La decisiĂł del Tribunal Constitucional considerant que el rei d’Espanyano pot ser criticat per un Parlament, en aquest cas el catalĂ , amb raĂł o sense ella, ĂŠs des de tots els punts de vista un afront a les decisions d’una Cambra Legislativa com a mĂ xima representant de la sobirania popular. El TC, que ha aprovat la sentència per unanimitat, s’ha extralimitat en anul¡lar la reprovaciĂł del monarca que va fer el Parlament de Catalunya pel seu posicionament en el desencertat discurs del 3 d’octubre de 2017, dos dies desprĂŠs del referèndum d’independència. El fet que no hi hagi pel mig cap iniciativa legislativa per part del Parlament i es tracti simplement un pronunciament polĂ­tic entra clarament al terreny de la llibertat d’expressiĂł dels diputats i ĂŠs anar molt mĂŠs enllĂ  del que s’espera sobre el que hauria d’actuar el TC.

AixĂ­ ho va entendre tambĂŠ el Consell d’Estat, que no ĂŠs precisament un organisme subversiu i que tĂŠ entre els seus membres el mĂŠs granat del règim de la transiciĂł espanyola, des de la presidència que ostenta MarĂ­a Teresa FernĂĄndez de la Vega, fins a il¡lustres integrants com Landelino Lavilla, Miguel Herrero de Miùón o Soraya SĂĄenz de SantamarĂ­a, entre altres. Doncs bĂŠ, el Consell d’Estat va emetre un informe desfavorable considerant que no tenia efectes jurĂ­dics. Pedro SĂĄnchez va prescindir de l’informe, que no era vinculant, i va acudir al TC, on ha trobat un suport tan unĂ nime dels seus membres com sospitĂłs sota un paraigua legal, si mĂŠs no arbitrari. Sabent que no tenia efectes jurĂ­dics es desenvolupa la teoria que pretenia tenir efectes jurĂ­dics. Per tant, inconstitucional. Curiosos temps en què el que no es pot provar entra en una nova categoria que acaba sent un gran calaix de sastre i que podrĂ­em definir com la de les temptatives. El Suprem ja ha avançat molt en això i tambĂŠ la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, que en el judici de l’1-O han desenvolupat tota una teoria de temptativa de rebel¡liĂł, temptativa de sediciĂł, temptativa de malversaciĂł…, una cosa que no se sap on comença i on acaba.

Es consuma aixĂ­, amb la decisiĂł del Constitucional, una arbitrarietat perillosa que no apareix a la Carta Magna espanyola. AixĂ­, al TĂ­tol II, el que parla de la Corona, s’estableix a l’article 56 apartat 3 que la persona del Rei ĂŠs inviolable i no estĂ  subjecta a responsabilitat. A la inviolabilitat, sempre polèmica ja que ĂŠs un espai d’opacitat que casa malament amb els temps actuals, s’afegeix ara la censura que es duu a terme contra qualsevol que se la pugui fer des d’un parlament, un govern o un ajuntament. Es prohibeix aixĂ­ que pugui ser reprovat, encara que això manqui de cap valor, a la prĂ ctica, i, per tant, no comporti cap efecte legal. El Rei continua sent rei malgrat que hagi estat reprovat, per la qual cosa, ĂŠs una simple declaraciĂł el que s’acaba produint. Ara, el TC el que ens diu ĂŠs que a mĂŠs d’inviolable ĂŠs incriticable. Anem cap enrere amb una enorme rapidesa.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-7-2019)