SALVADOR ILLA, UNA SUFICIĂNCIA EMBAFADORA

“Una suficiència embafadora”
( JOAN CULLA )
Durant els anys en què va ser alcalde de la Roca del Vallès o bĂŠ ocupĂ cĂ rrecs en el sottogoverno dels presidents Maragall i Montilla, fins i tot quan esdevinguĂŠ secretari dâorganitzaciĂł del PSC, el senyor Salvador Illa i Roca havia mostrat un perfil dâhome de lâaparell mĂŠs aviat discret per no dir gris; especialment, per contrast amb la facĂşndia declarativa i gestual del primer secretari, Miquel Iceta.
Tanmateix, el gener del 2020 Pedro SĂĄnchez el designĂ ministre de Sanitat. I potser Illa va fer seva aquella dita madrilenya dâautor anònim segons la qual âministro es la Ăşnica cosa seria que se puede ser en EspaĂąaâ. O tal vegada la immediata irrupciĂł de la pandèmia i el subsegĂźent protagonisme del titular de Sanitat, amb compareixences i rodes de premsa diĂ ries, amb una audiència mediĂ tica inimaginable poques setmanes abans, van persuadir el polĂtic vallesĂ que sâestava revelant com un veritable estadista. La seva gestiĂł de dotze mesos justos enfront del covid-19 no inclou cap element remarcable ni per a bĂŠ ni per a mal, però el fet que, en el tombant entre el 2020 i el 2021, Iceta li cedĂs el lideratge electoral i el PSC lâaclamĂŠs com el taumaturg del partit li devia fer creure que era realment un salvador, tant de nom com de fets.
Hi ha elements per pensar que ĂŠs una actitud permanent; que ĂŠs amb estil agre, superb i despectiu com pensa exercir lâavui cap de lâoposiciĂł
Certament, els resultats socialistes del passat 14-F van ser força millors que en anteriors convocatòries, i el presidenciable Illa aconseguĂ creuar la lĂnia de meta al capdavant, amb un avantatge de 49.000 vots sobre ERC, però dins dâuna geometria parlamentĂ ria que lâimpossibilitava per formar majoria. AixĂ i tot, lâexministre es passĂ setmanes repetint que les eleccions les havia guanyat ell, que ell era el legĂtim aspirant a encapçalar el govern i que existia una conjura (independentista, per descomptat) contra les seves pretensions. Hauria pogut tractar-se dâuna rebequeria passatgera, dâun mal perdre temporal. Però hi ha elements per pensar que ĂŠs una actitud permanent; que ĂŠs amb estil agre, superb i despectiu com pensa exercir lâavui cap de lâoposiciĂł.
Ho confirma el contingut de lâextensa entrevista que dedicĂ a Salvador Illa el setmanari El Temps en el seu nĂşmero datat el passat 27 de juliol. A qualsevol pregunta retrospectiva mĂnimament incòmoda, Illa respon amb frases sentencioses del tipus âa la ciutadania li interessa veure què passarĂ , no què ha passatâ. Si el redactor li demana per la utilitat del seu âgovern alternatiuâ, el dirigent socialista âamb manifest mal humorâ replica apel¡lant al principi dâautoritat: âJo puc organitzar lâoposiciĂł com em sembli convenient. […] Jo decideixo com mâorganitzo. […] Jo en el meu govern alternatiu puc aprovar el que em sembli pertinentâ.
En relaciĂł al model dâimmersiĂł lingĂźĂstica, Illa sostĂŠ que cal ârespectar els drets lingĂźĂstics de totes les personesâ. I quan, lògicament, el periodista li demana què significa això en el terreny prĂ ctic, el polĂtic sâencastella a repetir la mateixa resposta una vegada i una altra rebutjant âper no perdre els vots provinents de Ciutadans, cal suposarâ la menor concreciĂł. Això sĂ: subratlla que âhi ha molts catalans que no poden veure TV3â a causa del seu biaix ideològic. Sobre aquells altres que sumem dècades sense poder veure TVE pel mateix motiu âperò tambĂŠ la paguemâ ni un mot, ĂŠs clar.
Segons Illa, el problema entre els catalans no es resol amb un referèndum, sinĂł buscant âpunts de consensâ
Lâafany del senyor Illa per conservar i acrĂŠixer el vot mĂŠs espanyolista captat el 14-F es manifesta dâaltres maneres. El retorn dels exiliats? âNo. La gent que ĂŠs fora de Catalunya […] el que ha de fer ĂŠs venir, posar-se a disposiciĂł de la justĂcia i fer front a les conseqßènciesâ dels seus actes. âLa justĂcia espanyola ĂŠs una de les millors justĂcies europees i respecta lâestat de dretâ. Cal reformar el Tribunal de Comptes? âNo. Sâhan dâassumir les conseqßències de no respectar lâestat de dretâ.
Amb tot, el mantra de lâentrevista âi dels darrers posicionaments pĂşblics del lĂder de lâoposiciĂłâ ĂŠs la necessitat dâuna âtaula de diĂ leg entre catalansâ, âperquè hi ha un problema entre catalans, de gent que vol la independència i gent que no la volemâ. Però, segons Illa, aquest problema no es resol comptant en un referèndum quin ĂŠs el nombre dels uns i dels altres i executant la voluntat que resulti majoritĂ ria, sinĂł buscant âpunts de consensâ. Ăs a dir, com que els unionistes no acceptaran mai la independència, el âconsensâ consisteix que els independentistes renunciĂŻn al seu objectiu i es concentrin en assumptes com el finançament, la represa del turisme, la transformaciĂł de la indĂşstria automobilĂstica, els fons Next Generation, etcètera. Les coses âque importen a la majoria de catalans i catalanesâ, vaja; Illa no tĂŠ cap inconvenient a emprar el mateix tòpic suat, buit i banal que han fet servir al llarg dels darrers vint anys des dâAznar fins a Arrimadas.
Ăs remarcable que qui repeteix fins a set vegades això de lâimprescindible âdiĂ leg entre catalansâ sigui incapaç de respondre amb un mĂnim de fair play i de respecte les preguntes dâun periodista.
Informa:ARA.CAT (10-VIII-2021)