“Renunciar a la llengua”
«Per canviar les coses és imprescindible tenir consciència lingüística, sempre més decisiva, a la pràctica, que qualsevol marc legal»
(JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA )
Una nació no és, només, una llengua. A l’Europa de la qual formem part, però, la llengua acostuma a ser el tret més característic i distintiu a l’hora d’identificar una societat nacional diferenciada. Les nacions europees tenen personalitats culturals molts marcades i, en aquesta personalitat, l’idioma en constitueix el senyal més clarament visible i és, alhora, un instrument essencial de cohesió social. La llengua no ho és tot, doncs, però sí que és molt.

En les definicions clàssiques de nació es feia referència a un grup humà determinat, un territori concret, una estructura econòmica específica i una cultura característica. Més enllà d’això, però, una comunitat nacional, a l’hora de la veritat, és un espai compartit d’interessos, emocions, referents, valors i complicitats. I això no té color de pell, ni origen geogràfic. Només voluntat de ser-hi. Ser-hi, també, amb la llengua, contribueix d’una forma decisiva a la incorporació de qui ho vulgui a la comunitat lingüística catalana i a la seva societat. Com hi contribueix parlar espanyol a Espanya, francès a França, italià a Itàlia, alemany a Alemanya, etc.

Tradicionalment, la reivindicació d’un dret propi era allò que s’acostumava a reivindicar com a factor diferencial nacional, als Països Catalans. Però, amb la Renaixença, el segle XIX, la llengua va substituir el dret, essencial en la consciència d’una minoria, per un idioma llavors parlat per tothom, no sols per una majoria. Aquella llengua, que, a finals del XVIII, per a Antoni de Capmany no era més que “un idioma antic provincial, mort avui per a la República de les Lletres”, el segle següent ja s’havia ensenyorit del prestigi de llengua literària, sobretot a la poesia de forma destacada, també al teatre i, més tardanament, a la prosa.

Fins avui, la literatura catalana, d’una qualitat semblant o superior a la d’altres comunitats lingüístiques, ha estat l’únic que de debò hem tingut independent. Amb la Mancomunitat de Catalunya (1914) i, particularment, amb la Generalitat republicana (1931), el català tornà a ser llengua de l’administració, per pocs anys, atesos els parèntesis dictatorials espanyols de torn. Però disposar de governs, parlaments i ajuntaments que empressin el català amb tota normalitat era tota una revolució sociològica i un gran avenç lingüístic.

El darrer mig segle, però, els Països Catalans, llevat del nord, tornen a tenir el català com a idioma propi i oficial, al costat del castellà, d’acord amb la discriminació i la marginació legal que la Constitució espanyola estableix per al català, alhora que n’imposa la supremacia quotidiana del castellà. No són els factors legals, però, els únics a tenir en compte per entendre la situació actual de la llengua, a casa nostra. Disposar d’un estat propi, jugant a favor, és molt important, com ho és no tenir-ne dos en contra, com ara. Però les lleis, totes soles, no canvien l’estatus real d’ús i coneixement d’un idioma, com ho demostra el cas d’Irlanda.

Per canviar les coses és imprescindible tenir consciència lingüística, sempre més decisiva, a la pràctica, que qualsevol marc legal. Perquè és aquesta consciència, amb l’actitud que se’n deriva, la que fa canviar lleis i usos lingüístics. Només els parlants amb consciència lingüística tenen la capacitat de contribuir a capgirar la situació en minoria d’un idioma i resistir l’embranzida de la llengua dominant, fent ús de la dominada. Al cap i a la fi, no podem oblidar en cap moment que la situació de les llengües en els territoris on aquestes han nascut depèn de si han patit o no una opressió nacional. I fa segles que als Països Catalans som objecte d’una opressió que provoca la subsegüent alienació nacional, cultural i lingüística.

Gràcies a aquesta opressió i alienació s’ha creat un paisatge lingüístic en el qual la llengua imprescindible és el castellà al sud i el francès al nord, llengües l’ús de les quals es revesteix de normalitat i naturalitat. Quaranta anys de dictadura franquista no se superen en un batre d’ulls. I durant aquestes dècades i les posteriors hi ha hagut altres fenomens també decisius per entendre on som. La recepció d’una allau migratòria, pròpia dels països industrialitzats, a nosaltres ens ha agafat sense estat, a diferència de les altres llengües europees. I la llengua que s’han trobat esdevinguda imprescindible, gairebé d’un segle ençà, no és el català sinó el castellà.

A més, el català, llengua de prestigi literari, no és, però, llengua de consum en el dia a dia, en cap producte de necessitat bàsica. Absent dels productes de neteja, higiene, electrodomèstics, farmàcia, hostaleria, quiosc, cinema, audiovisual, premsa, jutjats, cossos policials, exèrcit, diplomàcia, congrés i senat, etc., quan hi apareix sembla més aviat una concessió excepcional graciosa o la garantia d’un producte artesà de qualitat, però no pas d’ús i consum majoritari i, sobretot, normal, ordinari, present arreu.

Mentrestant, la bel·ligerància contra la llengua persisteix. Hi ha partits i líders polítics que fan una no utilització del català, militant, conscient, diària, en qualsevol àmbit d’ús, fent servir el castellà habitualment, per no dir sempre. Des de l’independentisme fins al dependentisme, aquesta actitud revesteix totes les gradacions possibles: indiferència, menyspreu, animadversió, rebuig, inconsciència, irresponsabilitat o dimissió.

Aquestes pràctiques contrasten amb els que tenen una visió inclusiva de l’idioma i no se’l reserven només per a ells, obrint així la porta a la incorporació de nous parlants, de totes les procedències lingüístiques sense excepció. És la sola possibilitat de guanyar el futur. Fer compatir l’idioma, com fem compartir un sistema de salut, educatiu o de transport. La bona educació consisteix a acollir i tractar tothom igual, a no discriminar ningú que no coneguem o que no vegem idèntics a nosaltres, tot adreçant-nos-hi sempre en la llengua del país, tant se val el lloc, el moment o la circumstància. Com fa França amb el francès, Anglaterra amb l’anglès i Espanya amb la seva llengua. Al cap i a la fi, resulta que “nos-altres” som tant diferents en l’origen que necessitem ser vists i tractats, amb normalitat, d’igual manera. Si, quan parlant en català no ens hi responen i això no es considera una falta d’educació o un gest discriminatori per part dels altres, per quins motius hauria de ser-ho respondre en català o emprar aquesta llengua amb els que n’usen una altra?

Només si decidim no renunciar al català, en cap àmbit d’ús, en cap moment, ens en sortirem. I no pensem renunciar-hi.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (20-2020)