SI NO FEM SERVIR EL CATALÀ A TOT ARREU NO ENS EN SORTIREM

“Renunciar a la llengua”
¬ęPer canviar les coses √©s imprescindible tenir consci√®ncia ling√ľ√≠stica, sempre m√©s decisiva, a la pr√†ctica, que qualsevol marc legal¬Ľ
(JOSEP-LLU√ćS CAROD-ROVIRA )
Una naci√≥ no √©s, nom√©s, una llengua. A l’Europa de la qual formem part, per√≤, la llengua acostuma a ser el tret m√©s caracter√≠stic i distintiu a l’hora d’identificar una societat nacional diferenciada. Les nacions europees tenen personalitats culturals molts marcades i, en aquesta personalitat, l’idioma en constitueix el senyal m√©s clarament visible i √©s, alhora, un instrument essencial de cohesi√≥ social. La llengua no ho √©s tot, doncs, per√≤ s√≠ que √©s molt.

En les definicions cl√†ssiques de naci√≥ es feia refer√®ncia a un grup hum√† determinat, un territori concret, una estructura econ√≤mica espec√≠fica i una cultura caracter√≠stica. M√©s enll√† d’aix√≤, per√≤, una comunitat nacional, a l’hora de la veritat, √©s un espai compartit d’interessos, emocions, referents, valors i complicitats. I aix√≤ no t√© color de pell, ni origen geogr√†fic. Nom√©s voluntat de ser-hi. Ser-hi, tamb√©, amb la llengua, contribueix d’una forma decisiva a la incorporaci√≥ de qui ho vulgui a la comunitat ling√ľ√≠stica catalana i a la seva societat. Com hi contribueix parlar espanyol a Espanya, franc√®s a Fran√ßa, itali√† a It√†lia, alemany a Alemanya, etc.

Tradicionalment, la reivindicaci√≥ d’un dret propi era all√≤ que s’acostumava a reivindicar com a factor diferencial nacional, als Pa√Įsos Catalans. Per√≤, amb la Renaixen√ßa, el segle XIX, la llengua va substituir el dret, essencial en la consci√®ncia d’una minoria, per un idioma llavors parlat per tothom, no sols per una majoria. Aquella llengua, que, a finals del XVIII, per a Antoni de Capmany no era m√©s que “un idioma antic provincial, mort avui per a la Rep√ļblica de les Lletres”, el segle seg√ľent ja s’havia ensenyorit del prestigi de llengua liter√†ria, sobretot a la poesia de forma destacada, tamb√© al teatre i, m√©s tardanament, a la prosa.

Fins avui, la literatura catalana, d’una qualitat semblant o superior a la d’altres comunitats ling√ľ√≠stiques, ha estat l’√ļnic que de deb√≤ hem tingut independent. Amb la Mancomunitat de Catalunya (1914) i, particularment, amb la Generalitat republicana (1931), el catal√† torn√† a ser llengua de l’administraci√≥, per pocs anys, atesos els par√®ntesis dictatorials espanyols de torn. Per√≤ disposar de governs, parlaments i ajuntaments que empressin el catal√† amb tota normalitat era tota una revoluci√≥ sociol√≤gica i un gran aven√ß ling√ľ√≠stic.

El darrer mig segle, per√≤, els Pa√Įsos Catalans, llevat del nord, tornen a tenir el catal√† com a idioma propi i oficial, al costat del castell√†, d’acord amb la discriminaci√≥ i la marginaci√≥ legal que la Constituci√≥ espanyola estableix per al catal√†, alhora que n’imposa la supremacia quotidiana del castell√†. No s√≥n els factors legals, per√≤, els √ļnics a tenir en compte per entendre la situaci√≥ actual de la llengua, a casa nostra. Disposar d’un estat propi, jugant a favor, √©s molt important, com ho √©s no tenir-ne dos en contra, com ara. Per√≤ les lleis, totes soles, no canvien l’estatus real d’√ļs i coneixement d’un idioma, com ho demostra el cas d’Irlanda.

Per canviar les coses √©s imprescindible tenir consci√®ncia ling√ľ√≠stica, sempre m√©s decisiva, a la pr√†ctica, que qualsevol marc legal. Perqu√® √©s aquesta consci√®ncia, amb l’actitud que se’n deriva, la que fa canviar lleis i usos ling√ľ√≠stics. Nom√©s els parlants amb consci√®ncia ling√ľ√≠stica tenen la capacitat de contribuir a capgirar la situaci√≥ en minoria d’un idioma i resistir l’embranzida de la llengua dominant, fent √ļs de la dominada. Al cap i a la fi, no podem oblidar en cap moment que la situaci√≥ de les lleng√ľes en els territoris on aquestes han nascut dep√®n de si han patit o no una opressi√≥ nacional. I fa segles que als Pa√Įsos Catalans som objecte d’una opressi√≥ que provoca la subseg√ľent alienaci√≥ nacional, cultural i ling√ľ√≠stica.

Gr√†cies a aquesta opressi√≥ i alienaci√≥ s’ha creat un paisatge ling√ľ√≠stic en el qual la llengua imprescindible √©s el castell√† al sud i el franc√®s al nord, lleng√ľes l’√ļs de les quals es revesteix de normalitat i naturalitat. Quaranta anys de dictadura franquista no se superen en un batre d’ulls. I durant aquestes d√®cades i les posteriors hi ha hagut altres fenomens tamb√© decisius per entendre on som. La recepci√≥ d’una allau migrat√≤ria, pr√≤pia dels pa√Įsos industrialitzats, a nosaltres ens ha agafat sense estat, a difer√®ncia de les altres lleng√ľes europees. I la llengua que s’han trobat esdevinguda imprescindible, gaireb√© d’un segle en√ß√†, no √©s el catal√† sin√≥ el castell√†.

A m√©s, el catal√†, llengua de prestigi literari, no √©s, per√≤, llengua de consum en el dia a dia, en cap producte de necessitat b√†sica. Absent dels productes de neteja, higiene, electrodom√®stics, farm√†cia, hostaleria, quiosc, cinema, audiovisual, premsa, jutjats, cossos policials, ex√®rcit, diplom√†cia, congr√©s i senat, etc., quan hi apareix sembla m√©s aviat una concessi√≥ excepcional graciosa o la garantia d’un producte artes√† de qualitat, per√≤ no pas d’√ļs i consum majoritari i, sobretot, normal, ordinari, present arreu.

Mentrestant, la bel¬∑liger√†ncia contra la llengua persisteix. Hi ha partits i l√≠ders pol√≠tics que fan una no utilitzaci√≥ del catal√†, militant, conscient, di√†ria, en qualsevol √†mbit d’√ļs, fent servir el castell√† habitualment, per no dir sempre. Des de l’independentisme fins al dependentisme, aquesta actitud revesteix totes les gradacions possibles: indifer√®ncia, menyspreu, animadversi√≥, rebuig, inconsci√®ncia, irresponsabilitat o dimissi√≥.

Aquestes pr√†ctiques contrasten amb els que tenen una visi√≥ inclusiva de l’idioma i no se’l reserven nom√©s per a ells, obrint aix√≠ la porta a la incorporaci√≥ de nous parlants, de totes les proced√®ncies ling√ľ√≠stiques sense excepci√≥. √Čs la sola possibilitat de guanyar el futur. Fer compatir l’idioma, com fem compartir un sistema de salut, educatiu o de transport. La bona educaci√≥ consisteix a acollir i tractar tothom igual, a no discriminar ning√ļ que no coneguem o que no vegem id√®ntics a nosaltres, tot adre√ßant-nos-hi sempre en la llengua del pa√≠s, tant se val el lloc, el moment o la circumst√†ncia. Com fa Fran√ßa amb el franc√®s, Anglaterra amb l’angl√®s i Espanya amb la seva llengua. Al cap i a la fi, resulta que ‚Äúnos-altres‚ÄĚ som tant diferents en l’origen que necessitem ser vists i tractats, amb normalitat, d’igual manera. Si, quan parlant en catal√† no ens hi responen i aix√≤ no es considera una falta d’educaci√≥ o un gest discriminatori per part dels altres, per quins motius hauria de ser-ho respondre en catal√† o emprar aquesta llengua amb els que n’usen una altra?

Nom√©s si decidim no renunciar al catal√†, en cap √†mbit d’√ļs, en cap moment, ens en sortirem. I no pensem renunciar-hi.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (20-2020)

186 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: