en els pressupostos generals. Això representa com si un de cada quatre anys ens quedéssim sense inversió, mentre que a Madrid sempre té més inversions de les pressupostades. Com hi ha món!
I sense un duro a la caixa i el que és pitjor: sense tenir-ne la clau no sé pas d’on el nostre Govern treurà els diners per fer front a aquesta malvestat. Els de Taradell (Osona), per exemple, farien bé de resar a Sant Sebastià a qui el poble li rendeix tribut des del segle XV. Aquest sant ens protegia de la pesta. Per això és el copatró parroquial i té un carrer dedicat a la vila. La devoció va sortir dels paraires i teixidors perquè es creia que la pesta arribava amb la llana. Ara la pesta es global i no se n’escapa ningú. Em sembla que només resant a Sant Sebastià no en farem pas prou,oi? Doncs, ja la ballem
La falta de diners pot produir un refús cap a la Generalitat que ha adoptat decisions segurament necessàries i impopulars amb les butxaques gairebé escurades com és aquest estat d’alarma descentralitzat, previ al toc de queda. Unes competències molt buides de diners.Econòmicament no podrà salvar res ni redreçar els negocis. Vet aquí la conseqüència de no ser un Estat. És gairebé impossible lluitar contra dos virus al mateix temps. Salut i peles, oi tant! Però sense peles no hi ha salut. Elemental,senyors!
