Després dels resultats indiscutibles de l’independentisme, amb 22 diputats al Congrés, la gran qüestió és què se’n fa, d’aquesta força institucional. ERC -i, en menor mesura, també JxCat- aspiraven a ser necessaris per a la configuració d’una majoria parlamentària d’esquerres a Madrid i, de fet, aquesta és la idea que va sobrevolar tota la campanya electoral a Catalunya. Fins i tot la proposta de Front Republicà –cent mil vots llargs que són una bona base per a un nou espai– estava posicionada (a l’entorn, tot i que en contra) d’aquesta possible col·laboració política amb el PSOE.

Però en aquest sentit el resultat ha estat decebedor. Pedro Sánchez serà elegit sense necessitat dels vots independentistes i cap dels seus líders ni tan sols ha estat cridat a consultes pel president espanyol. El PSOE disposa d’un coixí conformable de vots (des de Podemos fins al PNB, passant per diverses opcions regionalistes) i l’empresonament de molts dels diputats electes encara li facilita més la majoria absoluta. En el context de la pròxima legislatura al Congrés, els independentistes són perfectament obviables.

Tot plegat ha incrementat la importància de les pròximes eleccions europees i municipals. La força institucional de l’independentisme es demostrarà amb una marea d’alcaldies independentistes -amb especialíssima atenció a Barcelona- i un gran resultat a les eleccions europees, amb Puigdemont al centre del debat. La pròxima partida es jugarà lluny de Madrid.