TERESA CABRÉ, PRESIDENTA DE L’IEC :” EL CATALÀ HA PERDUT PRESTIGI PER GUANYAR-SE LA VIDA “

( MARC FONT )

Per primera vegada en els seus 114 anys d’història, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) tindrà una dona al capdavant: la filòloga Maria Teresa Cabré (L’Argentera, 1947). Escollida ara fa un mes, al setembre prendrà possessió del càrrec, en què rellevarà Joandomènec Ros. Després de set anys com a presidenta de la Secció Filològica -període en què s’han culminat projectes emblemàtics com la reforma ortogràfica o la nova gramàtica catalana-, Cabré desprèn una voluntat evident de sacsejar una institució per tal que recuperi reconeixement social i sigui útil a la societat. Atén Públic a la Casa de Convalescència, la seu de l’IEC, ubicada al carrer del Carme, en ple Raval de Barcelona. En la conversa aborda també la situació del català.
És la primera dona en presidir l’Institut d’Estudis Catalans, on només el 18% dels membres són dones. Sembla un anacronisme en ple segle XXI. Com s’explica?

Efectivament és un anacronisme, per això hi ha un interès creixent perquè cada vegada que es facin propostes de membres nous hi hagi un percentatge superior de dones. Tot i que ja fa uns quants anys que venim insistint-hi des de les diferents seccions, les candidatures de dones no són tan nombroses com hauríem pogut pensar. Per això des del primer dia crearem una comissió d’igualtat que no es dediqui només a recomanar, sinó que prengui mesures que ens comprometin a tots els membres. A veure si d’aquesta manera aconseguim que s’equilibri el nombre de dones, tot i que costarà molts anys perquè ho faci.
La situació és un reflex del sostre de vidre que trobem als escalafons superiors de les universitats.

Efectivament, però aquí encara és més acusat. Pensa que hi entraven els especialistes que havien arribat al final de la seva carrera i tenien un prestigi molt alt, i com que les dones es quedaven sempre en llocs una mica inferiors no eren mai al capdamunt de la piràmide perquè les proposessin per entrar-hi. També hi juga un altre factor, que són les xarxes d’amics, de networking, que estaven pràcticament monopolitzades per homes.

Quin ha de ser el paper de l’IEC avui en dia?

Penso que l’Institut d’Estudis Catalans ha d’ocupar aquells llocs que no ocupen altres institucions. És una institució vertebradora de país, perquè a fi de comptes és la representant de la cultura i la llengua catalanes en el seu entorn i no representa només una administració, sinó que ultrapassa les fronteres administratives. En el terreny de la llengua és claríssim que ha de fer la fixació de la normativa. Com que hi ha altres territoris que tenen institucions paral·leles que han estat creades políticament, ha d’actuar de tal manera dient “soc una institució històrica, tinc membres de tot el territori lingüístic i la meva mirada de treball sempre és la totalitat de la llengua, la diversitat territorial”. Ha de fer que tot allò que surti com a normativa sigui prou consensuat perquè no hi hagi escissions normatives, perquè seria un flac favor a la unitat de la llengua.

“L’IEC ha de construir i exportar una veu autoritzada per a la gran majoria de problemes que afecten el país”

En el terreny de la ciència, l’Institut ha de buscar aquell espai que no cobreixen centres de recerca i universitats, que realment fan la recerca competitiva. El paper que intenta abordar són recerques que tenen molt a veure amb aquest territori de llengua i cultura catalanes, en diem de catalanística en un sentit molt ampli, sigui ecologia, botànica o literatura. Atès que l’IEC agrupa cinc seccions, és a dir, abasta pràcticament totes les temàtiques de la ciència, la tècnica, les humanitats i les ciències socials, ha de construir i exportar una veu autoritzada per a la gran majoria de problemes que afecten el país, siguin ecològics, de canvi climàtic o del que sigui. Ha de comptar amb aquesta acumulació d’expertesa per posar damunt la taula estudis que no són d’autors d’una ideologia concreta, ni persegueixen cap finalitat partidista, sinó que busquen presentar el tema d’una manera contrastada, científica. I ha de ser independent políticament.
En alguna entrevista li he llegit que vol convertir-lo en una “estructura d’estat”. Això vol dir que ara no ho és?
” Vull que l’Institut sigui una estructura de referència útil i eficient per al conjunt del país”

Quan dic una estructura d’estat vull dir que l’IEC es converteixi en una institució de referència d’aquest terreny cultural i lingüístic. S’han creat moltes institucions paral·leles i l’Institut no hi ha pogut actuar. No perquè no hagi volgut fer-ho, tot i que pot ser que en la seva evolució a vegades no hagi trobat les formes més adequades per significar-se en cada un dels moments històrics. Però moltes vegades no ha pogut perquè els poders públics no li han donat el rang i la importància d’una estructura de referència. Vull recuperar el fet de ser una estructura de referència no només perquè els altres li reconeguin pel seu valor històric, sinó també per la manera com pensem treballar, que sigui útil i eficient per al conjunt del país.

Els 7,2 milions de pressupost que té són suficients per fer tot això?

No, però en la mesura que tens un pressupost has de treballar amb intensitat aprofitant-lo al màxim. En la mesura que nosaltres anem funcionant amb aquesta perspectiva, crec que arribaran més recursos.
A on caldria buscar-los? El gruix prové de la Generalitat (4,9 milions) i després hi ha aportacions molt més petites del Govern espanyol, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament i, gairebé ridícules, d’empreses privades.

Hem d’ampliar la inversió de les institucions públiques. Hem de comptar amb totes les diputacions, s’han de potenciar molt més les relacions amb l’Ajuntament [de Barcelona], es pot fer una fundació d’empreses que estiguin interessades en invertir en aquesta institució,… Tenim espai per córrer, però s’ha de fer a poc a poc i d’una manera molt mesurada. Si em poso en la pell d’una institució o una empresa privada, per invertir diners en una cosa hi he de creure molt o haig de pensar que allò que farà em donarà molt rendiment, doncs es tracta de buscar aquests nínxols. Potser no pots captar diners per la institució en sí, però potser sí per treballs o serveis determinats que reverteixin en el país.
Segurament un dels grans problemes de l’IEC és que bona part de la societat ni tan sols sap què fa.

Sí, això significa [que cal fer] una bona política de difusió, de comunicació i d’exterioritzar totes les feines que es fan perquè es conegui més. També tinc el pla d’intentar que la ciència es divulgui al màxim per diferents col·lectius; un dels que m’interessa són els nois i noies de Batxillerat i de Secundària. Un company de la secció de Filosofia i Ciències Socials diu que un dels objectius de l’IEC és combatre la ignorància; doncs és això, que amb les activitats que fas la gent pugui ser més culta i conegui més coses. I ho has de fer amb un llenguatge que no és el de comunicar-se amb un expert, has de buscar formes més atractives.

La demografia catalana ha canviat molt les dues darreres dècades i una de les conseqüències és que cada cop una menor proporció de la població té el català com a llengua habitual. Tenim un problema greu amb el futur del català?

No m’agrada parlar de problemes greus, jo dic que tenim un obstacle que hem de superar, perquè només reconeixent-lo és quan et poses a actuar. Que hi hagi un percentatge només d’un terç que s’identifica amb el català com a llengua primera és conseqüència de les onades de moviment que hi ha hagut els últims anys. Hi ha una onada molt forta que arriba aquí pensant que ho fa a un Estat que té una sola llengua, no que arriba a un país que té una llengua pròpia i li costa molt renunciar a la llengua de l’estat i aprendre’n una de nova. Nosaltres hem de presentar el català com una llengua de prestigi i això és important. Només compres allò que té prestigi, allò que t’atrau, allò que et permet fer un pas més. Parlem molt de cohesió social, doncs intentem de fer veure que sense alguna cosa que l’asseguri, i una és la llengua, serà molt difícil d’aconseguir. Confio que la nova secretaria de Política Lingüística abordarà els obstacles per tal que el català creixi com a llengua d’identificació social. Confio que s’anirà a l’associacionisme de barri, als casals regionals o que agrupen persones que venen d’altres països, que es comenci a actuar en cercles que no tenen el català com a llengua d’identificació. Em sembla que podem aconseguir coses.
Ha perdut prestigi el català?

Per guanyar-te la vida, sí. Ho vaig aprendre del director general de Política Lingüística del Quebec dels anys 90, que deia que perquè una llengua es consolidi en un territori, t’hi has de poder guanyar la vida. I en aquell moment, el català era un factor d’ascensor social. En la mesura que, d’una banda, hi ha hagut un discurs populista i desintegrador [sobre la llengua], d’altra banda, hi ha un canvi en la situació demogràfica i una majoria de persones que s’identifiquen amb la llengua de l’estat, i algú gosa dir que no és necessari el català per treballar o ocupar un càrrec de certa importància… És com una cadena, com un joc de cartes que es va tombant i arriba un moment on totes aplanades damunt la taula. Hi ha d’haver un aturador i recuperar-les perquè tornin a estar amunt.
Fa uns mesos, Carme Junyent va publicar ‘El futur del català depèn de tu’, on feia una crida als catalanoparlants a tenir una actitud més activista al voltant de la llengua, per evitar comportaments com passar-nos al castellà si no és imprescindible. Ens cal aquesta actitud?
“Si vols que una llengua remunti has de tenir una actitud sempre vigilant, d’alerta”

Sí, si vols que una llengua remunti has de tenir una actitud sempre vigilant, d’alerta. Però també es necessiten moltes eines de tipus psicosocial, perquè la tendència ha estat pensar que el més important era que ens entenguessin. I sí que ho és, però si entendre’ns només passa per la renúncia d’una llengua cal que ens ho plantegem d’una altra manera. En la meva estada al Quebec vaig veure que a totes les empreses grans hi havia un servei lingüístic, amb un pla estratègic de canvi per promoure-hi el francès. Això ens ho hem de tornar a plantejar. Al començament de la normalització tots vam fer un esforç per estar vigilants i ara hi hem de tornar.
Cal una mirada estratègica a llarg termini sobre el català que no tenim?

No només a llarg, també a mig termini. Es va només tàcticament, tot i que cal, perquè a la gent la vas convencent a mesura que amb les teves actuacions més properes vas avançant, però hi ha d’haver objectius a mitjà a termini i mirar si tenim recursos i capacitat per poder-hi arribar. Si no ho fem, difícilment farem accions que ens facin avançar a passos més grans.
La pèrdua de referencialitat del català és molt acusada en l’àmbit audiovisual, sobretot entre la canalla i els adolescents. És un àmbit estratègic?

Això és el capitalisme, el que té el capital té més recursos per imposar-se a tot arreu i les grans plataformes s’han imposat. Hem de treballar per incidir i que els diners públics vagin en aquest terreny. Llegia l’altre dia que a TikTok hi ha cap cop més presència del català. Doncs hauríem d’analitzar perquè hi ha hagut un reviscolament del català. I l’altre dia el nou conseller d’Educació deia que vol donar molta importància a la franja de 0 a 3 anys, perquè és on es posen les primeres llavors perquè arreli. Hem de fer coses que no s’han fet, hem de mirar-nos les coses des d’un punt de vista diferent, perquè si en les mirem sempre des del mateix punt de vista, no progressem qualitativament, només quantitativament.
La setmana passada va concloure la moratòria de la reforma ortogràfica de fa quatre anys que reduïa a només 15 paraules els accents diacrítics. Quin balanç fa de l’adaptació al canvi?
“Tot allò que faciliti l’aprenentatge i la incorporació al domini de la llengua penso que és bo”

En faig un balanç positiu. L’ortografia lògicament és una matèria opinable, perquè té un marge amplíssim d’arbitrarietat, de presa de decisions, no és com la llengua que evoluciona. L’ortografia ha de permetre l’aprenentatge de la llengua per aquells que entren al món escolar. Hi ha gent que diu que són contraris [a la reforma] perquè es tracta de desaprendre, però no ens posem a nosaltres al centre de l’univers, pensem en el futur de la llengua. Pensa que Fabra no volia diacrítics i no volia accents, volia una llengua com l’anglès o com l’italià. I finalment es van aprovar perquè saps que la normativa és una qüestió de negociacions en un moment determinat. Tot allò que faciliti l’aprenentatge i la incorporació al domini de la llengua penso que és bo.
Una altra qüestió ben viva és l’ús del femení genèric per buscar una major inclusivitat. Què en pensa?
Sobre el femení genèric: “No soc partidària mai de forçar la llengua”

No soc partidària mai de forçar la llengua, soc partidària d’aquelles situacions que siguin el menys lesives possibles sense forçar-la. Respecto que hi hagi persones que siguin militants d’aquest nou gènere o de la no concordança, jo no en soc. Sé el que penso i el que tracto sobretot és de dir-me a mi mateixa si ho penso com a inclusiu o no, i en cadascuna de les expressions si veig que expressar-me d’una manera determinada pot induir a una mala interpretació excloent, doncs aleshores desdoblo, però no poso i, e, ni @. Si no, faig servir la llengua com em surt espontàniament. Les persones que estan darrere de tot això el que volen és una mesura prou espectacular per fer conscient a la gent. Respecto la militància, però l’Institut no es pronunciarà com a institució. El que ha de fer és procurar que les definicions de diccionari no siguin excloents, però canviar la morfologia de la gramàtica no ho pot fer. Ara bé, si en un moment determinat l’ús d’aquesta morfologia empesa per aquesta militància s’estén de tal manera que provoca un canvi social, aleshores s’ha d’estudiar si aquest canvi social s’ha de reflectir a la gramàtica.
Els darrers anys han millorat molt les relacions amb les institucions de les Illes i amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Sobretot hi ha un acord formal pel qual les tres institucions treballaran per una normativa unitària i això ho hem aconseguit a través de quatre, cinc o sis anys de diàleg constant. Sense els canvis polítics que hi ha hagut [allà] hauria estat impossible. Això suposa que hem hagut d’actuar amb molta empatia i rebaixant malfiances, amb una actitud que mostri que no et vols imposar als altres. Si tots acceptem que la llengua és una, intentem que les normes també siguin una, però intentem reflectir allò a què cada un dels territoris no vol renunciar.
Formalment iniciarà el seu mandat al setembre. Quan l’acabi, què li agradaria haver aconseguit?
“M’agradaria deixar un IEC més reconegut i obert a la societat

M’agradaria deixar un Institut internament ordenat, vol dir amb uns modes de funcionament molt ben establerts, sobretot amb maneres de funcionar molt sistemàtiques, molt mesurables i que se’n pugui veure el rendiment. Exteriorment m’agradaria deixar un IEC més reconegut, haver fet aquest camí per deixar-lo com una institució de referència i obert a la societat. I també deixar una institut en què la funció acadèmia de la llengua estigui separada de la funció institut d’estudis, perquè no es torni a suscitar suspicàcies entre seccions, que totes estiguin en igualtat.
Informa:ELPUBLICO.ES (12-VII-2021)

104 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: