TARDÀ: D’INDEPE ABRANDAT A SER UN HOME DE “SENY” ESPANYOL, UN NOU DURAN I LLEIDA

Si algun guillat es dediqués mai a escriure un diccionari creatiu de la llengua tribal, al mot seny s’hi hauria d’incloure amb urgència l’accepció següent: “Forma singular, d’aparença entenimentada, amb què els catalans disfressen la seva rendició a Espanya”. De fa ben poc, Catalunya gaudeix d’un nou home de seny que, fent honor a la tradició, es dedica a alliçonar la parròquia indepeamb aquell curiós argument segons el qual, per assolir la victòria i com ja va passar amb la Terra Promesa, primer caldrien uns lustres de vagareig; és a dir, pel cas en qüestió, que això de la independència necessita molta reculada i de mantes concessions com per agafar més embranzida i que ja ens ho tornarem a plantejar quan la musculatura es faci marbre. Com sabeu perfectament, el copyright de la cosa té nom i cognoms ―Convergència Democràtica de Catalunya― i el resultat infructuós i desesperant d’aquesta estratègia, que si servidora fos un cursi, resumiria amb la llatinada ad calendas graecas, tampoc necessita un endeví per ser anticipada.

Al pobre Tardà, d’aparença ancestralment lleonada i diccionari abrandat, aquesta nova faceta d’home tranquil li engavanya una mica l’ànima. Penseu que, adreçant-se a les multituds que frisaven per votar abans de l’1-O, l’antic capatàs d’Esquerra a Madrit havia arribat a dir que els polítics paririen la República, però que l’invent hauria de ser comandat pel poble: “Si no ho feu ―cantava amb veu rogallosa i abaritonada―, haureu comès un delicte de traïció a les generacions que no s’han rendit i a la terra”. A la terra, ai fillet meu Joan, com t’has de veure!!! Escarmentant l’ANC com si fos el braç armat del sobiranisme, venent la moto d’un independentisme transversal que semblaria un iogurt de marca blanca i, això sí, repartint el carnet d’hiperventilat a tots els imbècils que havíem gosat creure en les vostres promeses, aquell club d’acomodats tuitaires de sofà que va creixent a ritme alarmant. Però en Joan és home de partit, i si l’Esperit Sant de Lledoners ha dit que Mà estesa i mirada llarga, doncs mà estesa, mirada llarga, i a callar tot déu.

Catalunya gaudeix d’un nou home de seny que es dedica a alliçonar la parròquia indepe amb aquell curiós argument segons el qual, per assolir la victòria i com ja va passar amb la Terra Promesa, primer caldrien uns lustres de vagareig

Com pertoca també a l’home de seny, el dissortat Tardà rep més calbots que brisa respira. Però això de ser el nou Duran i Lleida, a en Joan tant li fot, perquè sap perfectament que Esquerra l’està utilitzant com una simple llebre per aterrar a la neo-autonomia, i al jubilat ja li escau fer d’abocador de les ires dels puristes que encara creiem en la independència, car mentre en Joan va encaixant les hòsties, Torrent i Aragonès guanyen temps per anar a la seva i preparar l’assalt a la Generalitat. Mentre en Joan vagi exercitant-se com l’home de seny de moda i preparant la penya per tornar a cridar Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia!, els dos jovenets republicans tindran prou hores de lleure per imaginar amb quines boles abrandaran la multitud a les properes eleccions al Parlament i per fer cursos per modular els crits davant les masses incrèdules, que als escolanets sempre se’ls aflauta la veu quan gosen pujar-la de to. A Tardà, en definitiva, se li’n refot que el massacreu a Twitter, perquè aquesta és precisament la seva tasca.

Quan Gabriel Rufián defensa el seu pare polític reivindicant que Tardà era independentista quan molta gent votava aquella Convergència que pactava amb PSOE i PP (els amics de Polònia els caricaturitzaven com dos pintorescos companys de pis, quan de fet la relació té un caire més edípic), l’actual veu d’ERC a la cort no només reivindica el seu mestre, sinó que malda freudianament per abraçar l’espai convergent: ells us havien traït i no us enfadàveu tant, ve a dir Rufián, i ara que nosaltres estem començant a fer-ho ens insulteu com si fes anys que ho fem. Per sort, això del processisme és una mort política inqüestionable, però ens aporta unes lliçons de filosofia que són pur caviar. El que no saben ni Tardà ni Rufián (però tampoc Puigdemont) és que la memòria de l’1-O és tan viva que pot fer explotar el seu abocador de merda i escampar-la arreu com un tsunami, perquè fins i tot els residus han de tenir una bona fortificació; i que els somriures, si els estrafàs massa, com un pallasso, poden acabar confegint rostres d’ira.

Tot arribarà, ja ho veureu. De moment, jo m’ho estic passant pipa. Fixeu-vos si el món canvia, que fins i tot he pensat de fer-me de l’Assemblea. Dues entrevistes més, Joan, i encara aconseguiràs que vagi a la mani i tot. Això sí que és eixamplar la base.

Informa:ELNACIONAL:CAT (8-8-2019)

250 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: