SÁNCHEZ, EL MALABARISTA QUE VOL TALLAR EL VOL INDEPENDENTISTA AMB L’AEROPORT

🔈 Escolta l’editorial de Ramon Serra, editor de radiocatalunya.cat.

 

(RAMON SERRA, editor de RADIOCATALUNYA.CAT )

Té set vides com els gats, però se’n surt sempre. S’ha de reconèixer. Pedro Sánchez és llest com una centella. En aquest gran circ que és Espanya ha fet tots els papers de l’auca: malabarista, acròbata i mag. Per retenir el poder és capaç de tot. Mil i una vegades sembla que ha de caure, però manté l’equilibri encara que sigui precari.
Catalunya viu en aquesta carpa i ha de ballar al so que li toquen. Per sort ara els animals estan prohibits al circ i ,per tant, no s’escaparà cap elefant ni cap lleó ni cap tigre. En el pla simbòlic-i dic simbòlic per evitar malentesos–aquestes feres podríem associar-les a la dreta/extrema dreta que, de moment, no poden moure-s’hi, si bé de tant en tant escoltem els seus brams que fan basarda.

Pedro Sánchez vol encaixar Catalunya dins d’Espanya a la seva manera o més ben dit vol que balli al seu compàs. Des de fa temps tenim anunciada una taula de diàleg que segurament servirà de poca cosa. En canvi s’esperen resultats més tangibles en les reunions de la comissió bilateral entre la Generalitat i l’Estat. Al capdavall es tracta que funcioni el dia a dia, perquè la lluita per la independència no ens ha de fer oblidar les necessitats del present. O sigui que el llegir no ens faci perdre l’escriure.

Enmig d’aquests dos focs que ens donaren molta munició per temps, vet aquí que Sánchez es treu ara del barret de copa la inversió de 1.700 milions per a l’aeroport de Barcelona. I ho fa al marge de la comissió bilateral i de la taula de diàleg. Així ens ha desconcertat a tothom. Ja se sap que la pela és la pela i el sector econòmic més influent del país s’inclina a acceptar-ho per tal d’aconseguir que Barcelona sigui un hub, és a dir, un centre de connexions aèries internacionals, peti qui peti i a mans besades.

Davant d’aquesta juga mestra convindria fer-ne algunes puntualitzacions. D’entrada, que les rebaixes han arribat fins aquí. En efecte, després de la gran manifestació del 2017 a favor del dret a decidir sobre les nostres infraestructures en què es demanava es trasllat de la propietat a mans d’AENA a la Generalitat i altres institucions catalanes hi hagut silencis. I ara rebaixes perquè ja no es parla pas de titularitat sinó d’una simple inversió per bé que és important. O sigui que Sánchez ha aconseguit que ens barallen pels diners i no pas per la propietat de l’aeroport.
Aquesta possible inversió ha despertat també tots els dimonis anticatalanistes per part de la caverna mediàtica. S’exclamen que és una concessió al separatisme. Ara la paraula independentista la desen cada cop més a l’armari. Curiosament l’Estat promet una inversió gairebé semblant per a l’aeroport de Barajas i ningú no diu res. Queda clar que nosaltres no formen part del seu imaginari emocional i com deia Quevedo: ” a Catalunya hay que sembrarla de sal para que no quede rastro de vida en ella”. O sigui que les “simpaties” cap a Catalunya no venen pas d’ara.

Aquesta possible inversió ha dividit també el món català, excepte en els sectors de més pes econòmic. Ja se sap que aquí tants caps tants barrets. No dubto que tothom té les seves raons econòmiques, ambientals, climàtiques o acústiques per oposar-se a l’ampliació de l’aeroport del Prat. Compadeixo el Govern a l’hora de la decisió final. Són molts diners, però divideix i guanyaràs, sobretot si es divideix el món independentista.

Tot amb tot, amb els precedents que tenim amb l’estat ningú no ens assegura que les obres s’acabarien en el termini previst d’uns deu anys. Això podria no acabar-se mai com la Sagrada Família o com les obres de l’estació de La Sagrera que després de deu anys no s’ha arribat ni a la meitat del que s’havia previst. Gat escaldat de l’aigua tèbia fuig.

I parlant de l’aigua tèbia em ve al cap la faula de la granota. Si la fas caure en un got amb aigua bullent es possible que faci un salt i se n’escapi i en canvi si la poses en un got amb aigua tèbia s’hi pot trobar bé i al final aquesta comoditat pot ser que s’ofegui.

Portant aquesta faula a la situació actual del país podríem dir que si ens deixem entabanar per les promeses de Sánchez no anirem més enllà d’una simple autonomia. En canvi quan governen les dretes a Espanya fem un salt, sortim rebent i no hi ha perill de morir amb un bany maria. Aquestes sotragades que hem de fer de tant en tant ens donen vida.
Tot amb tot, una esquerda profunda pot calar dins de l’independentisme. Tant la reforma de l’aeroport com els Jocs d’Hivern dels Pirineus del 30 són plans per a una dècada. Vol dir que la independència s’ha d’ajornar almenys una dècada? Anem bé per anar a Sants!

Per tant, ull viu. Com diu la cançó, el viatge cap a Ítaca ha de ser llarg i ple d’aventures. És un viatge amb vaixell. Però com que avui les coses van tan de pressa potser fora aconsellable fer el viatge amb avió. Naturalment, sempre que controlem la propietat dels nostres aeroports, perquè en cas contrari tenim el risc d’algun aterratge forçós o que ens tallin les ales.
(11-VIII-2021)

208 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: