SER UN ÚNIC POBLE DEPÈN SOBRETOT DE LA CAPACITAT DE MOBILITZACIÓ CIUTADANA

“Un sol poble”.
“Ser un únic poble depèn del lideratge polític però està lligat sobretot a la capacitat de mobilització ciutadana. Mai prou valorada ni entesa.
( DAVIR MURILLO – Sociòleg i professor d’Esade)

Quan acabem de digerir el nostre passat, inevitablement, ens tocarà tornar a confrontar la figura de Jordi Pujol. Dels companys de la meva edat no recordo ningú que reconegués obertament votar per ell. Alguns fins i tot ens vantàvem de no haver-lo votat mai. Massa conservador. Massa tebi. Sortit d’un documental de la Transició: amb els Fets del Palau, les cartes des de la presó i tot plegat. Amb el temps, però, li reconeixerem el mèrit de defensar un sol país; d’apropiar-se de la tradició integradora del PSUC, amb el seu marxisme empeltat de catalanisme.

Em venien al cap aquests pensaments mentre el cervell em duia la imatge, ja no sé si real o inventada, d’un Jordi Pujol alçant-se sobre la porta del copilot mentre responia en català i castellà els irats veïns d’un barri castellanoparlant dels voltants de Barcelona. No afegiré aquí l’habitual elogi del lideratge polític, la remembrança nostàlgica i el contrast amb la grisor actual. Com deia aquell: encara que ho pensi. Tanmateix, sí que em ve al cap tot el que hem anat perdent en termes de comunitat al llarg dels anys.

I és que el sentit de comunitat s’afebleix. Els espais de solidaritat s’assequen. Les famílies empetiteixen. Els antics barris castellanoparlants de les perifèries urbanes són repoblats. Els antics pobladors passen a ser substituïts per nouvinguts de grups culturals més diversos, menys arrelats, amb menys voluntat de comprometre’s amb el barri i amb una menor capacitat de formar grups socials que superin el marc cultural propi.

Som davant del ciutadà mòbil, del migrant permanent. La Catalunya que a manca de poder polític desplegava activisme en barris i pobles corre perill de desaparèixer. La immediatesa d’internet i els nous models de socialització, el despoblament rural, la concentració de riquesa, el nou patró d’urbanització on les classes socials deixen de conviure per separar-se en blocs, districtes i barris. De preferència en habitatges unifamiliars, on no ens calgui la presència de l’altre. On puguem viure en el convenciment que no necessitem res ni a ningú: ni el comerç de barri, ni l’estat ni el veí. Els multimilionaris ja van aprendre fa anys que la seva pàtria és la seva seu fiscal. El patró individualista s’estén.

Internet, les xarxes socials, ben aviat la realitat virtual, també generen comunitat; però parlem de comunitats d’interessos, d’afinitats. Una realitat sovint deslligada del món físic, de la comunitat propera i geogràficament determinada. Una comunitat digital que s’articula al voltant d’una llengua. Com més forta, millor. El portuguès recula davant del brasiler dels youtubers. La comunitat lingüística del català, en el marc de la llengua-mercat, té cada dia més dificultats per cohesionar els seus membres. Ja no diguem per estendre’s més enllà.

La política també ha sofert el cop de les xarxes socials. El triomf de la propaganda, de la retòrica, del missatge buit i repetitiu. Què s’assembla més a la veritat? La reiteració. Canet de Mar. Canet de Mar. Canet de Mar. Un missatge que bé han après les entitats financeres, antigament nostrades, ara omnipresents en els mitjans de comunicació. Ad nauseam. I de la política de la reiteració a la de la segmentació sobre la base de la identitat, cultural o de grup. Aviat comprovarem el sotrac de partits com España Vaciada. De moment ja veiem la transformació en el si d’una dreta espanyolista creixentment marginal a les anomenades nacions històriques. El Madrid diferente d’Ayuso. L’Espanya nostàlgica de Casado i de Vox. El nacionalisme antinacionalista de l’agonitzant Ciutadans.

També les lluites intestines en el si del moviment independentista es mouen pel mateix patró digital, sectari i revengista. El perill: la temptació de la simplificació, el rebuig a una multiculturalitat que avança imparable en una societat demogràficament minvant on cada dona té de mitjana 1,3 fills.

Ser un sol poble depèn del lideratge polític però depèn sobretot de la capacitat de mobilització ciutadana. Mai prou valorada ni entesa. On no hi ha mobilització només hi ha poder. On no hi arriba el poder polític ni la ciutadania, hi arriba el poder econòmic. La meva carta de Reis, doncs, té un únic desig: que ens comprometem amb alguna causa. Que li donem suport. Que ens mobilitzem, li dediquem temps i atenció. Amb ambició.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (6-1-2021)

54 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: