” A veure si d’una punyetera vegada passem a l’atac davant els atacs espanyols i no ens movem sempre a la defensiva”
( RAMON SERRA, editor de RADIOCATALUNYA.CAT )

Tot el que sigui a favor del futbol català,i sobretot el futbol femení,ha de rebre la nostra aprovació. Benvingut tot el que sigui protegir els interessos dels nostres jugadors a Espanya tant si és en l’ordre económic com en la protecció contra els insults i la catalanofòbia cada cop més forta en els camps de futbol d’Espanya.
El SindiCat, d’acord amb els seus promotors, neix a partir de l’1-O. El sindicat blasma les declaracions del feixista Tebas, així se’n proclama ell, sobre l’expulsió dels equips catalans de les competicions espanyoles en el cas de la independència de Catalunya. I si no ho he llegit malament, el nou sindicat se’n lamenta i punt, tot i desviar el tema per altres camins. Doncs, no, senyors del sindicat, Tebas parla mnolt seriosament: no tinc cap dubte que els equips catalans serien expulsats de les competicions espanyoles, encara que als espanyols els costés unes grans pèrdues econòmiques sobretot per les televisions internacionals. Però a ells tant els hi fa: primer “la unidad de la Patria”, al preu que sigui. No els importa quedar cecs si nosaltres perdem un ull.

Per tant, no es tracta d’unes declaracions desafortundades sinó que és un pensament prou extés a Espanya. En aquestes circumstàncies, defensar els interessos dels nostres futbolistes és un fet positiu, si voleu molt positiu, però no resol el problema de fons: l’expulsió dels nostres equips si arribem a la independència. No és una “boutade” de Tebas.
Aquesta actitut pot causar problemes sobretot en alguns barcelonistes– avui deixo a part el cas dels altres equips– que tindran por de ser de ser expulsats de les comnpeticions espanyoles i de jugar, en principi, només lligues catalanes. Però la resposta de tan fàcil sembla que no la veu ningú: en cas d’arribar a aquest extrem aleshores caldria tallar tots els canals de televisió i de radio espanyols que empudegen les nostres ones. No sé si els grans empresaris espanyols s’hi avindrien en veure perillar els seus interessos econòmics. I és que la butxaca és la butxaca,oi? Així que si Espanya ens vol fotre nosaltres hem de tenir la resposta a punt i no només amb cataplasmes.
Potser hauríem de sacrificar el Barça algunes temporades però ens alliberaríem per sempre més del sistema comunicatiu espanyol. Quin goig! Però,això sí, potser caldria triar entre ser un barcelonista català o un català barcelonista.
De moment, bo i respectant les bones intencions del nou sindicat de futbolistes, és un goig sense alegria.