SI VOLEU ERASMUS EN CATALĂ HAUREU D’ANAR A ANDORRA

“Aneu dâErasmus a Andorra ”
ÂŤUna constant des que va començar el curs: universitaris que s’havien matriculat expressament dâassignatures en catalĂ i que, a l’hora de la veritat, oooh, era bromaÂť
Defensar el catalĂ a les aules universitĂ ries pot comportar el rebuig virulent dels companys
( MARTA ROJALS )
Torna a sortir el sol en aquest racĂł de mĂłn, torna la llengua a ser qĂźestiĂł a la xarxosfera catalana. I tu voldries deixar-ho passar, perquè âla qĂźestiĂłâ hi serĂ igual avui com dâaquĂ a cent articles variats, però sempre hi ha alguna cosa que tâestira, que et diu que cal picar pedra a cada instant. Doncs som-hi: una alumna de la Universitat de Barcelona piulava la segĂźent observaciĂł que havia enviat a un docent: âLa classe es desenvolupa en castellĂ , i quan la vaig escollir mâhi vaig fixar molt perquè la volia fer en catalĂ â, i la resposta rebuda: âEfectivament, les classes sĂłn en castellĂ , tot i que vostè pot emprar la llengua que vulgui.â Vaja, que encara grĂ cies. Una mica com âa casa seua parli com vulguiâ i pari dâemprenyar.
La situaciĂł no ĂŠs cap novetat, però, enguany, les piulades en aquest sentit han estat constants des que va començar el curs: universitaris que sâhavien matriculat expressament dâassignatures en catalĂ i que, a lâhora de la veritat, oooh, era broma. Ja fos pel clĂ ssic del âsi un sol alumne ho demanaâ; ja fos perquè el professor fĂŠu un canvi âpreventiuâ dâidioma⌠per si un sol alumne ho demanava; ja fos perquè, tot i que al pla docent diu que la matèria serĂ en catalĂ , lâimpartidor no en sap prou, o directament no el sap, contravenint el principi de seguretat lingĂźĂstica de lâestudiant. Tria la teua aventura, i a tant el crèdit, que no ĂŠs pas poc. Perquè, tot i que el âproducteâ ha resultat diferent del que havies âpagatâ, no en tindrĂ s cap descompte ni devoluciĂł, que aquĂ els teus quartos valen menys que els dâaquells que, amb el canvi, nomĂŠs veuen reforçat el seu privilegi.
AixĂ âtambĂŠ aixĂâ ĂŠs com es va fent estranya la llengua al paĂs dâon ĂŠs pròpia; i aixĂ ĂŠs com aquesta estranyesa cultivada es fa servir per a justificar-ne la substituciĂł. A diferència de les visites guiades, de les reunions dâescala, de les ampes, les afes o com es diguin ara, als graus i mĂ sters lâefecte encara ĂŠs mĂŠs devastador, perquè el missatge que sâhi transmet ĂŠs que el catalĂ ĂŠs una nosa que sâinterposa al saber, que ĂŠs negligible com a llengua de coneixement superior. Que al final una aula ĂŠs com una cafeteria a ReykjavĂk o un basar dâIstambul, que (canta el corifeu:) âlâimportant ĂŠs que ens entenguemâ. Un âque ens entenguemâ que, ves per on, no esdevĂŠ tan âimportantâ quan lâidioma de la classe ĂŠs diferent del catalĂ , perquè aleshores sĂ, aleshores tothom tĂŠ clar que si no lâentens el problema ĂŠs teu; que, si no en tens el nivell, ets tu qui sâha dâespavilar.
Dona, no comparis el catalĂ amb lâanglès, toca dir ara, que ĂŠs la manera mĂŠs rĂ pida dâexplicar de què anava, tot això: de posar la llengua minoritzada sota les lleis implacables del mercat, com una botiga de barri contra lâAmazon global, i ara fes el favor de no esquitxar amb la sang. Tot un esforç col¡lectiu per a tornar a aquella lògica que sintetitzĂ perfectament Adolfo SuĂĄrez, sorneguer, quan va posar en dubte que es poguessin trobar professors per a ensenyar quĂmica nuclear en catalĂ , o en basc. âSiguem seriososâŚâ, va reblar. De moment passa que, amb tant de mercat i tanta xauxa, ens distraiem de la cosa principal, que sĂłn els drets lingĂźĂstics de lâestudiant local. I tambĂŠ passa que, amb la llei de polĂtica lingĂźĂstica a davant, el dret de lâalumne de rebre lâensenyament en catalĂ entra en conflicte amb el dret dels professors âdâexpressar-se, oralment i per escrit, en la llengua oficial que prefereixinâ, ĂŠs a dir, amb el seu dret com a autoritat dâimpartir-los la classe en castellĂ .
Per tant, què se suposa que ha de fer, un universitari del paĂs, per a tenir garantit el dret dâestudiar en catalĂ ? Demanar un Erasmus a Andorra? I lâaltra: per què ha de ser lâalumne que ha dâanar darrere del docent, jugant-sâhi males estones, males mirades dels companys, i potser, males notes? En poden donar fe els estudiants que, per reclamar la normalitzaciĂł a lâaula, sols o per la via sindical, han estat titllats dâintolerants i altres boniqueses menys reproduĂŻbles. De fet, ĂŠs la seqßència lògica del fracĂ s de la immersiĂł: alumnes que es giren contra els companys que tenen el coratge de reclamar la llengua que han pagat, si volem dir-ho en termes mercantils, fins i tot quan constava al programa de lâassignatura.
Amb lâensenyament universitari esdevingut negoci, i amb la pressiĂł anihiladora de les llengĂźes dominants, potser ĂŠs hora de mirar com sâho fan les universitats dels paĂŻsos del nord amb els estudiants que no els dominen la llengua pròpia. Potser ĂŠs hora de copiar els millors models de fora, abans que la llengua ens acabi dâanar pel pedregar. Perquè amb el sistema que seguim ara, associant el catalĂ al conflicte, sempre, tothora, cada començament de curs âja hi tornen a ser els pagesos, els tancats, els identitaris, tot això dit en tres o quatre idiomes reconeguts per la UEâ, ĂŠs difĂcil de mantenir lâestatus dâuna llengua de cultura indefinidament. Suposo que aquest era el pla: anar buidant de prestigi el catalĂ perquè, com mĂŠs desprestigiat esdevĂŠ, el preu de defensar-lo entre desconeguts sigui cada vegada mĂŠs alt.
Permeteu-me, per acabar, una mica de ficciĂł provocadora: encara hauria estat bo, perduda la llengua en el camp del lleure, que es mantinguĂŠs fèrria en els temples del saber. Potser dâaquesta manera no semblaria tan fora de lloc demanar-se, en un article que hauria volgut ser aquest, per què tants experts de tota mena de cĂ tedres, quan els sentim parlar als mitjans, fan anar un catalĂ infecte a molts nivells. Però això ja ĂŠs un abĂşs, això ĂŠs demanar massa a una llengua âsi no ens ho prenem seriosamentâ empesa per tots els elements a lâestar per casa.
Informa:VILAWEB.CAT (13-10-2020)