SOM LA NOVENA LLENGUA D’EUROPA, PERÒ NO TENIM UN ESTAT I SÍ UN EN CONTRA

“Informe Cat ”
( PILAR RAHOLA )

La qüestió catalana té un efecte revitalitzador sobre alguns zombis de la política espanyola, que tornen a la vida com si fossin protagonistes d’un esperpèntic The walking dead. Els darrers personatges han estat dos secundaris recurrents, Guerra i Aznar, al primer dels quals ja li vaig dedicar floretes en un article. No crec que mereixin més atenció perquè és un esforç endebades, atès que el debat sobre Catalunya i sobre el català no està en debat, i perdonin l’antipàtica redundància. És a dir, no són idees, són consignes; no és dialèctica, és dogma; no és la veritat, però no importa.

El fet, però, que no hi hagi interlocució possible no implica que no calgui desmentir, amb rotunditat, les mentides que repeteixen en un degoteig persistent. I una de les més indecents, repicada com una lletania interminable, és la de la persecució del castellà a Catalunya. Aquesta mentida no només xoca amb la realitat d’un idioma català que ha estat secularment acotat, perseguit, censurat i limitat per desenes de milers de lleis, des de les macro fins a les més minucioses i imperceptibles. Xoca, a més, amb l’exhaustiu informe que, any rere any, ens ofereix la Plataforma per la Llengua sobre la salut del català. Atès que no s’acostumen a conèixer al detall aquesta mena d’informes, en faig un petit sumari amb conclusions tan preocupants que obliguen la Plataforma a parlar d’emergència lingüística. Aquestes són les dades més rellevants: segons el gabinet estadístic Gesop, més del 50% de ciutadans de Catalunya creu que el ­català, el valencià i el mallorquí són llengües diferents. Les dades empitjoren amb els joves: el 60,9% de joves d’entre 16 i 29 anys assegura també que no són el mateix idioma. Aquesta dada va acompanyada d’una altra molt significativa: en els darrers anys ha crescut sensiblement el nombre de webs ofi­cials de l’Estat espanyol que diferen­cien català i valencià. És a dir, el primer responsable de la barbaritat ­científica de negar la unitat lingüística és l’Estat. Si sumem que menys del 15% d’habitants de la capital valenciana parla habitualment en català, i només un 30% de joves balears usa el ­català amb els seus amics, el panorama es completa. Altres dades són igualment esfereïdores: només el 4% d’exàmens de l’advocacia es fa en català; l´ús de l’idioma en els documents notarials no arriba al 10%; de les 134 noves normes aprovades el 2019 per imposar el castellà, 41 afecten el sector privat, etcètera.

Som la novena llengua més parlada de la Unió Europea, però no tenim Estat propi. Pitjor: tenim un Esta en contra que encara és pitjor.
Informa:LAVANGUARDIA.COM (20-11-2020)

129 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: