SIXENA I EL 155: TRES ANYS DEL SAQUEIG DE LLEIDA

“Sixena i el 155: tres anys del saqueig del Museu de Lleida ”

L’11 de desembre de 2017 la GuĂ rdia Civil va entrar al museu per a endur-se’n 44 peces que reclamava el govern de l’AragĂł ¡ El Suprem espanyol encara no ha dictat sentència ferma, però es preveu que ho farĂ  ben aviat

( JOSEP REXACH )
Sis del matí i tot el pes de l’hivern es feia notar davant el Museu de Lleida. A aquella hora activistes dels CDR ja s’havien concentrat fent guàrdia per a provar d’impedir el trasllat de quaranta-quatre peces al monestir de Santa Maria de Vilanova de Sixena. Aquells dies Catalunya ja havia estat intervinguda pel 155 i durant unes quantes hores Lleida va concentrar tota la indignació continguda que hi havia al país. La protesta va acabar amb una intervenció dura dels Mossos per permetre que la comitiva pogués endur-se les obres cap a l’Aragó. Unes peces que, avui que fa tres anys dels fets, continuen a Sixena. No han tornat a Lleida i molt probablement no hi tornaran mai més si el Suprem acaba validant la sentència del jutjat d’Osca.

Els dos accessos del museu es van anar omplint de ciutadans i polítics des de primera hora del matí. De matinada, desenes d’agents de la Guàrdia Civil i tècnics aragonesos havien entrat a l’equipament per a efectuar el trasllat de les peces que dies abans havia autoritzat el conseller de cultura de facto, el ministre espanyol Íñigo Méndez de Vigo.

Tots els partits van procurar d’enviar algun representant seu a la concentració exterior. També el batlle de la ciutat, Àngel Ros, que va voler entrar al museu per fer costat al director i als treballadors. Però la multitud no li ho va permetre i va haver d’anar-se’n, amb una escridassada. Ros s’havia mostrat contrari a la intervenció que feia el govern del PP, però els concentrats no li perdonaven la condició de socialista i per tant, impulsor indirecte del 155 i del trasllat de les obres.

A mesura que es feia de dia, la indignació creixia. A dins hi havia els conservadors i el director del museu, Josep Giralt, que havien arribat a les tres de la matinada. “Van ser hores molt llargues, amb molta tensió a l’ambient”, recorda telefònicament Giralt, que va fer-se acompanyar d’advocats i d’un notari. “Estava preocupat perquè a dins el museu no hi hagués problemes de caràcter judicial, administratiu i fins i tot, diria, repressiu”, diu.

La retirada de les quaranta-quatre peces del museu de Lleida era una execució provisional, un fet que, segons que diu Giralt, no havia passat mai en cap institució cultural. “S’ho va treure de la màniga el jutge d’Osca com un acte repressiu i aprofitant l’avinentesa del 155.” Els encarregats d’efectuar el trasllat eren la Guàrdia Civil en bloc. Uns agents actuaven de policia judicial, uns quants més protegien la policia judicial i també hi havia membres la Unitat Central Operativa (UCO), un cos que, entre més funcions, té la d’intervenir en tot allò que afecta el “Patrimoni Nacional”. “No hi havia cap secretari judicial per a aixecar acta. Podia passar qualsevol cosa, i per a sentir-nos protegits, vam buscar una persona que, des de Cadis fins a Lleida, pogués donar fe reconeguda en el món judicial: un notari”, recorda Giralt. Que el museu cercava aquesta seguretat administrativa ho demostra el fet que es va demanar el DNI a tots els guàrdies civils que van venir com a policia judicial.

El museu no el protegia la Guàrdia Civil sinó els Mossos d’Esquadra i van ser ells els encarregats de contenir la manifestació de l’exterior, cada vegada més nombrosa. Entre els representants polítics hi havia un poc conegut Quim Torra, que va acudir-hi en qualitat d’activista cultural i membre de la candidatura de JxCat. Faltaven pocs dies per a les eleccions convocades per Mariano Rajoy “El botí que els conqueridors intenten treure als pobles conquerits és la història, la llengua i cultura, és a dir, la cohesió social i la seva ànima. Per evitar-ho i ser els titulars legítims del nostre patrimoni hem de construir la república”, va dir Torra als mitjans.

Un gran camió situat fora al museu de mica en mica s’anava omplint d’obres embolicades. Els Mossos havien col·locat una furgoneta estratègicament al costat del camió per a evitar que la gent pogués veure com es carregaven les obres. Però es podia observar fàcilment des de molts punts de la rodalia i això anava escalfant l’ànim. Hi va haver corredisses i algun intent de tallar la sortida del camió. Però les càrregues dels Mossos van dispersar la manifestació i finalment el camió va poder sortir sense dificultats. Anava escortat d’unes quantes patrulles de la Guàrdia Civil.

“Recordo profundament quan se’n va anar el camió i vam tancar la porta. Vam plorar profundament. Els deu treballadors que havíem fet guàrdia vam exterioritzar les emocions i vam plorar junts. A fora se sentia com la gent encara cridava”, recorda Giralt. Després van sortir a fora i van ser ovacionats pels manifestants.

Mentrestant, el camió ja feia via cap a Vilanova de Sixena, a vuitanta quilòmetres de Lleida. Quan va entrar a la placeta de davant el museu, el centenar de persones que hi feia guàrdia van celebrar l’arribada de les obres. A continuació les van descarregar i encara hi són.

L’última instància judicial de l’estat espanyol, el Tribunal Suprem, s’ha de pronunciar sobre la propietat d’aquestes peces –i quaranta-cinc del MNAC– i ho podria fer aviat. “Sé que pot semblar impensable, però espero que la sentència sigui justa”, diu el director del Museu de Lleida. Com a indicis per a l’optimisme moderat, assenyala com un èxit que el Suprem, primer, acceptés el recurs de cassació; i que no es pronunciés el mateix dia en què es va reunir la sala civil. Moltes vegades el Suprem anuncia la sentència el mateix dia de la deliberació, però en aquest cas s’esperarà a tenir la sentència redactada.
Informa:VILAWEB.CAT(11-12-2020 )

117 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: