SÁNCHEZ I CUIXART, 1.000 DIES SENSE LLIBERTAT

“Sànchez i Cuixart, 1.000 dies sense llibertat ”
El 12 de juliol es compliran mil dies de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Tots dos van ser encarcerats preventivament el 16 d’octubre de 2017, quinze dies després del referèndum de l’1 d’octubre i onze abans de la proclamació del Parlament. La jutgessa Carmen Lamena, de l’Audiència Nacional, els va responsabilitzar per haver promogut, el 20 de setembre d’aquell any, manifestacions contra els escorcolls de la Guàrdia Civil al Departament de Vicepresidència. Des d’aleshores, moltes coses han canviat. Cuixart continua presidint Òmnium Cultural, i Sànchez s’ha distanciat de l’ANC per fer el salt a la política. En parlem amb els qui des d’aquests empresonaments han representat, a fora de la presó, les entitats que encapçalaven tots dos.
( MANUEL LILLO )

Tothom recorda què feia la nit del 16 d’octubre de 2017. Aquell dilluns, els líders d’Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, tornaven a declarar davant la jutgessa Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional. Era la segona vegada que ho feien i, en aquella ocasió, l’empresonament preventiu semblava més previsible. No ho era tant, però, que s’allargara durant un miler de dies, que és el temps que tots dos han complert empresonats. Així hauran d’estar fins el 2026 si no intervé abans el Tribunal de Drets Humans d’Estrasvurg. En aquest període de mil dies hi ha hagut una declaració fallida d’independència feta al Parlament, l’empresonament de mig govern català -decretat per la mateixa Carmen Lamela- i l’exili de l’altra meitat, un alliberament provisional, unes eleccions en què va guanyar l’independentisme català, un nou empresonament als polítics qui van ser processats per rebel·lió al Tribunal Suprem, diverses convocatòries electorals d’àmbit municipal, autonòmic, estatal i europeu i una sentència, la del Suprem contra els líders independentistes, que va generar una indignació a Catalunya sense precedents.

En tot aquest temps, tant Òmnium Cultural com l’ANC no han renunciat, ni de bon tros, a seguir representant l’independentisme català al carrer ni a seguir mobilitzant la ciutadania. En canvi, el context és ben distint del d’aquella tardor de 2017, quan l’objectiu comú del referèndum d’autodeterminació va generar una suma de forces i d’esforços que va desembocar en l’èxit de la convocatòria. Després de l’1 d’octubre, amb l’objectiu complert, quedava una següent etapa a encarar. Però la manca de plans i la sobtadesa del moment va afeblir l’independentisme institucional, sense una estratègia clara a l’endemà de la votació. Les lleis de Referèndum i Transitorietat, aprovades al Parlament els dies 6 i 7 de setembre, deixaven ben clar que si del referèndum eixia un sí a la independència, aquesta s’havia de proclamar de forma imminent. Però alguna cosa va fallar, atès que les lleis no van ser aplicades, la resposta esperada d’Europa no es va produir i l’Estat espanyol, també de manera inesperada, va actuar amb la màxima contundència repressiva.

Així ho expressa Agustí Alcoberro. L’historiador, nascut a Pals (Baix Empordà) el 1958, va exercir la presidència de l’ANC de facto una vegada va ser encarcerat Jordi Sànchez. El càrrec el va desenvolupar de manera oficial a finals de novembre, quan Sànchez va decidir presentar-se a una llista electoral, la de Junts per Catalunya, i va dimitir del seu càrrec a l’ANC, atès que els estatuts de l’entitat impedeixen que un membre del secretariat forme part d’una candidatura política. «L’1 d’octubre vam arribar sobre la base de dos tòpics que es van revelar incerts», diu Alcoberro: «no s’atreviran» i «Europa no ho permetrà». Tal com explica l’historiador, des de l’1 d’octubre va quedar clar que aquells dos principis no eren reals, i «és llavors quan es produeix una mena de confusió. L’independentisme deixa de portar la iniciativa i aquesta és presa per l’EEstat espanyol». La desconfiança entre els líders independentistes, «que ja existia des d’abans de l’1 d’octubre, es fa més i més gran i dura fins als nostres dies».

Amb Sànchez al capdavant de l’ANC, l’entitat empenyia els líders polítics perquè proclamaren la República, tal com es va definir en l’estratègia fixada l’estiu de 2016 per l’entitat. «A qui li pertocava fer la proclamació era als nostres dirigents legítims i democràtics, i per tant al Parlament i al president», recorda Alcoberro. Ell mateix reconeix que, amb l’objectiu fixat del referèndum de l’1 d’octubre, «era molt fàcil treballar conjuntament», però «els últims mesos es va produir una mena d’obnubilació entre sectors i partits per veure qui demostrava estar més compromès amb l’objectiu proposat». I tot això, assegura l’historiador, «es va trencar el 3 d’octubre».

El desconcert

El 10 d’octubre, quan el president Carles Puigdemont decideix declarar la independència i «congelar» la declaració a l’espera de diàleg, es fa més gran el desconcert d’aquell moment. Ho recorda Elisenda Paluzie, actual presidenta de l’ANC, recentment reelegida, que acaba d’estrenar el segon mandat al capdavant de l’entitat, que lidera des de març de 2018, quan va substituir Alcoberro. «Aquell dia jo estava al Parlament atenent mitjans internacionals. Vaig fer un directe amb la BBC i després de la suspensió de la proclamació em van demanar tornar a intervenir, però m’hi vaig negar. Els vaig dir que parlessin amb algun membre del Govern o amb algun diputat de Junts pel Sí». Paluzie, nascuda a Barcelona el 1969, és degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, i en la tardor de 2017 era una de les persones més actives als mitjans de comunicació defensant la proclamació de la independència. «Jo no ho entenia ni ho compartia », reconeix l’economista quan parla de la decisió del president Puigdemont de no proclamar la independència aquell 10 d’octubre. El mateix president, ara a l’exili, també se n’ha penedit públicament. El dia 16, quan Cuixart i Sànchez són empresonats, Paluzie recorda haver patit «aquell xoc que va patir tothom», alhora que «seguia amb la tensió política i amb la preocupació per tirar endavant», al mateix temps que es preocupava per «no cedir a les pressions perquè no es proclamés la independència».

És en aquest context que l’ANC, encara amb Sànchez en llibertat, va convocar un secretariat nacional extraordinari el 12 d’octubre per aprovar, per unanimitat, un manifest per exigir l’aixecament de la suspensió de la proclamació de la República. Els dubtes i les divisions que hi va haver al si de l’independentisme, però, no van existir en el cas de l’Estat espanyol, decidit a actuar amb contundència contra tot el que s’havia produït.

El paper de l’ANC no va distar del d’Òmnium Cultural, que també es va dedicar a pressionar perquè s’aplicara el resultat de l’1 d’octubre. L’entitat, abans del referèndum, mirava d’integrar tota la ciutadania catalana per participar-hi. Mentrestant, l’ANC defensava un missatge del tot unilateral: «sí», es llegia en les samarretes dissenyades per a l’ocasió.

Totes dues entitats es van convertir en referència de l’independentisme cívic i el lideratge que Sànchez i Cuixart van assumir al carrer no l’ha pogut tornar a exercir cap altra persona. Alguns vinculen aquest fet al carisma de tots dos, difícil de reemplaçar. Altres ho vinculen a la dinàmica d’un context molt més favorable a l’emergència de lideratges. Siga com siga, la presó ha convertit els dos activistes en dos símbols. Però el que ells van poder fer no ha pogut ser emulat pels seus successors. Elisenda Paluzie reconeix que «la repressió és una cosa amb la qual ara convivim. Ara es té en compte com actua l’Estat espanyol, i es fa la reflexió si les accions que fas, com que saps les conseqüències que tenen, les has de fer, amb quins suports i amb quins objectius».

Les mobilitzacions

«El carrer ha guanyat dos referents importants i els ha posat encara més en valor», diu Marcel Mauri quan és preguntat si l’independentisme del carrer ha perdut dos referents amb l’empresonament de Sànchez i Cuixart. Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural i professor d’història a la Universitat Pompeu Fabra va nàixer a Badalona el 1977 i és, des de l’encarcerament del president de l’entitat, el màxim representant d’Òmnium Cultural a fora de la presó. Mauri rebutja la teoria que la mobilització al carrer ha perdut efectivitat amb la repressió de l’Estat empresonats. «Des de l’1 d’octubre fins ara, el país ha viscut més mobilitzacions que en els anteriors trenta o quaranta anys. Potser ara hi ha més desconcert i falta una estratègia compartida que fixi continguts a mitjà o a llarg termini», reconeix Mauri, però «la mobilització continua, això és una evidència, com també ho és el fet que els grans cicles de mobilització no es poden sostenir al llarg del temps amb la mateixa intensitat».

El vicepresident d’Òmnium, al mateix temps, recorda la intervenció de Cuixart al Tribunal Suprem com «un fet que marcarà un temps i una època», i assenyala que un moviment polític «tan plural» com l’independentisme català requereix de lideratges compartits. «I més enllà de desorientacions o baralles, tenim un lideratge molt clar en la figura de Jordi Cuixart, que va més enllà de l’independentisme i del sobiranisme».

Hi va haver, però, episodis al carrer que, amb els ‘Jordis’ al capdavant de les mobilitzacions, mai no es van produir, malgrat les sentències judicials que intenten constatar l’existència de violència per part de l’independentisme el 20 de setembre o l’1 d’octubre de 2017. Alguns han relacionat els episodis de violència de les protestes contra la sentència del Suprem amb la manca d’un lideratge al carrer com el que exercien Sànchez i Cuixart, si bé Elisenda Paluzie, actual presidenta de l’ANC, no hi està gens d’acord. «Ells van ser els líders en un moment determinat, quan hi havia una estratègia definida i un objectiu molt clar: fer un referèndum. Per tant, tothom estava unit. Un any després, la situació era absolutament diferent». Paluzie recorda, a més a més, que les convocatòries que han acabat amb episodis de més tensió al carrer no han estat, precisament, les convocades per l’ANC ni per Òmnium Cultural, per la qual cosa els líders d’aquestes entitats no comptaven amb la potestat per adreçar-se als manifestants. «Nosaltres hem assumit les nostres convocatòries: les marxes per la llibertat, l’11 de setembre, manifestacions per la llibertat dels presos, l’acció a la delegació del Consell d’Europa… però altres mobilitzacions al carrer han tingut una altra dinàmica».

En tot cas, l’absència de Sànchez i Cuixart, tal com també reconeix Agustí Alcoberro, coincideix amb un moment «de gran dificultat per digerir allò que va passar i per plantejar una estratègia de futur». «És evident que des de l’Estat sempre s’atreviran i que Europa sempre ho permetrà i, per tant, en qualsevol pas efectiu que es faci cap a la independència, caldrà comptar amb líders que estiguin disposats a assumir aquestes dues condicions». Unes condicions que haurien afectat els partits, en el cas d’Esquerra Republicana perquè ha optat per una estratègia que Alcoberro no sap si definir com «de retirada o de rendició». Pel que fa a Junts per Catalunya, argumenta l’historiador que l’espai «s’ha atrinxerat en el seu únic punt del programa polític, que és Carles Puigdemont, que és molt potent i que guanya eleccions, però que també és d’enorme ambigüitat pel que fa al futur, a l’estratègia i a la durada». Ara, amb Cuixart encara al capdavant d’Òmnium Cultural i amb Sànchez dedicat a la política -ha fundat la Crida Nacional i s’ha vinculat definitivament al president a l’exili, Carles Puigdemont-, l’independentisme de carrer espera la definició de nous objectius per tornar a la mobilització entusiasta i determinada que va caracteritzar l’èxit de les protestes de la tardor de 2017.

Mil dies després de ser empresonats Sànchez i Cuixart, i a poques setmanes que la resta de presos polítics i exiliats complesquen, també, un miler de dies represaliats, l’independentisme no troba a faltar referents, sinó objectius i estratègies clares i compartides.
Informa:ELTEMPS.CAT (11-7-2020)

127 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: