SER BILINGÜE VOL DIR CANVIAR EL CATALÀ PEL CASTELLÀ QUAN ESTÀS PARLANT ?

AQprofitant els darrers dies d’estiu sense confinament, he pogut relacionar-me més i compartir converses en societat que feia mesos semblaven impossibles. Gràcies, o per desgràcia a aquest fet, he tornat a reviure com és participar d’una conversa on, de cop i volta, algú canvia l’idioma i deixa de parlar en català per fer-ho en castellà. És aquesta, la nova moda hípster per comunicar-se? La resposta, a grans trets, és un rotund no. Aquesta mania ja ve de temps ancestrals. L’entranyable personatge de l’Esther a la sèrie de TV3 Jet Lag ja ho feia, sobretot quan s’enfadava amb el calçasses del seu marit, l’Andreu. Així doncs, per què mai passa de moda?

Sota la bandera del bonisme, carregat d’un rerefons ple d’imperialisme, molts em poden vendre que això és el bilingüisme d’una societat com la nostra. A Catalunya, la gran riquesa és aquesta. Això és el que molts em defensaran però hi ha unes certes característiques que demostren tot el contrari i em reafirmen amb com l’ús d’una, en aquesta cas la castellana, està per sobre de l’altra, en aquest cas la catalana. M’explico.

D’entrada, el canvi sempre té una única direccionalitat. És a dir, va del català al castellà, mai al revés. M’atreviria a dir que els casos excepcionals que el canvi es produeix del castellà al català és quan no trobem el mot adient i aleshores ens acostuma a sortir una frase feta o una paraula 100% de barretina i, en aquests casos, som tan provincians que fins i tot ens excusem de forma immediata del per què hem fet aquest salt de llengua. Per exemple, estem parlant i de cop citem “és el que en català diem anar a pastar fang” i repliquem “o sea a la mierda”.

Una altra característica és que el castellà, en una conversa en català, s’utilitza per emfatitzar o expressar moments o sensacions més tenses, vitals o posar l’accent en un aspecte concret del contingut del nostre discurs. Parlem d’una situació viscuda anteriorment i recreem la conversa. Aleshores, també creiem que és important explicar què pensàvem en aquells moments per dins i afegim frases com “y me quedé flipando”, “i jo ok, hasta luego Mari Carmen”, “y pensé, venga seguimos”. No us quedeu amb el contingut o el sentit, tan sols reflexioneu si aquestes frases les sentim massa sovint”. En aquest recull també podem incloure els anglicismes, les paraules que et fan sentir un boomer o expressions televisives que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu com “tira pa’lante, no?”. Tot i que crec que és important saber distingir aquest darrer grup amb el tema principal de l’article.

Per acabar, hi ha mots en castellà que ja no formen part del canvi de llengua sinó que estan dins el mateix ús del català i hem convertit l’error en una pobra tradició. Als “buenos” “pues” o cantar les hores en català malament, ara afegim paraules que remarquen aquesta intencionalitat oral de la que parlava en dos paràgrafs anteriors: “fea” per lletja o “vamos” per som-hi. En definitiva, potser el català és una llengua minoritària que no s’extingirà tan fàcilment com alguns experts (no servidora) apunten. Però de l’extinció a parlar-lo com el cul poca diferència hi va. I el més trist de tot, és que aquesta mania de parlar s’enganxa, es transmet com un virus i els més crítics també la fem servir.

I amb tot això, aquest estiu que he conegut gent de fora encara he hagut d’escoltar el clàssic cas “de una mujer de Olot” (sempre em citen territoris de la Catalunya profunda) “… se negó a responder en castellano cuando le preguntamos dónde había una parada de autobuses”. I servidora, com a bona catalana integradora que mai vol entrar en el conflicte, sempre respon: “Ostres, sí? Què estrany, em sap greu, això no acostuma a passar mai”.
Informa:ELNACIONAL.CAT (29-8-2020)

151 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: