” TANT A LA SEGONA REPÚBLICA COM ARA HI HA UN PRINCIPI DE SUPREMACISME LINGÜÍSTIC DEL CASTELLÀ”

Daniel Escribano: «Tant a la Segona República com ara regeix un principi de supremacisme lingüístic: el castellà està per damunt de la resta».

Daniel Escribano (Palma, 1978) és doctor en sociologia, traductor i col·laborador, entre d’altres, de Catarsi, El Salto i Sin Permiso. És l’autor del llibre ‘El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República’ (Palma: Lleonard Muntaner, Editor / Obra Cultural Balear, 2020). En aquesta entrevista ens fa un tast del contingut d’un dels llibres importants pel Sant Jordi d’enguany.

D’on neix el llibre?

De la tesi doctoral en sociologia defensada el març de 2015 a la Universitat de Barcelona. L’any 2017 Lleonard Muntaner en publicà un extracte, principalment la part referida a les illes. Aquest llibre, en canvi, en recull les parts principals i afegeix continguts a partir d’obres i materials que he consultat posteriorment.

En quin moment sorgeix el conflicte lingüístic a Catalunya, al País Valencià i a les Balears?

L’arribada d’una llengua que competia amb el català per l’exercici de les funcions socials formals no reservades al llatí fou al segle xv, amb l’entronització de la dinastia Trastàmara (castellana) als regnes de la Corona d’Aragó, i s’aprofundí arran de la unió dinàstica amb la Corona de Castella. Això implicà una tendència a la diglòssia entre les elits castellanitzades, si bé, fins als decrets de Nova Planta, el català mantingué el caràcter de llengua de les institucions. A partir del segle XVIII la tendència diglòssica s’aprofundí i el català quedà cada vegada més relegat al caràcter de llengua popular. Tanmateix, la natura estamental de la societat d’Antic Règim evità que la diglòssia esdevingués substitució i, àdhuc amb l’anomenada revolució liberal, que pretenia difondre la lengua nacional al conjunt dels ciutadans, la precarietat del sistema públic d’alfabetització impedí la castellanització de la major part de la població catalanoparlant. Pel que fa a la dimensió «subjectiva» del conflicte lingüístic, en canvi, a Catalunya l’emergència del catalanisme polític, a la dècada de 1880, suposà la impugnació de l’statu quo diglòssic i la reivindicació de la plena restauració funcional de la llengua catalana.

Quines diferències hi ha entre els tres territoris?

Que el moviment que impugnava la diglòssia només atengué el caràcter de moviment de masses al Principat. Ni al País Valencià ni a les illes hi hagué un moviment regionalista fort que tingués el suport del gruix de les elits econòmiques territorials, com revela el fet que només a Catalunya es constituís una mancomunitat de províncies. Només quan, amb l’adveniment de la República, l’autonomia catalana esdevingué una realitat hi hagué iniciatives autonomistes al País Valencià i les illes, en el marc de les quals era inevitable que es plantejàs la qüestió lingüística.

Hi ha similituds entre el conflicte lingüístic durant la Segona República i l’actual?

En principi, el marc juridicolingüístic actual és més favorable, ja que la Constitució mateix anuncia el caràcter oficial de totes les llengües d’Espanya diferents del castellà (i que no s’ha desenvolupat a tots els estatuts), cosa que no succeïa a la Constitució de 1931, que només declarava l’oficialitat del castellà. Tanmateix, almanco com a hipòtesi, és pensable que aquest avenç ha tingut a veure amb factors com la major mobilització autonomista durant la dècada de 1970 o que les elits del règim de la monarquia reinstaurada eren conscients del fet que era políticament inviable una regulació del plurilingüisme que, si més no, igualàs els drets reconeguts durant la Segona República. En tot cas, el que és comú a tots dos règims és l’establiment, per la via constitucional o per la via jurisprudencial, d’un principi de supremacisme lingüístic molt clar: el castellà ha d’esser oficial a tot el territori estatal i amb un rang jurídic fàcticament superior al de la resta d’idiomes. L’article quart de la Constitució de 1931 imposava el deure de saber castellà a tots els espanyols i restringia a «mesures legislatives especials» els casos en què es podria establir el deure de saber «llengües regionals». Aquest principi l’ha reimplantat el Tribunal Constitucional (TC) actual a diverses sentències, la més destacada de les quals (STC 31/2010, de 28 de juny) buida de contingut el precepte d’una norma que forma part del bloc de constitucionalitat com és l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Concretament, amb una interpretació manipulatòria de la literalitat del precepte, el TC ha considerat conforme a Constitució el deure de saber català establert a l’article 6.2 de l’Estatut, però negant que sigui «un deure generalitzat per a tots els ciutadans de Catalunya» —el qual «només es pot predicar del castellà»—, ans es limitaria a l’àmbit de l’educació i a la funció pública (FJ 14.a). Així mateix, amb el pseudoconcepte de «cooficialitat» —que no apareix a la Constitució ni als estatuts d’autonomia ni a les lleis lingüístiques de les comunitats autònomes—, el TC i l’executiu i el legislatiu espanyols han pretès rebaixar l’estatut jurídic de les llengües peninsulars altres que el castellà. Això ja havia aparegut durant els debats a les Corts sobre el Projecte d’Estatut de Catalunya de 1932: alguns diputats deien que el castellà era «oficial» i el català, «a tot estirar, cooficial» i que la «cooficialitat» no implicava deure de coneixement.

Creus que el fet d’elaborar un Estatut per a les Illes Balears, en lloc d’un per a Mallorca, tal com preveia originalment, fou determinant perquè fos rebutjat?

El problema fou exactament el contrari. L’article 11 de la Constitució establia la província com a subjecte mínim per a constituir una regió autònoma, per la qual cosa la negació dels representants municipals de Menorca a participar en l’elaboració de l’Avantprojecte d’Estatut de les illes Balears provocà la inviabilitat constitucional del Projecte d’Estatut autonòmic per a Mallorca i Eivissa aprovat per l’assemblea de regidors i diputats del 20 de juliol de 1931. Problemes constitucionals a banda, a Mallorca mateix hi havia força divisió sobre la qüestió autonòmica, incloent-hi sectors de l’esquerra, que temien que unes illes autònomes fossin governades per la dreta. N’és una mostra eloqüent la polèmica desfermada entre els impulsors de l’Avantprojecte i els diputats constituents Gabriel Alomar i Alexandre Jaume per unes declaracions d’Alomar a les Corts el 25 de setembre en què qüestionava la capacitat autonòmica de les illes, o la mateixa picabaralla que es produí en aquella sessió parlamentària entre els diputats illencs arran de la intervenció d’Alomar.

Equiparant el català o «llengua materna» al castellà a l’Avantprojecte, es desaprofità l’oportunitat de potenciar realment la llengua pròpia de les Balears en detriment de l’espanyola?

Certament, la situació sociolingüística illenca i el fet que, en el moment que s’elaborà l’Avantprojecte d’Estatut, encara no s’havia aprovat la Constitució espanyola, de manera que encara no hi havia cap cànon de constitucionalitat, haurien justificat que, igual que al Projecte d’Estatut de Catalunya, s’hagués previst l’oficialitat del català, amb el reconeixement de drets lingüístics individuals per als hispanoparlants. Tanmateix, atès el recorregut que tingueren l’Avantprojecte i el Projecte, tot això no deixa d’esser un exercici merament especulatiu. En tot cas, a més de l’acceptació ex ante de la doble oficialitat, és força qüestionable la denominació del català com a «llengua materna», un pseudoconcepte amarat de connotacions diglòssiques i amb el qual hom pretenia defugir l’espinosa qüestió del nom de la llengua. Al codi normatiu per als parlars valencians acordat el 21 de desembre de 1932 a Castelló de la Plana, els principals escriptors i entitats culturals del País Valencià resolgueren més bé aquesta qüestió, referint-s’hi com a llengua pròpia. D’altra banda, la principal reivindicació lingüística a les illes, com al País Valencià, fou que s’hi aplicàs del Decret de 29 d’abril de 1931, que establia per a Catalunya que l’ensenyament s’impartís en la llengua de l’infant. L’article addicional autoritzava al Govern a estendre aquest mateix règim a qualsevol altre territori de llengua diferent del castellà, i de seguida arribaren peticions en aquest sentit de les principals institucions illenques i valencianes. Tanmateix, el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts sempre s’hi negà.

L’Avantprojecte tenia algunes mancances. Quines qüestions penses que deixava pendents? Potser el fet de no garantir l’educació en català?

L’ús del català a l’ensenyament s’hauria pogut deduir del mateix principi d’oficialitat lingüística (art. 2), del fet que seria una funció competència de la regió (art. 24.8) o, alternativament, de l’aplicació a les illes de l’article addicional del Decret de 29 d’abril de 1931. A banda de les qüestions esmentades de l’Avantprojecte, les mancances principals es trobarien al Projecte per a Mallorca i Eivissa, especialment en la supressió del règim tributari en les competències regionals i, en particular, de la fórmula del concert econòmic per a fixar l’aportació mallorquina i eivissenca a la Hisenda estatal, que sí que figurava a l’Avantprojecte (art. 26). Sense un sistema de finançament que garanteixi prou recursos a l’Administració regional per a finançar les despeses de l’exercici de les competències reconegudes, el reconeixement d’aquestes pot esdevenir purament formal. En realitat, això mateix denunciaria l’any 1937 el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el mallorquí Antoni M. Sbert: tot i que l’Estatut havia reconegut a la Generalitat la potestat de crear centres d’ensenyament amb els seus recursos (no li traspassava els ja existents), aquesta no l’havia poguda exercir per mor del problema del finançament.

Al llibre també arribes a la conclusió que fou determinant perquè Catalunya aconseguís l’Estatut i l’oficialitat del català el fet que hi hagués una majoria republicana i d’esquerra…

Cal recordar que el 14 d’abril de 1931 Francesc Macià declarà la República catalana (dins la confederació/federació ibèrica) i que, només després d’intenses negociacions amb el Govern provisional de la República i a canvi d’un règim de preautonomia, acceptà de dissoldre-la i substituir la República catalana per la Generalitat de Catalunya. El Govern de la República contragué el compromís d’assumir com a propi el Projecte d’Estatut que aprovés la Diputació provisional de la Generalitat, cosa que, finalment no féu, ja que fou reelaborat per una comissió de les Corts, que dugué a terme una rebaixa substancial de les facultats autonòmiques previstes al Projecte, especialment visibles en la definició institucional de Catalunya (que passava d’esser estat autònom a regió autònoma), règim lingüístic (amb la imposició de la doble oficialitat amb àmbits de no-oficialitat de facto per al català), competències i finançament. Malgrat tot, s’acabà aprovant un Estatut i en un període no excessivament llarg, a la qual cosa no era aliè el suport parlamentari que donava la minoria catalana al govern de la conjunció republicanosocialista. És il·lustratiu el contrast amb el procés estatutari basc, on la principal força impulsora era conservadora, tenia una actitud ambigua envers la República i a les eleccions constituents de 1931 havia concorregut amb el carlisme. El Projecte d’Estatut basc estigué empantanegat durant tota la República i només quan, esclatada la guerra, al Govern de la República li interessà obtenir el suport d’una força democratacristiana que transmetés una imatge més conservadora de la República, el Projecte d’Estatut avançà i, a la mateixa sessió parlamentària en què se’n presentà el dictamen, s’aprovà en bloc, el primer d’octubre de 1936. Aquest mateix interès és el que explica el fracàs dels tres projectes autonomistes per al País Valencià elaborats durant la guerra, atesa la força que hi tenia l’anarcosindicalisme, el qual també arribà a presentar-ne un.
Informa:DBALEARS.CAT (5-4-2021)

131 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: