SÁNCHEZ PENSA QUE EL SEU PROBLEMA MÉS GROS ARA ÉS MADRID I NO PAS CATALUNYA

“Ara que Sánchez ja té el Liceu no li cal l’Iceta”.

A la Moncloa, ara mateix, Madrid és un problema molt més gros que no Catalunya. De fet, Madrid és el problema, l’únic, que fa perdre el son a un Pedro Sánchez que ja ens veu com una pantalla passada.
( VICENT PARTAL )
Els polítics deuen molt al seu jo personal. Tots sabem, i és evident, que el caràcter de cadascú imprimeix una marca a l’acció política que els porta a fer les coses d’una manera determinada. Fins i tot a fer-les o no. I tots els col·legues i amics amb qui parle, especialment madrilenys, que coneixen Pedro Sánchez o que hi tenen tracte, coincideixen sempre en l’explicació sobre qui és en realitat.

Diuen que no li agrada el poder, sinó el risc que necessites per a tenir poder –que cerca l’adrenalina com aquells qui es tiren daltabaix d’un pont lligats amb una corda, sabent que acabaran amb el cap a un metre de terra. Expliquen que viu pendent, obsessivament, dels relats i de les imatges. Sempre i per damunt de tot. I que d’ací vénen aquestes ziga-zagues seues: del progre plurinacional al valedor i peça clau del 155, del militarista caspós i autoritari que combat la pandèmia com si tot plegat fos una caserna al feminista més cool i soft d’Europa. Tot, pura imatge.

Imatge, perquè no té fons. No té ideologia, no té projecte. Pedro Sánchez pensa solament en ell i en el seu poder personal. Respectant, això sí, els límits que li són imposats pel poder real i profund. Una cosa és ben segura: Sánchez no és cap revolucionari i per això sap molt bé què és intocable i ha de respectar si vol continuar viu. En tenim un exemple de manual en la crisi de govern d’aquest cap de setmana: Grande-Marlaska continua a Interior, tot i les constants polèmiques i les sis condemnes a Estrasburg en contra seu; Robles continua a Defensa, protegint l’extrema dreta militarista i la indústria més criminal; Calviño i l’ortodòxia neoliberal europea continuen també, no fos cas que a Brussel·les els amos s’enfadassen i els diners no arribassen; i no toca els cinc ministres de Podem –que són un escut vital per a ell: si cau Podem, cau Sánchez.

A partir d’això, i una volta respectat el poder real, arriba l’espectacle. Fora Ábalos –que ja veurem què vol dir això al País Valencià, però és un autèntic terratrèmol. Fora Iván Redondo, que ara tindrà la culpa de tot, inclòs el monumental desastre electoral de Madrid. Fora Carmen Calvo. I Iceta al racó. Un autèntic festival –com comentava Andrés Boix– en la millor línia Aznar: deixa clar que en les coses que no són intocables no mana sinó ell, deixa clar que ningú no té el lloc segur i es diverteix desorientant la classe política i mediàtica.

Desorientant-la, diguem-ho tot, fins a originar enormes ridículs informatius. Dissabte al matí Barcelona bullia amb la filtració, interessada, que deia que Miquel Iceta seria vice-president i portaveu del govern espanyol. I s’explicava, doctament, en els papers, que això era un salt endavant en l’estratègia de distensió amb Catalunya i bla, bla, bla. Doncs mira: Sánchez porta Iceta al racó, a Cultura i Esports, un ministeri que ni tan sols hauria d’existir perquè és dels que tenen més competències traspassades. Va arribar al gener, en un gest que va ser presentat com la gran decisió que servia per a proclamar que el problema català ara sí que s’encaminaria realment. I, en la millor línia Sánchez, havent exhaurit la imatge, mig any després, s’exhaureix el personatge. Marlaska intocable, Robles intocable, Calviño intocable i Iceta al racó. Simplement, ja no el necessita.

I no el necessita perquè Sánchez ara ja té el Liceu i no li cal l’Iceta. Com explicava l’altre dia Andrej Hunko en aquesta entrevista de VilaWeb, l’opinió pública europea ni tan sols s’ha assabentat de la condemna pública a Espanya feta pel Consell d’Europa. Però en canvi tothom ha vist Pedro Sánchez al Liceu i la subsegüent eixida dels presoners polítics al carrer. I la imatge ha restat fixada tal com la volia el govern espanyol: Ah! Això dels catalans? No cal patir, que ja negocien i no hi haurà cap problema més. S’entendran…

Aquest és el punt, el punt real, on som, tant si agrada com si no. Els nou presoners són al carrer i immediatament Catalunya ha desaparegut com a problema del mapa espanyol i del mapa europeu. En primer lloc, no ens enganyem tampoc, perquè no hi ha cap projecte de l’independentisme a la vista. Però també perquè això passa quan, a una persona que tan sols viu de la imatge i és un geni de la imatge, tu li dius que no faràs res, literalment, durant dos anys i li salves la vida, escrivint cartes públiques, perquè puga escampar al món la imatge que pacta amb tu, per bé que en realitat solament obeeix, per força. Una autèntica jugada mestra: tots els sacrificis i els anys i anys de feina, de moment, hauran beneficiat més Sánchez i el govern espanyol que no l’independentisme català. De moment.

Per això Iceta ja és prescindible. Com ho és la taula de diàleg que no durà absolutament enlloc. I serà prescindible tot allò que tinga a veure amb Catalunya, en realitat. Sánchez ja té el Liceu, ja té una foto que li dóna vida i relat per a anar tirant mig any o un any, o l’any i mig que falta perquè el govern català diga que s’ha acabat el temps i arriben les eleccions espanyoles. I amb això el president del govern espanyol ja en té prou i de sobres. Pantalla superada i a superar les següents, que couen més. Perquè a la Moncloa, ara mateix, Madrid és un problema molt més gros que no Catalunya. De fet, Madrid és el problema, l’únic, que fa perdre el son a Pedro Sánchez.

Els nostres polítics ens han dut fins ací i poca cosa s’hi pot fer ara mateix, llevat d’aprendre’n les lliçons. Però deixem que el temps hi diga la seua, perquè al capdavall hi ha cinc factors que Pedro Sánchez no controla, que no són imatge i prou, i que poden fer miques la taula en qualsevol moment: l’augment de la repressió a les mans de l’estat profund descontrolat, el factor Puigdemont i l’exili, el recorregut judicial europeu que Espanya ja no pot aturar ni frenar –vegeu aquesta anàlisi de Josep Casulleras sobre l’article 18–, el malestar del poble independentista i sobretot, molt especialment, la connexió del “procés madrileny” amb el “procés català”. Que aquesta és la bomba de rellotgeria que hi ha instal·lada al cor d’Espanya.

A veure si demà, si no passa res d’especial, puc explicar aquests cinc factors d’una manera que s’entenga, i que complemente, tot això que us he dit avui.

Informa:VILAWEB.CAT (12-VII-2021)

78 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: