“Una suficiència embafadora”
( JOAN CULLA )

Durant els anys en què va ser alcalde de la Roca del Vallès o bé ocupà càrrecs en el sottogoverno dels presidents Maragall i Montilla, fins i tot quan esdevingué secretari d’organització del PSC, el senyor Salvador Illa i Roca havia mostrat un perfil d’home de l’aparell més aviat discret per no dir gris; especialment, per contrast amb la facúndia declarativa i gestual del primer secretari, Miquel Iceta.

Tanmateix, el gener del 2020 Pedro Sánchez el designà ministre de Sanitat. I potser Illa va fer seva aquella dita madrilenya d’autor anònim segons la qual “ministro es la única cosa seria que se puede ser en España”. O tal vegada la immediata irrupció de la pandèmia i el subsegüent protagonisme del titular de Sanitat, amb compareixences i rodes de premsa diàries, amb una audiència mediàtica inimaginable poques setmanes abans, van persuadir el polític vallesà que s’estava revelant com un veritable estadista. La seva gestió de dotze mesos justos enfront del covid-19 no inclou cap element remarcable ni per a bé ni per a mal, però el fet que, en el tombant entre el 2020 i el 2021, Iceta li cedís el lideratge electoral i el PSC l’aclamés com el taumaturg del partit li devia fer creure que era realment un salvador, tant de nom com de fets.
Hi ha elements per pensar que és una actitud permanent; que és amb estil agre, superb i despectiu com pensa exercir l’avui cap de l’oposició

Certament, els resultats socialistes del passat 14-F van ser força millors que en anteriors convocatòries, i el presidenciable Illa aconseguí creuar la línia de meta al capdavant, amb un avantatge de 49.000 vots sobre ERC, però dins d’una geometria parlamentària que l’impossibilitava per formar majoria. Així i tot, l’exministre es passà setmanes repetint que les eleccions les havia guanyat ell, que ell era el legítim aspirant a encapçalar el govern i que existia una conjura (independentista, per descomptat) contra les seves pretensions. Hauria pogut tractar-se d’una rebequeria passatgera, d’un mal perdre temporal. Però hi ha elements per pensar que és una actitud permanent; que és amb estil agre, superb i despectiu com pensa exercir l’avui cap de l’oposició.

Ho confirma el contingut de l’extensa entrevista que dedicà a Salvador Illa el setmanari El Temps en el seu número datat el passat 27 de juliol. A qualsevol pregunta retrospectiva mínimament incòmoda, Illa respon amb frases sentencioses del tipus “a la ciutadania li interessa veure què passarà, no què ha passat”. Si el redactor li demana per la utilitat del seu “govern alternatiu”, el dirigent socialista –amb manifest mal humor– replica apel·lant al principi d’autoritat: “Jo puc organitzar l’oposició com em sembli convenient. […] Jo decideixo com m’organitzo. […] Jo en el meu govern alternatiu puc aprovar el que em sembli pertinent”.

En relació al model d’immersió lingüística, Illa sosté que cal “respectar els drets lingüístics de totes les persones”. I quan, lògicament, el periodista li demana què significa això en el terreny pràctic, el polític s’encastella a repetir la mateixa resposta una vegada i una altra rebutjant –per no perdre els vots provinents de Ciutadans, cal suposar– la menor concreció. Això sí: subratlla que “hi ha molts catalans que no poden veure TV3” a causa del seu biaix ideològic. Sobre aquells altres que sumem dècades sense poder veure TVE pel mateix motiu –però també la paguem– ni un mot, és clar.
Segons Illa, el problema entre els catalans no es resol amb un referèndum, sinó buscant “punts de consens”

L’afany del senyor Illa per conservar i acréixer el vot més espanyolista captat el 14-F es manifesta d’altres maneres. El retorn dels exiliats? “No. La gent que és fora de Catalunya […] el que ha de fer és venir, posar-se a disposició de la justícia i fer front a les conseqüències” dels seus actes. “La justícia espanyola és una de les millors justícies europees i respecta l’estat de dret”. Cal reformar el Tribunal de Comptes? “No. S’han d’assumir les conseqüències de no respectar l’estat de dret”.

Amb tot, el mantra de l’entrevista –i dels darrers posicionaments públics del líder de l’oposició– és la necessitat d’una “taula de diàleg entre catalans”, “perquè hi ha un problema entre catalans, de gent que vol la independència i gent que no la volem”. Però, segons Illa, aquest problema no es resol comptant en un referèndum quin és el nombre dels uns i dels altres i executant la voluntat que resulti majoritària, sinó buscant “punts de consens”. És a dir, com que els unionistes no acceptaran mai la independència, el “consens” consisteix que els independentistes renunciïn al seu objectiu i es concentrin en assumptes com el finançament, la represa del turisme, la transformació de la indústria automobilística, els fons Next Generation, etcètera. Les coses “que importen a la majoria de catalans i catalanes”, vaja; Illa no té cap inconvenient a emprar el mateix tòpic suat, buit i banal que han fet servir al llarg dels darrers vint anys des d’Aznar fins a Arrimadas.

És remarcable que qui repeteix fins a set vegades això de l’imprescindible “diàleg entre catalans” sigui incapaç de respondre amb un mínim de fair play i de respecte les preguntes d’un periodista.
Informa:ARA.CAT (10-VIII-2021)