Els presos polítics catalans que són diputats al congrés espanyol han hagut de seguir el discurs de Pedro Sánchez des de la presó dels Lledoners. La mesa, presidida per Meritxell Batet, va acceptar-ne la suspensió a petició del Tribunal Suprem, confirmant una vegada més que la separació de poders a Espanya no existeix. Als escons d’Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sánchez hi havia margarides grogues per a recordar la injustícia d’un sistema que menysprea la democràcia i els votants que els van escollir per representar-los.
Un gest que no ha fet immutar Pedro Sánchez, qui ha fet un discurs que no solament no ha tingut en compte els diputats absents, ostatges de l’estat, sinó que els ha negat la categoria de presos polítics. En la seva intervenció inicial, no ha dedicat ni un minut a la situació de Catalunya. Si Sánchez tingués una proposta de solució per al conflicte català, l’hauria exposada avui solemnement, amb valentia, buscant el consens de la resta de forces polítiques espanyoles, donant-li la solemnitat que requereix la magnitud del problema. Però una vegada més, ha optat per no parlar-ne, perquè no té cap proposta de solució, més enllà de les apel·lacions retòriques al diàleg.
La prepotència de Sánchez, també l’han patida els seus suposats socis d’Unides Podem, que han vist com davant els seus nassos demanava l’abstenció al PP i Ciutadans, com si no negociés res. El dirigent del PSOE ha arribat al congrés espanyol sense cap acord tancat amb Podem i no ha fet cap gest per a acostar posicions. Al contrari, Pablo Iglesias ha tingut un dur intercanvi de paraules amb Sánchez que allunya les possibilitats d’un govern de coalició. Amb aquest to de sobrat, fins i tot ha aconseguit irritar a Compromís, que després d’haver-lo escoltat es manté en l’abstenció, perquè no ha dit res del nou model de finançament. El seu discurs no semblava el d’un dirigent que busca suports parlamentaris, sinó el d’un que ja ha assumit que anirà a eleccions. ‘O estabilitat o eleccions’, ha reclamat retòricament, quan tot indica que ja ho té decidit.
Sánchez continua sense entendre res o fent veure que no ho entén, perquè quan ha tret el tema de Catalunya ha repetit l’estratègia d’encapsular el conflicte situant-lo només entre catalans, com si fos un problema de convivència i no un conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Quan insisteix que el de Catalunya és un problema de convivència, repeteix gairebé el relat de Ciutadans. En això, hi ha poques diferències amb el partit d’Albert Rivera i amb el de Pablo Casado. A més, ha presentat el PSOE com el garant de la unitat d’Espanya davant l’escassa implantació del PP a Catalunya, que només hi va aconseguir una diputada, la cèlebre Cayetana Álvarez de Toledo. Per acabar-ho d’arrodonir, ha reivindicat la posició del PSOE a favor d’aplicar l’article 155 i ha negat l’existència de presos polítics.
Sánchez no ha posat cap pista d’aterratge perquè ERC s’abstingui, al contrari, l’ha omplert de mines. I si Junts per Catalunya tenia dubtes, avui deuen haver quedat esvaïts. Negar l’existència de presos polítics i reivindicar l’aplicació de l’article 155 fa impossible el suport de qualsevol partit independentista. Després de la primera sessió, Sánchez no ha deixat cap més opció a l’independentisme que votar en contra si no vol ser còmplice d’aquesta humiliació. I ha demostrat que les negociacions amb Podem són un simulacre. Ni l’independentisme ni Podem no poden assumir tanta prepotència i menyspreu. L’únic objectiu d’aquest debat mal anomenant d’investidura és carregar el mort de les noves eleccions a l’oposició. Junts per Catalunya ja ha anunciat el seu no. Sánchez ha aconseguit que els presos que demanaven l’abstenció s’hagin passat al vot negatiu després d’haver-lo sentit. Ara falta saber què farà ERC.
