TERESA CABRÉ, PRESIDENTA DE L’IEC: “ELS MESTRES HAURIEN DE TENIR UN MILLOR DOMINI DE LA LLENGUA “

(SÍLVIA MARIMON )
M.Teresa Cabré (l’Argentera, 1947) és la primera dona, en 114 anys d’història, que es posa al capdavant de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). És minoria a l’IEC: només un 18% dels membres d’aquesta acadèmia són dones. Al llarg de vuit anys n’ha dirigit la Secció Filològica, a la qual està vinculada des del 1989. El 1996 va rebre la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic, i el 2007 el premi internacional de terminologia Eugen Wüster. També és premi a la qualitat en la docència del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra del 2009 i Creu de Sant Jordi del 2015. Té les idees clares, enumera els seus reptes i insisteix en la necessitat de ser eficient i retre comptes.

Vostè trenca una dinàmica històrica: és la primera dona en 114 anys que presideix l’IEC i, a més, la seva junta la formen dues dones i un home.

— Sí, i soc el primer president de la Secció Filològica que s’hi presenta. És fort, això.

¿I com és? La Filològica és segurament la que té més pes i visibilitat a l’IEC.

— Precisament per això. Es creia que era una secció que ja tenia prou paper i que algú d’una altra secció visibilitzaria l’altra part.

¿Creu que s’ha trigat massa a tenir una dona com a presidenta?

— És un reflex de la societat. A l’IEC hi arriba un grup molt restringit de persones que s’han especialitzat en temes de ciència i humanitats. A les universitats, a mesura que puges l’escala jeràrquica, hi ha menys dones, i aquesta institució és al final de l’escala. S’ha de crear una comissió d’igualtat que no es limiti a fer maquillatge sinó que faci una política estratègica per incidir en un canvi de cultura.

¿L’IEC necessita un canvi de cultura en qüestions de gènere?

— Només hi ha un 18% de dones pel mateix sistema d’elecció [la cooptació: els mateixos membres proposen candidats i després voten qui entra, i es mantenen com a membres fins que es moren, encara que passen a emèrits als 70 anys]. Les xarxes de cooperació, de relacions, són més masculines que femenines. Les dones que entren a l’IEC han de ser molt, molt representatives i molt, molt destacades. Es tracta de posar les mateixes condicions per a tothom.

Què creu que pot aportar al capdavant de l’IEC la seva experiència a la Secció Filològica?

— Al meu cap hi ha les cinc seccions de l’IEC, res més lluny de la meva intenció que afavorir una secció. Què puc aportar? La meva experiència de set anys i mig com a presidenta de la Filològica. He actuat de manera completament planificada, he reestructurat la secció i s’han complert els terminis. Han sortit bona part dels recursos normatius que teníem encallats des de feia anys: tres gramàtiques, la reforma ortogràfica… I ara estem treballant en un nou diccionari normatiu. Voldria separar –no ho puc fer orgànicament perquè necessitaria canviar els estatuts, però sí en la manera de funcionar i en temes de pressupostos– la Secció Filològica de l’Acadèmia de la Llengua Catalana. Ens permetria normalitzar la secció, que ara va sobrecarregada.

¿Creu que el pressupost de l’IEC és suficient?

— L’IEC es va crear amb una voluntat política i una finalitat determinada. En el seu temps era una estructura d’estat, una institució creada no només per a la llengua, sinó també per a la recerca, perquè en aquell temps les universitats no en feien. Això ha passat a la història. Quina és la singularitat de l’IEC? És una institució purament catalana, no ha estat creada per reial decret, resumeix bona part de l’especialització del país, perquè és una acadèmia d’acadèmies i pot resoldre temes de manera transversal. Quina ha de ser la seva funció al segle XXI? Bàsicament, perquè no ho fa ningú més, establir la normativa de la llengua. I fer molts informes sobre els problemes més punyents que hi ha al país. Ara bé, per a això necessitem que els poders públics reconeguin l’IEC com un eix vertebrador del país.

¿Ara mateix no l’hi reconeixen?

— A mitges. Perquè et reconeguin no només has de tenir un pes històric, sinó que també has de tenir un funcionament eficient i has de ser visible. Has d’estar disposat a retre comptes.

¿L’IEC s’ha quedat obsolet?

— No es tracta que repeteixi el que fan altres organismes. Ha de fer informes que al marge de les ideologies polítiques li permetin dir la seva sobre el canvi climàtic o el model de llengua de l’escola. Això ho ha de fer una institució com més independent millor, i amb una base sòlida, com l’IEC.

Tornant a la pregunta d’abans. ¿El pressupost és suficient?

— No és suficient, però també soc conscient que se li ha donat un pressupost sense demanar-li un retorn. S’ha d’augmentar el pressupost basant-se en uns compromisos, que podrien ser en forma de contractes programa.

¿A Catalunya s’aposta prou per la cultura?

— Sempre parlem del 2%. Fins que no arribem a aquesta xifra no podrem dir que la cultura està ben tractada en aquest país. Sempre hi ha altres coses que passen al davant. No s’adonen que la cultura és l’ADN que ens permet vertebrar tota la resta i funcionar amb mentalitat de país normal.

L’última enquesta d’usos lingüístics que es va fer no donava uns resultats gaire esperançadors. Si el 2003 un 46% dels catalans deien que utilitzaven el català com a llengua habitual, el 2018 només ho afirmaven el 36,1%. El contrast és més dramàtic entre els joves. Només un 19,6% dels barcelonins d’entre 15 i 25 anys diuen que tenen el català com a llengua habitual.

— No podem donar valor als percentatges sense tenir en compte el context demogràfic, amb la incorporació d’una població que ha aportat com a llengua el castellà. Ara bé, no ens n’acabem de sortir a l’hora de mostrar que el català és la llengua vehicular d’aquest país, la llengua en què ens hem de trobar. Hi ha d’haver una política, des de la Generalitat, que doni molta importància al català i que el mostri com la llengua comuna. Si donem missatges contradictoris, el que farem és desincentivar l’ús del català. Als anys 90 hi havia la convicció que si parlaves català et podies guanyar millor la vida. Però això s’ha perdut perquè ni les empreses ni les universitats han incentivat la utilització del català. Des de l’IEC podem donar les eines perquè es pugui utilitzar el català sense cap mena de traves.
“Si és vista com el feminisme o l’ecologisme, els joves se sumaran a la causa de la llengua”

El català és font de debats constants com, per exemple, sobre si s’ha de corregir o no els altres, sobretot a les xarxes. Vostè què n’opina?

— Som una societat que tenim inseguretat lingüística, això es evident. Hi ha un principi bàsic: amb la llengua m’hi he de sentir còmode perquè, si no m’hi sento còmode i tinc una altra llengua al costat amb la qual em sento més còmode, em passaré a l’altra llengua. S’ha de buscar l’equilibri. No trobo malament que ens corregim, però si una persona no s’expressa de manera prou adequada hem d’estimular-la, i no fer que se senti malament. Crec que a vegades ens falta empatia. Però la llengua s’ha de conèixer i estudiar bé.

El 2007 un membre de l’IEC va proposar sancionar els mitjans de comunicació que no fessin un bon ús de la llengua. Creu que és una bona mesura?

— Nosaltres hem d’aconseguir el que volem sense xocar ni humiliar l’altre. Estem pensant en crear un observatori de la qualitat lingüística, però no per renyar ningú, sinó simplement per fer un seguiment dels usos i ajudar els que ho demanin. Poden ser polítics, directius d’empreses…

Ha dit polítics, directius… I les escoles?

— Fa anys que arrosseguem aquest tema. Els mestres haurien de sortir amb un millor domini de la llengua. Són el primer mirall de les criatures. Haurien de rebre una molt bona formació lingüística. I si calen filtres per garantir que dominen la llengua, doncs es posen.

Què n’opina del desdoblament de gènere? ¿Hem de dir nens i nenes?

— Respecto les actituds militants. Els desdoblaments no em molesten sempre que no siguin excessius. Passar-se a un col·lectiu no sempre és possible perquè encarcara la llengua. No estic a favor de les solucions artificials, resten fluïdesa al discurs. S’ha de veure si en aquella qüestió realment s’invisibilitza la dona i si es pot fer servir una fórmula desdobladora. Les imposicions de dalt a baix no solen funcionar bé. En tot cas, es tracta de canviar la societat i que les fórmules surtin des de baix.

Com són les relacions amb altres territoris de llengua catalana i a quins acords s’ha arribat?

— Amb l’Acadèmia Valenciana i la Universitat de les Illes Balears tenim la mirada posada en una sola normativa. Lluny de ser rígida, vol ser flexible, perquè els parlants de cada territori puguin veure reflectides les diferències de prestigi dels diversos usos. No es tracta de dialectalitzar una eina normativa, però sí de reconèixer aquestes diferències. És un acord molt important perquè assegura que no hi hagi una escissió lingüística, almenys en matèria normativa.

Quin és el seu primer repte?

— Un diccionari normatiu que voldria que fos pancatalà, i amb pancatalà vull dir un sol diccionari per a tota la llengua, amb el qual tots els catalanoparlants ens sentíssim representats.
Informa:ARA.CAT (4-6-2021)

150 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: