Falta menys d’un mes per a una Diada clau que farà de termòmetre per cali­brar fins a quin punt es man­te­nen els alts nivells de mobi­lit­zació mos­trats l’últim decenni per l’inde­pen­den­tisme, i sem­bla evi­dent, tot i les cons­tants cri­des a la uni­tat des de tots els sec­tors, que s’hi arri­barà en un dels moments més ten­sos de les rela­ci­ons entre l’ANC i els par­tits, als quals per pri­mer cop no reser­varà espai a la capçalera com a pro­testa pre­ci­sa­ment per la seva falta d’uni­tat, ni tan sols estratègica, per cami­nar cap a la República. Després d’una pri­mera engan­xada quan els excon­se­llers Josep Huguet i Anna Simó anun­ci­a­ven que no hi ani­ran “per la música anti­par­tits i en espe­cial anti-ERC” que detec­ten –polèmica que ningú més per ara ha secun­dat, i que es va arre­glar amb una com­pa­rei­xença con­junta d’Òmnium i l’ANC, i decla­ra­ci­ons de diri­gents del govern per treure-hi importància–, l’última prova que l’ambi­ent con­ti­nua enra­rit és la dura i inèdita repri­menda fa uns dies a RAC1 d’un altre tòtem d’ERC, Joan Tardà, que va dir que l’enti­tat –de la qual és i con­ti­nuarà sent soci– “s’equi­voca” amb les crítiques contínues a les for­ces polítiques i la va acu­sar d’esde­ve­nir “un con­tra­po­der que, en lloc de faci­li­tar l’acu­mu­lació de for­ces, està per­ver­tint la volun­tat diàfana que ha tin­gut l’inde­pen­den­tisme de ser fle­xi­ble i obert”. “No acabo d’enten­dre la pell fina d’un sec­tor con­cret”, res­po­nia l’endemà, en al·lusió a ERC, la mateixa pre­si­denta, Eli­senda Palu­zie, que recor­dava que “l’essència” de l’ANC des de sem­pre ha estat mirar de con­di­ci­o­nar l’agenda política “des de fora”, des de la “neu­tra­li­tat i l’apar­ti­disme”. També el con­se­ller de Ter­ri­tori, Damià Cal­vet, aquesta set­mana li feia cos­tat, ja que troba “una riquesa” que les enti­tats facin de con­tra­po­der: “Que l’ANC ens digui que ens hem de mobi­lit­zar em sem­bla per­fecte, mal ani­ria si tot es dictés des dels governs”, tan­cava.

Històries d’alts i baixos 

En tot cas, la de les rela­ci­ons entre un movi­ment civil com l’Assem­blea i els polítics és una història plena d’alts i bai­xos, de des­con­fi­an­ces i intents mutus d’inter­ve­nir a casa de l’altre. Després d’un nai­xe­ment, el març del 2012, amb un impacte dis­cret, el boom de l’ANC arran de l’èxit de la mani­fes­tació d’aque­lla Diada, con­si­de­rat el punt de par­tida del procés sobi­ra­nista, va fer que els par­tits hi veies­sin un emer­gent con­tra­po­der i es mogues­sin per mirar d’influir-hi, i més veient que la capa­ci­tat de mobi­lit­zació anava a més en els anys següents. Amb això, la pri­mera topada relle­vant, recor­dada per la mateixa Palu­zie, es produïa l’octu­bre del 2014, quan, en una gran mani­fes­tació a la plaça de Cata­lu­nya, i en plena decepció perquè la con­sulta del 9-N s’havia rebai­xat a procés par­ti­ci­pa­tiu, la pre­si­denta de l’ANC, Carme For­ca­dell, va exi­gir la con­vo­catòria d’elec­ci­ons ple­bis­citàries “en un ter­mini de tres mesos”, al ja famós crit de “Pre­si­dent, posi les urnes!”. ERC, per qui havia estat regi­dora a Saba­dell, va aplau­dir fort, però el dis­curs no va agra­dar gens a l’únic a qui cor­res­po­nia la decisió, el pre­si­dent Mas, ni per extensió al seu par­tit, CiU.

En els mesos següents, van créixer les veus dins l’ANC, de fun­da­dors com Pere Pugès o del vice­pre­si­dent Jaume Mar­fany, crítiques amb els par­tits i favo­ra­bles a la uni­tat d’acció, fins al punt de mani­o­brar, fet que va ence­tar veri­ta­bles guer­res inter­nes, per des­em­pa­lle­gar-se de la seva ascendència. Sobre­tot la d’ERC, que es resis­tia a una llista única per anar al final­ment con­vo­cat 27-S… El mateix Pugès recor­dava aquests dies en un arti­cle a Vilaweb –en què retreia les parau­les de Tardà, i per extensió el nou paper del seu par­tit– que l’ANC va inten­tar des del prin­cipi nodrir-se “d’espe­rits lliu­res, des­lli­gats dels apa­rells dels par­tits”, per tenir-los de cos­tat si mai arri­bava “un xoc d’interes­sos” amb el “movi­ment popu­lar”. De fet, la pri­ma­vera del 2015, aquest sec­tor, avui pro­per a les tesis de la Crida, fins i tot va amenaçar que, si no es posa­ven d’acord, impul­sa­ria una can­di­da­tura pròpia de l’ANC, tot i que al final la sang no va arri­bar al riu, ja que Mas va aca­bar con­ven­cent Jun­que­ras per for­mar Junts pel Sí. I amb un paper des­ta­cat de l’enti­tat en l’acord, ja que For­ca­dell en va ser la número 2, i després va ser pro­po­sada i ele­gida pre­si­denta del Par­la­ment.

És clar que si a ella l’acu­sa­ven de repre­sen­tar el món d’ERC, qui va acon­se­guir relle­var-la, per bé que fins a dos cops li va gua­nyar les elec­ci­ons Liz Cas­tro, va ser Jordi Sànchez, que, tot i que havia estat a ICV, arri­bava ava­lat pel sec­tor con­ver­gent. Amb els recels, doncs, ara a l’altre cantó, Sànchez va començar, això sí, una etapa de rela­tiva pau interna, també amb els par­tits, ja que, amb un per­fil més polític, pro­per a Mas i després a Puig­de­mont, es va allu­nyar del car­rer i es va atan­sar als des­pat­xos, on va acon­se­guir fer tri­om­far la idea d’un referèndum uni­la­te­ral que no figu­rava en el full de ruta de Junts pel Sí. A par­tir d’aquí, junt amb Jordi Cui­xart, pre­si­dent d’Òmnium, amb qui van man­te­nir la uni­tat mos­trada per For­ca­dell i la mala­gua­nyada Muriel Casals, es van arro­man­gar i van for­mar part, amb el govern i els par­tits, del nucli dur de l’orga­nit­zació, l’ano­me­nat “estat major”, per pro­ta­go­nit­zar així els moments en què, sens dubte, la uni­tat ha asso­lit les cotes més altes.