SI NO T’ENFRONTES A ESPANYA, LA LEGITIMES

El Món
“Si no t’enfrontes a Espanya, la legitimes”.
“Arribats aquí, el problema ja no és l’imperi espanyol. El problema és el legitimador català de l’imperi espanyol”.
(VÍCTOR ALEXANDRE )

És impossible que Catalunya pugui esdevenir un Estat independent mentre continuï negant-se a veure què és realment Espanya, quina idea té de si mateixa i quines barbaritats està disposada a cometre per retenir les últimes colònies que li resten. Mentre la víctima es nega a anomenar el maltractador pel seu nom és impossible que se n’alliberi. Mentre el veu com algú merament geniüt, autoritari, que té rampells molt violents, de vegades sagnants, però que amb una mica de mà esquerra, mostrant-se submisa i no portant-li la contrària, resulta bastant tractable, la víctima no té cap possibilitat, cap ni una, de trencar la xarxa que la manté atrapada. Passaran els anys i, en el millor dels casos, si sobreviu, continuarà captiva de peus i mans. Molt més captiva que abans, perquè el temps juga sempre en contra seva. Com més s’aclimata el captiu a la captivitat, més captiu és. El anys li xuclen l’autoestima i l’autoconfiança, li minen la moral i el converteixen en un ésser poruc, dubitatiu, insegur i rondinaire. Rondina, s’exclama i s’emprenya molt, però tot és foc d’encenalls, perquè els seus crits no tenen cap més objectiu que amagar la por que li fa desobeir el maltractador. Crida, es lamenta i diu que no hi ha dret. Però no està disposat a fer res per capgirar la situació. Res que no sigui continuar rondinant. I com que no passa d’aquí i sempre acaba obeint, el maltractador se’l rifa tant com vol.

Amb tota l’energia que els catalans hem consumit i que consumim dient-nos el nom del porc entre nosaltres es podria calefactar indefinidament tot un continent. Hom potser dirà que aquest és l’esport nacional. Doncs no, no ho és. Tant de bo fos un esport. És una vàlvula per apaivagar la dissonància cognitiva que ens crea el nostre propi sentiment d’impotència. No estic dient pas que siguem impotents. No en som en absolut. Però de què ens serveix, si ens hi considerem? A la vida, som com ens comportem, i el nostre comportament és un reflex de com ens sentim.

Som una colònia espanyola. Ho som històricament, ho som per dominació militar, ho som per les vides humanes que ens ha costat i ho som pel tractament que hem rebut i que rebem. I tanmateix, ves per on, ens fem dir Comunitat Autònoma. Autònoma de qui? Autònoma de què? En què és autònoma una nació que, com si fos un gos, no pot anar més lluny del que li permet la corretja del seu amo? Una nació dominada militarment per una altra és un territori colonitzat, altrament pensaria per si mateixa i seria sobirana de les seves pròpies decisions. Doncs bé, no ens definim com a colònia. No ens ho diem ni diem a ningú que ho som perquè, si ho féssim, no podríem continuar pentinant la gata i llepant-nos les ferides. Si acceptem que som una colònia i que el nostre dret a recuperar la llibertat és un dret inalienable que Espanya mai, mai no podrà destruir, és obvi que no tenim cap més opció que entrar en el combat democràtic permanent amb l’Estat amb totes les conseqüències. Tot el que no sigui això és submissió. La podem disfressar de tantes paraules i romanços com vulguem, els catalans en sabem molt d’ornamentar, som especialistes en festes majors i en el guarniment de carrers, però és submissió.

Un govern de Catalunya com el que planteja Esquerra Republicana, que digui que la independència ara no toca, que cal ampliar la base, que cal aparcar el tema un parell de generacions, que aleshores ja es veurà, perquè si són quatre generacions o dues dotzenes tampoc no passa res, i que, ara com ara, el nostre mal no vol soroll perquè que el que necessitem, a part de tranquil·litat i bons aliments, és “sortir de la crisi” (com si la crisi no fos Espanya!), és un govern autonomista. És, en realitat, una delegació del govern espanyol disfressada de quatre barres. I és que cal molta barra, molta, per dir-se independentista i aliar-se amb l’imperi en contra de la resta d’independentistes tot titllant-los de “radicals”. S’entén, oi, que l’independentista submís sigui el favorit de l’imperi? Mirem Pedro Sánchez i Jéssica Albiach que enamorats que n’estan, d’aquest “independentisme”. Fins i tot PP, Ciudadanos i Vox el prefereixen abans que Junts per Catalunya i la CUP. Però, és clar, per no posar-lo en evidència, cal fabricar-li una coartada, un pretext que justifiqui el seu immobilisme, el seu tarannà conservador. I remarco la paraula ‘conservador’, perquè per molt que el submís es proclami d’esquerres, el seu immobilisme el delata com a netament conservador. La coartada o el pretext que l’imperi espanyol i el submís català han trobat per excusar l’immobilisme del segon es diu Taula de Diàleg. Una taula que fins i tot els nadons saben que no té cap valor ni utilitat, perquè Espanya ja ha dit que mai, mai, mai no acceptarà el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Tots els temes d’ordre domèstic tenen mecanismes d’ordre polític per ser negociats sense necessitat de crear cap taula especial. Només n’hi ha un, de tema, que se n’aparta i que és la mare dels ous: la llibertat de Catalunya. El problema és que la taula, en ser estèril en aquesta matèria, no suposa únicament una pèrdua de temps, també constitueix un parany que ens fa més esclaus i que obliga l’independentista submís a necessitar que l’imperi concedeixi l’indult als ostatges polítics per poder presentar el gest com un guany propi, com un triomf del seu “diàleg”. Però què és un indult? Un indult és una gràcia que l’emperador concedeix a l’insurgent. És a dir, el perdona. Curiós i cínic independentisme aquest, doncs, que beatifica l’emperador i presenta el perdó com una victòria de l’obediència.
Robatoris a Espanya S’eviten així. Aquí està el nou sistema innovador Patrocinat per Securitas

No, no s’hi val a dir que tu t’estimaries més l’amnistia, però que, com que no pot ser, ja t’està va bé l’indult. No s’hi val, perquè l’indult és un escarni i presentant-lo com un triomf del diàleg ofens la dignitat dels ostatges i la dignitat del país que dius representar. En altres paraules, és tot el país qui es veu vexat per aquest perdó que tu anomenes ‘triomf’. Tens dret a ser immobilista, tens dret a ser conservador. Però no tens dret a ser un tap per a l’enfrontament amb l’Estat, no tens dret a ser com el gos de l’hortolà, que ni rosega l’os ni el deixa rosegar. Tot el que no sigui enfrontament amb Espanya és legitimació d’Espanya. Arribats aquí, el problema ja no és l’imperi espanyol. El problema és el legitimador català de l’imperi espanyol.
Informa:ELMON.CAT (18-5-2021)

87 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: