“TENIR UNA LLENGUA PRÒPIA I NO UTILITZAR-LA ÉS UN CRIM ” (MARIA ZAMORA, INCREPADA PER ” RIURES EN VALENCIÀ ” )

( CLARA ARDÈVOL )

Divendres, un grup de turistes madrilenys va interrompre un espectacle humorístic a Moncofa (Plana Baixa) per reclamar que es fes en castellà. “No t’entenc. Parla en castellà!”, va exigir un dels turistes a una de les artistes, Maria Zamora. Ella explica que, tot i que es va sorprendre molt, va poder reaccionar amb humor i va decidir de continuar el monòleg en català. Parlem amb l’humorista, actriu i col·laboradora d’À Punt sobre l’incident, que explica que no és excepcional, i també sobre la importància de reivindicar l’humor en català al País Valencià. També conversem sobre la seva carrera artística, que de moment ha estat molt variada: ha tingut papers d’actriu en teatre, en cinema i en sèries com L’Alqueria Blanca o Señoras del (h)AMPA, ha col·laborat en uns quants programes d’entreteniment i ja forma part del món del stand-up valencià, un àmbit en què diu que tot just comença.

—Com vau viure l’incident del divendres durant l’espectacle a Moncofa?
—Va ser tot molt ràpid… Obria l’espectacle i vaig sortir dient: “Hola, bona nit, Moncofa!” Algunes cadires eren molt lluny de l’escenari i vaig demanar: “Em sentiu?” Aleshores es va alçar un senyor i va començar a fer moviments bruscs amb els braços, com responent que no em sentia. Llavors vaig preguntar: “Este senyor no em sent?” I em va dir: “No, no, que no t’entenc. Parla en castellà!” Aleshores, la meitat de les persones que estaven allí van començar a aplaudir-lo. Diuen que algú també va dir en algun moment: “Que som a Espanya!” Però això en concret jo no ho vaig escoltar.

—Què vau fer?
—La meua resposta va ser: “Doncs tenim un problema perquè l’espectacle es diu Riures en valencià!” Llavors l’altra meitat del públic, que supose que devia ser la gent del poble, va començar a aplaudir-me. Vaig preguntar si hi havia algun responsable que m’indiqués què havia de fer, però, com que no hi havia ningú, vaig pensar: “Mira, xica, faré allò que m’isca de la figa i parlaré en valencià perquè som al País Valencià i perquè l’espectacle es diu així.” Si l’espectacle es diu Riures en valencià, no t’hem fet cap spoiler! A més, el valencià no és xinès…

—Va passar alguna cosa més?
—Els meus companys, Saray Cerro i Diego Varea, eren darrere l’escenari i com que eren al costat d’uns apartaments, sentien què deia la gent dels balcons i es van enganxar amb un senyor. D’això no me’n vaig assabentar, però sí que vaig sentir uns piulits. Al principi, els vaig deixar passar, però després vaig dir: “Estic escoltant uns piulits que no m’agraden gens, a veure si ens respectem una mica!” La gent del poble va tornar a aplaudir i després ja no ens van tornar a increpar.

—En general vau reaccionar amb sentit de l’humor…
—I tant! No era una lluita en què volguera ficar-me i vaig preferir contestar així. És graciós perquè justament Saray, Diego i jo som els castellanoparlants de l’equip. Treballem en valencià encara que la nostra llengua materna siga el castellà. De veres em demanaven a mi que parlés en castellà? Va ser molt rar, però m’ho quede com una anècdota.

—Expliqueu que heu rebut molt de suport a les xarxes.
—Sí, va ser molt boig, mai no m’havia passat. Vaig tenir molt pocs comentaris haters i molts d’ànims. El suport també ha vingut perquè l’home em va increpar d’una manera molt violenta. Si no t’agrada, agafes i te’n vas, però no increpes l’artista. És violent, encara que no vaja a més. Si hagués anat a més, m’haguera posat a plorar i haguera marxat de l’escenari fent la croqueta! Després també vaig fer una altra reflexió: Diego és molt provocador amb els seus texts i quan va eixir va fotre molta canya amb el tema dels madrilenys i els castellans, i la gent reia. Si hagués estat ell, un home, qui hagués obert l’espectacle, aquest senyor haguera fet el mateix o simplement haguera marxat? Va voler tenir el seu moment protagonista, que per a mi va ser molt violent…

—Encara teniu alguna cosa a dir a aquest grup de turistes madrilenys?
—No m’haguera ficat gaire amb ells, però sí que els haguera preguntat si tenen un apartament ací i quants anys fa que vénen. Perquè quan va acabar l’actuació la gent del poble es va apropar a donar suport i el tècnic em va comentar que sempre passa el mateix, que vénen de Madrid, passen ací tres mesos i et demanen que els parles castellà. Han d’entendre que ací hi ha una llengua i que la gent vol utilitzar-la. Simplement és respectar un poc el lloc on vas. No demane que parlen valencià, però sí que em respecten quan el parle. És una qüestió de respecte, no és madrilenyofòbia ni res.

—Heu tingut més incidents semblants amb l’espectacle Riures en valencià?
—No és la primera vegada que passa. Maria Juan i Carol Tomás ja tenen el cul pelat de trobar-se en aquestes situacions. Jo també em vaig trobar en una situació semblant l’any passat en una actuació justament amb elles dues. Ens va increpar un senyor: “En castellà, en castellà!” Però amb aquelles bèsties sobre l’escenari com a escut jo estava tranquil·líssima… Maria Juan ens ha explicat que li ha passat un munt de vegades. De fet, el nom de Riures en valencià era un poc també per a reivindicar això. Es van adonar que, al País Valencià, quan treballaves en valencià com a humorista, havies d’anunciar-ho: “Espectacle en valencià.” Va néixer per això i ens hem adonat que la gent demana comèdia en valencià.

—Us ha sortit molta feina d’humorista en català.
—Quan es va crear À Punt i em van cridar per a treballar, em feien parlar un valencià que jo trobava poc natural i molt encotillat. Li vaig agafar una mica de tírria, però llavors Maria Juan ens va agafar de l’orella a unes quantes i ens va dir: “A treballar en valencià!” Va apostar per mi des del primer moment, tot i que les primeres vegades jo m’angoixava perquè pensava que, si havia d’improvisar, només em sortiria de fer-ho en castellà. Però tot és posar-s’hi! Sort que ella va venir darrere amb una porra dient: “Parla valencià, parla valencià!” I a força de practicar, parlar i equivocar-me, he millorat i estic molt contenta.

—Tot i que heu treballat a Madrid, aquests darrers anys heu tingut espais a À Punt i també moltes actuacions al País Valencià. Teniu clar que romandreu a València?
—Sí. A Madrid, hi he treballat i encara hi treballe, però vaig i vinc. Mai no he volgut marxar a Madrid i quedar-m’hi perquè València m’agrada moltíssim, és la meua ciutat, on tinc la meua família i amics. Opte per estar en València i, a més, m’he adonat que tenir una llengua pròpia i no utilitzar-la és com un crim. Per això estic molt contenta amb l’aposta que Riures en valencià ha fet per mi, que m’ha obert la porta a treballar a El Dia À Punt, en què tinc una secció amb Pere Aznar que es diu “Pega-li la volta”, en què comentem les notícies i tinc la meua subsecció xicoteta, els guapaconsellets. És una porta oberta que abans no tenia…

—D’on surt la vena artística? Heu fet de tot: teatre, sèries, col·laboració en programes d’entreteniment…
—Em ve una mica de família, tot i que sóc la primera que s’ha fet professional del món de l’art dramàtic. El meu besavi era trompetista professional i els meus avis i el meu pare han fet teatre amateur. Quan vaig acabar el Batxillerat, no sabia què fer i la meua santa mare em va dir: “On vas fent una carrera si no t’agrada estudiar?” I em va proposar de fer art dramàtic. No sabia que es podia estudiar!

—Darrerament s’ha parlat força del paper de les dones en el món de la comèdia i que encara costa que s’hi facin lloc. Què en penseu?
—Ho parle molt amb Saray Cerro. Totes dues comencem ara en el món del stand-up i veiem que la lluita de debò l’han tinguda persones com Maria Juan, Carol Tomás i moltes més dones. Nosaltres hem arribat ací de la mà i amb la porta oberta. És veritat que continua aquella cosa de dir: “És que les dones sou menys gracioses.” Però treballe en una empresa que programa amb naturalitat dones que parlen valencià i a qui l’estructura dóna suport.

—Us encasellen en etiquetes com “humor feminista” o “humor per a dones”?
—Sí! Moltes vegades em pregunten: “Quan les dones feu comèdia, què fan els homes del públic?” La comèdia feminista no va d’anar contra els homes tota l’estona, parlem de moltíssimes coses sense cap necessitat de pegar-los la vara. Fer comèdia feminista simplement és parlar de totes les coses de què parlen els homes des del punt de vista femení, que no hi era.

—Com definiríeu el vostre humor i els temes que tracteu?
—M’agrada fer servir l’etiqueta #BeautyComedy. Parle de cremes, de maquillatge, de bellesa en general! Això és perquè jo sempre faig papers secundaris: la infermera, la cambrera, la reportera, la caixera… Vull ser la protagonista d’una sèrie, o d’allò que siga. Però es veu que per a ser protagonista has de ser guapa! I per això faig broma sobre tot això dels potingos, les cremes, etc.

—A Instagram, feu servir molt el concepte “senyora” per a definir-vos.
—M’agrada moltíssim ser una senyora i fer coses com anar a esmorzar. És una actitud davant la vida, exactament igual que ser guapa. Molta gent es pensa que ser guapa és ser bonica de cara, i les xiques a les xarxes s’obsessionen amb això. Però no! Ser guapa és una altra cosa…

Informa:VILAWEB.CAT (24-VIII-2021)

78 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: