El president Quim Torra i Pla (Blanes, Selva, 1962) va ser inhabilitat, de manera definitiva, a finals de setembre d’aquest any després de l’afer de la pancarta de suport als presos polítics al Palau de la Generalitat de Catalunya. Quan es compleixen tres mesos de la seua inhabilitació, ens rep al Palau de Pedralbes, on manté la seua oficina, tot i que prompte es traslladarà a Girona. L’entrevistem per fer balanç del seu període presidencial.

( MASNUEL LILLO I XAVIER PUIG )

-Ha instal·lat la seua oficina d’expresident a Girona, però ens ha rebut al Palau de Pedralbes.

-Avui tenia una sèrie de reunions a Barcelona. Quan hi vinc tinc aquest despatx disponible. Però l’oficina la tindré a Girona. De fet, estan acabant de pintar el despatx. A començaments d’any, si tot va bé, les entrevistes ja les podré fer allà.

-Continuarà amb oficina a Pedralbes?

-Només quan vingui puntualment a Barcelona i hagi de fer alguna reunió aquí. Però prefereixo que la gent vingui a veure’m a Girona.

-Per què Girona?

-Jo visc ara a Santa Coloma de Farners (Selva). Durant aquests anys a la presidència he predicat la importància d’un país viu, descentralitzat, on tothom pugui viure on sigui. I em semblava que el primer qui havia de donar exemple en aquest sentit era el president.

-Abans de ser president vivia al barri de Gràcia, a Barcelona, on treballava com a editor. Tornarà a la seua activitat editorial? O què té previst, de fer?

-No. Tinc previst escriure alguns llibres, això sí. Però tornar a l’activitat editorial, ara per ara, no. Voldria concentrar l’activitat en l’oficina d’expresident, en la lluita per la independència –que és el meu pensament polític– i estar al costat de tota la gent a què pugui acompanyar en aquest procés. També m’interessen molt tots els temes culturals, de natura, de protecció de la terra, de la llengua… Em dedicaré a tots aquests temes.
u:

-Quan era president deia que escriuria les seues memòries. Les ha començat?

-No. Ara he acabat un altre llibre que tenia una mica a mitges. L’havia començat amb la idea de barrejar literatura i empresa, que eren els meus àmbits de treball. Però després d’aquests anys en política li vaig donar una mica la volta i finalment hi parlo de literatura i de política. Aquest llibre està acabat. M’ha anat bé escriure altra cosa per poder, ara sí, centrar-me en unes memòries que no seran ben bé unes memòries. He arribat a la conclusió que l’interès de la política està en el present i en el futur. No en el que ha passat. Sí que em sembla que tinc un deure amb els meus compatriotes de deixar escrita la meva opinió sobre el que va passar. No per influir en res. Però penso que és important que els qui hem adquirit certes responsabilitats deixem reflectides les nostres opinions.

-Per passar comptes amb algú? Per reflectir el que ha viscut?

-Per reflectir el que he viscut. Seran unes memòries molt centrades en el confinament, un dietari bastant íntim. De fet, es titularà Dietari de Canonges. Tindrà el punt de partida en els mesos de març i abril, durant aquells dies foscos. Naturalment, amb flaix-backs que permetran interpretar les situacions. Penso que potser a la gent li interessarà saber més com vivia jo, des del meu aïllament, aquella catàstrofe que se’ns va caure a sobre. Quan reflexionava sobre tot el que vaig viure com a president abans que arribés la pandèmia, pensava: «déu n’hi do, tot el que t’ha passat!». Presos polítics, exiliats, 2.850 represaliats, el temporal Gloria, incendis, l’accident de la petroquímica… Però va arribar la pandèmia. I una catàstrofe com aquesta, que en dècades no s’havia viscut, de sobte situa tot el que havia passat abans gairebé com si no fos tan important. Com que seré recordat com el president de la pandèmia, o almenys el de la primera onada, vull explicar què sentia, què vaig fer, què vam encertar, en què ens vam equivocar… Com ho vaig viure, en definitiva. Penso que pot tenir interès.

-Resumidament, en què van encertar?

-En tres coses, penso. Primer, en un cert sentit de l’anticipació. Segon, a l’hora d’explicar el que passava, de manera transparent, al poble de Catalunya, que és un poble adult. Jo vaig tenir la sort de no tenir la pressió que probablement sí que van patir altres per part de lobbies econòmics, etc. A mi no em va trucar el president de CaixaBank ni cap altre per dir-me què havia de fer. Crec que en aquell moment, i tenint en compte el que estava vivint el país, calia fer el confinament total i absolut. Van ser quinze dies de controvèrsia i de lluita amb el president Pedro Sánchez per fer-li veure que en aquells moments de la pandèmia era imprescindible el confinament total excepte per als serveis essencials. Jo no podia entendre, de cap de les maneres, que jo mateix o els funcionaris ens poguéssim quedar a casa i que, en canvi, una persona que treballa en la construcció s’havia de jugar la vida anant a treballar. Se’m feia molt dur. Van ser dies de molta angoixa. Veia unes xifres terribles i no veia una reacció adequada. En tercer lloc, en una legislatura que va ser molt complicada per les pugnes que sempre hi va haver entre Esquerra Republicana i Junts, en aquells dies vam ser capaços de treballar com un equip. Això, també, penso que és important.

-I en què van fallar?

-Així com crec que ens vam anticipar, al mateix temps, com tots els governs del món, no vam saber veure fins a quin punt l’onada era tan brutal. Em faig creus quan recordo estar veient el que passava a la Xina i després a Itàlia i que no ens imaginéssim que això ens arribaria a nosaltres. Ens havia de passar. I ens hauria d’haver agafat més preparats. Això no ho vam saber veure. Ni nosaltres ni ningú, perquè va passar mundialment. Encara hi dono voltes. I en segon lloc, segurament, amb tot el tema de la gestió de les residències ho podríem haver fet millor. A tot el món es podria haver fet millor. Però en qualsevol cas eren les nostres residències, la nostra gent gran, els nostres avis… Teníem un deure especial amb tots ells i penso que ho podríem haver fet millor.

-Deia que, malgrat les pugnes, el Govern va poder treballar com un equip durant els primers mesos de pandèmia. Creu que, des que no està vostè a la presidència, aquesta cohesió ha sigut més difícil de sostenir?

-No. Penso que ha sigut igual. No ha estat una legislatura gens fàcil. Veníem del 155, tenim presos polítics, exiliats i unes enormes dificultats per poder avançar com jo creia que havíem d’avançar, continuant amb la política de ruptura que havia marcat el primer d’octubre. Jo no vaig trobar-me amb l’acompanyament suficient com per poder continuar aquell trajecte.

-Aquí, a Pedralbes, el desembre de 2018 es va reunir amb Pedro Sánchez i, posteriorment, van signar una declaració conjunta que reconeixia «l’existència d’un conflicte polític» a Catalunya. Què en queda, d’allò?

-Les ponsèties. I ni tan sols això. Hi havia un joc de ponsèties, aquí, entre grogues i vermelles molt interessant. El joc de l’Estat espanyol amb nosaltres és aquest: anar canviant les ponsèties. És un joc d’engany. En cap moment, per part del Govern espanyol, no hi ha hagut cap voluntat de negociar l’exercici del dret d’autodeterminació a Catalunya i l’amnistia. No hi és. Ho vaig plantejar sempre que m’hi vaig reunir i sempre em deien que l’amnistia no cap en la Constitució, que del dret a l’autodeterminació ni parlar-ne… Aleshores, per a què aquest diàleg? Se suposa que era per abordar el conflicte polític, i el conflicte no s’aborda si no es planteja la fi de la repressió i l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Per tant, ara podem constatar clarament que tot aquest procés de diàleg ha estat un engany.

-Com va evolucionar la seva relació amb Pedro Sánchez durant la seua etapa presidencial? Ha estat estàtica o ha anat canviant?

-Ha canviat moltíssim. El senyor Sánchez té molts rostres. Jo vaig ser titllat de racista durant les primeres setmanes com a president. Després, ell em va venir a veure per dir-me que calia iniciar un procés de diàleg. Després va decidir no despenjar-me el telèfon. Més tard volia tornar a dialogar… Però em van doldre més aquells quinze dies de març en què jo li vaig demanar cada dia, a través de WhatsApp, que havíem de fer un confinament total, que hi anava la vida de molta gent… I vaig veure que era un home amb massa pressions, que no podia prendre les decisions lliurement i que, en definitiva, allò que li importava era perpetuar-se en el poder.

-I com han estat les relacions amb la resta de presidents? Per exemple, amb el del País Valencià, Ximo Puig.

-Inexistents, malauradament. El vaig invitar a venir, jo també estava disposat anar-hi… Ens vèiem en les reunions que fèiem els diumenges tots els presidents amb el president Sánchez i vaig veure un president valencià molt alineat amb les tesis del president espanyol, sempre. Malauradament, no he pogut compartir amb ell la necessitat de col·laboració urgentíssima entre Catalunya i el País Valencià. Els dos territoris formen part dels Països Catalans i, per tant, tot el tema de les infraestructures, de les relacions culturals, la reciprocitat entre les televisions, la llengua… Tots aquells temes en què hauríem de col·laborar no ho hem pogut fer. I no haurà estat així per la meva manca de voluntat.

-L’altre dia, Ximo Puig es va reunir amb el vicepresident Pere Aragonès. Li sorprèn que mostre més sintonia amb Aragonès que amb vostè?

-No ho sé. El senyor Puig decideix amb qui es reuneix i amb qui no. Amb mi sembla que no va voler reunir-se.

-Com va ser la seva relació amb Francina Armengol, presidenta del Govern de les Illes Balears?

-Vam coincidir a l’enterrament de l’Aina Moll i ens vam comunicar algun cop per telèfon. Tampoc no hem fet cap reunió oficial. En les reunions entre presidents, a la presidenta Armengol la vaig veure sempre amb un to un punt més exigent que no el senyor Puig pel que fa a la relació amb el senyor Sánchez. I em va agradar.

-I amb el lehendakari Íñigo Urkullu?

-Una relació correcta. El vaig anar a visitar a Ajuria Enea, però la relació mai no va passar d’aquesta correcció. Vaig veure un president basc molt pendent dels pactes que té amb els socialistes i que, per tant, no estava disposat a entrar en confrontació amb el president Sánchez. Potser m’he sentit més a gust amb el president Juan José Ibarretxe, que em va acompanyar a les marxes per la llibertat i amb qui he tingut una relació molt més profunda.

-Va trobar a faltar més suport per part d’Urkullu? Finalment s’ha acabat aliant amb Marta Pascal.

-No m’agrada parlar del que fa Urkullu. Tampoc és que jo el busqués. Jo vaig fer una conferència al País Basc, a Kursaal, d’on vaig sortir molt emocionat. Hi havia milers de persones, representants del PNB, d’EH Bildu i de la societat civil basca que, al final, és la que, com aquí a Catalunya, aconseguirà empènyer els seus partits polítics cap a la independència.

-Abans parlava de les relacions difícils que hi ha hagut entre els socis del Govern català. Per a les pròximes eleccions no es contempla un resultat molt distint de l’anterior. Perquè governe l’independentisme caldrà, com a mínim, la força de dos partits que divergeixen clarament en l’estratègia a seguir. D’alguna manera, pensa que Catalunya podrà continuar amb l’agenda del procés després de les eleccions, guanye qui guanye?

-Guanyi qui guanyi, no. Depèn de qui guanyi, l’agenda del procés quedarà molt condicionada. Què sabem en aquests moments? La CUP proposa un referèndum el 2025. Esquerra Republicana diu que hem de tenir diverses eleccions en les quals s’haurà de superar el 50%. Per tant, no sembla lògic que en una legislatura hi pugui haver una ruptura. I pel que fa a Junts per Catalunya, encara no sabem com vol concretar el que serà la ruptura amb l’Estat espanyol. Si ho deixem tot a què passarà després de les eleccions, a mi em fa una por enorme el fet que no concretem res. M’agradaria, i demano als partits polítics catalans, que expliquin amb tota claredat com pensen que es pot portar a terme aquest procés de ruptura amb l’Estat espanyol. Aquí moltes vegades s’han subestimat o menyspreat els fulls de ruta, i jo en soc molt partidari. Penso que la gent, després de tot l’esforç que ha fet, es mereix que li parlem amb tota claredat de quin és el nostre full de ruta per assolir la independència. Ara ens podríem trobar amb una majoria de més del 50% del vot que podríem malbaratar. I ja està bé de malbaratar oportunitats. No ens ho podem permetre. Per tant, hi ha una tasca prèvia a les eleccions. Cal que els partits expliquin al poble de Catalunya quin és el seu programa electoral.

-JxCat continua sent el seu espai, i entenc que li retreu una manca de claredat en els seus plantejaments.

-No, no. Senzillament, dic que encara no sabem com vol concretar el procés de ruptura amb l’Estat. Això ja ho han dit la Clara Ponsatí i d’altres. El que dic és que per la ciutadania de Catalunya és molt important saber-ho abans de les eleccions. Imagini que arribem a les eleccions i els independentistes traiem més del 50% dels vots. Jo, immediatament, convocaria el Parlament per fer constatar que el poble de Catalunya ha donat un mandat al Parlament que obre un escenari completament diferent i que s’ha de materialitzar en una comunicació al món sencer, i especialment a la comunitat europea, que hi ha aquest resultat i que Catalunya es decideix a emprendre el camí cap a la independència obrint una negociació amb l’Estat espanyol. Penso que aquestes línies haurien de ser bàsiques. Però perquè això sigui possible, tot aquest 50% ha d’estar-hi d’acord. Perquè si d’aquest 50% només un 32% ho està, no ens en sortirem. El meu punt de decepció durant aquesta etapa com a president ha estat no aconseguir que tots els partits independentistes estiguessin d’acord a l’hora de plantejar un full de ruta comú.

-Pensa que això és més responsabilitat seua o dels partits i les seues estratègies?

-Suposo que tots tenim un punt de responsabilitat. En qualsevol cas, jo vaig creure que el meu deure com a president era donar una resposta a la ciutadania un cop van sortir aquelles sentències que condemnaven els nostres companys a 100 anys de presó. Llavors ja vaig dir quina era la meva proposta: repetir un referèndum al cap d’un any assumint totes les conseqüències. No va tenir massa bona rebuda per part dels partits. Ja es va veure que aquesta voluntat de ruptura no era massa compartida.

-ERC li va acusar en aquell moment de no haver traslladat la proposta prèviament a l’anunci.

-Havíem parlat molt i amb molta gent d’aquests temes. Però en aquell moment els partits no van ser capaços de consensuar ni tan sols una proposta de resolució que va arribar al cap de 45 dies, quan el país estava com estava.

-Per tant, des d’ERC mentien quan deien que vostè no els havia traslladat aquella proposta?

-No, no. No dic que mentissin ni que deixessin de mentir. Només dic que durant setmanes i mesos vam fer moltes i moltes reunions per intentar trobar un consens i un acord. Quan la ciutadania havia fet esforços immensos com ara participar en les marxes per la llibertat, quan el Tsunami Democràtic havia convocat la gent i la gent havia respost i, per tant, quan la ciutadania va demostrar que hi era quan hi havia d’estar, nosaltres vam ser incapaços de trobar una resposta consensuada. Tot després d’haver parlat durant hores i hores de reunions. Jo no podia deixar d’atendre el meu compromís amb la ciutadania i plantejar el que jo creia que era una de les solucions possibles. Però si no hi ha voluntat d’avançar cap a la independència ni d’enfrontament, doncs no hi és. I no n’hi va haver.

-Pensa que si ERC guanya les eleccions, tal com assenyalen les enquestes, els electors hauran apostat per posar el fre en aquest sentit?

-Voldrà dir que, dintre d’allò que és una lluita per l’hegemonia independentista, s’haurà imposat una línia determinada. Per això aquestes eleccions també suposen, d’alguna manera, un doble plebiscit: el de quanta gent està recolzant els partits independentistes i el de qui marca el ritme dins d’aquests partits.

-Tem que, amb una possible victòria d’Esquerra Republicana, la legitimitat del president Puigdemont perdi força?

-No hauria de ser així. Em sap molt més greu, per exemple, que hagin votat uns Pressupostos i que això ens deixi en una situació en què no tenim arguments per anar pel món i explicar la situació de repressió que viu Catalunya. Jo no sé com ho podrem explicar. No sé si algun estranger entendrà que estem amb 2.850 represaliats, que mentrestant aprovem els Pressupostos al Govern espanyol que ens reprimeix i que, alhora, volem ser independents. Arribar a fer entendre això a algú que mira de tant en tant què està passant a Catalunya, per mi, sincerament, és molt difícil. Penso que amb el culpable de la repressió no hi pactes, t’hi enfrontes. És el que he intentat fer durant aquest temps.

-Vostè investiria Pere Aragonès com a president si guanyés les eleccions?

-Jo no tinc a Junts per Catalunya la responsabilitat per decidir la investidura i és una qüestió que no em correspon.

-Esquerra Republicana va donar en diverses ocasions suport a la investidura de candidats de Convergència –en el cas d’Artur Mas el 2012– i del seu espai polític –en el cas de Carles Puigdemont el 2016, de Jordi Turull el 2018 i de vostè mateix també el 2018.

-Suposo que hi havia un programa al darrere. Al 2012 hi havia l’horitzó de la consulta del 9 de novembre de 2014. En el cas de Junts pel Sí no s’anava a fer un referèndum, sinó a declarar unilateralment la independència. Després va sorgir la idea del referèndum. Per això, per mi, és tan important que ara sapiguem quina és l’oferta concreta dels partits polítics. El que jo li dic és que mai no pactaria amb partits no independentistes. Quan jo vaig sortir escollit vaig dir que el meu programa era per a setanta diputats independentistes: també pels d’ERC i els de la CUP. Jo no excloc mai d’aquesta equació la CUP. Ni pensar-ho.

-Mentre vostè impedia un pacte de governabilitat a Santa Coloma de Farners entre JxCAT i PSC, el seu espai pactava el govern de la Diputació de Barcelona amb els socialistes. Què en va pensar?

-No vaig tenir força per impedir-ho.

-Li van decebre? Es va sentir enganyat, d’alguna manera?

-Tots els pactes, no només el de JxCat a la Diputació, sinó també els d’ERC i la CUP amb el PSC a diversos ajuntaments, em van decebre per igual.

-El cert és que a la Diputació Junts va investir una presidenta del PSC i, en el cas de Sant Cugat, Figueres, etc., es van investir alcaldes independentistes.

-Sí, però amb els vots del PSC i descartant candidats independentistes. Ho tinc molt clar: jo no pacto amb el PSC. I n’assumeixo les conseqüències. Tampoc no pacto amb els qui no volen la independència. Un pacte amb els comuns significa que no faràs la independència, perquè ells no la volen. Per tant, jo els excloc de l’equació de govern. Pots arribar a pactes puntuals amb els comuns. Però un govern que vol tirar cap a la independència no pot pactar amb els comuns. Jo vaig fer tot el possible perquè el pacte de la Diputació no tirés endavant. Com vaig fer tot el possible, i déu sap l’esforç que em va costar, perquè el meu grup votès en contra dels Pressupostos de Pedro Sánchez ara fa un any, i finalment JxCat va votar-hi en contra –i ERC també. Jo sempre he tingut clar que per fer la independència només pots tirar endavant amb els independentistes. Amb els no independentistes, t’atures.

-Junts per Catalunya ve defensant allò que anomenen «confrontació intel·ligent». En què s’ha traduït, això? Ha tingut efectes pràctics?

-Penso que sobretot és molt important saber si estem en un procés d’independència real o si hem convertit l’independentisme en una mena de catalanisme 2.0 que podem anar estirant. Però quan fem el pas i «matem el catalanisme», perquè diem que el catalanisme ens porta a queixar-nos d’Espanya i que el que volem és separar-nos-en, això significa ruptura. No hi ha cap altra manera d’arribar a la independència: ruptura democràtica, amb desobediència civil i pacífica. Ruptura, al capdavall. El que més em preocupa és que si ara a l’independentisme tot li val, llavors no li estarem fent cap favor a la idea profunda de ruptura que implica la independència. Ens hauríem inventat una cosa que alguns en diran processisme i que d’altres en direm catalanisme 2.0: tornada enrere. L’independentisme avança i busca un objectiu, que és l’estat propi, no cap altre. I ERC pot dir que ara ho hem d’aparcar amb la covid. Històricament, al catalanisme sempre li ha passat: sempre hi ha alguna qüestió superior que ens obliga a aparcar la independència de Catalunya. Jo, que he viscut tota la gestió de la covid, penso que és més urgent i més necessària que mai la independència. Perquè aquest país no podrà afrontar mai més una catàstrofe com la de la covid si no tenim els recursos que els catalans generem. I no només és un tema que afecti els diputats independentistes: imaginem si, en comptes de pactar els Pressupostos que s’han pactat, els 23 diputats independentistes i la resta de diputats catalans que hi ha al Congrés es planten i diuen que «pels nostres ciutadans, a qui obligarem a tancar els seus negocis i a quedar-se a casa per respectar les mesures sanitàries, necessitem, per compensar-los, els recursos que ells mateixos generen». Això no només afecta els independentistes: això afecta, també, la gent que vol continuar d’alguna manera dintre d’Espanya. Aquesta és l’única negociació possible amb l’Estat espanyol. I en tenim la força. La tenim si anem junts. Si no, no. Perquè pactar uns diners per les rodalies i altres qüestions puntuals no solucionarà un problema endèmic dels catalans, que és el fet de gestionar els nostres propis recursos i la capacitat de legislar. Si jo hagués tingut la capacitat legislativa, el salari mínim, que venia reclamant des del 15 de març hauria arribat el dia 17, i no molts mesos després; hauríem fet un subsidi pels pares que s’han de quedar a casa per cuidar els seus fills; hauríem injectat diners directament a les empreses… En definitiva, tot el que està fent qualsevol país democràtic del món. Però Catalunya no té aquests recursos. I com que no els tenim, estem fent el que jo vull denunciar, que és un pacte amb la mort: ens està bé que cada dia morin seixanta persones. Ho hem acceptat. Doncs jo no ho accepto. Per mi, la vida d’una persona va per davant de tot. Demano una sacsejada a la nostra societat perquè no es permeti pensar que aquest pacte que hem fet ens serveix per anar tirant. Això, des d’un punt de vista humanista i de valors, no ho puc acceptar.

-Queda clara la seva postura. Però li preguntàvem per quines accions de ruptura han dut a terme vostès durant aquesta legislatura.

-Doncs molt poques. No hi ha hagut voluntat de trencament. És així. Però insisteixo: en una legislatura en què veníem del 155, que havíem de posar l’administració en marxa, amb exiliats i presos polítics pendents de judici, amb tota la repressió… En el moment del judici era difícil prendre qualsevol tipus de decisió. Per això, quan arriba la sentència, faig un plantejament en aquest sentit. Després, nosaltres hem pogut recuperar les institucions. Però no s’ha avançat en una política de ruptura. A mi em semblava que com a president tenia el deure de mantenir una pancarta demanant la llibertat dels presos polítics i exiliats al balcó del Palau de la Generalitat i ho vaig fer. I vaig dir que havia desobeït. Quan fas una cosa conscient que l’Estat espanyol et retrà comptes ho has d’acceptar. No te n’has de desentendre. Jo podria haver dit que aquella pancarta va aparèixer allà. Creia que tenia el deure de posar aquella pancarta. Fins que no tinguem 68 diputats disposats a anar a totes i a assumir totes les conseqüències, sabent fins on arriba l’Estat espanyol, tal com ja ens ha demostrat, i tornar a la via de la declaració unilateral d’independència, no crec que arribem a la independència.

-Entén que hi hagi gent que pensi que el de la pancarta podria ser un afer menor quan hi ha lleis tombades pel Tribunal Constitucional que es podrien haver aplicat amb la desobediència o altres qüestions d’aquesta mena?

-Sí, sí que ho entenc. Al mateix temps, quan molta gent em reclamava desobeir jo els deia: «passi’m una llista de desobediències que cregui que el president de Catalunya pot exercir». I encara l’espero. El que vull dir és que s’ha de parlar molt d’aquest tema. En qualsevol cas, jo tinc la consciència molt tranquil·la. La meva màxima preocupació era no defraudar la gent. Jo vaig arribar a la presidència d’una manera molt accidental, després de tres investidures fallides. Mai no va ser el meu propòsit arribar a ser president de Catalunya. Quan m’ho va demanar el president Puigdemont, per una senzilla vocació de servei que tinc amb el meu país, ho havia d’acceptar. Però la responsabilitat, creia, era per continuar el que havíem començat, i entenent que havíem d’obrir en canal aquell mes d’octubre. Entenent què havia sortit bé i què no. I posant, en valor, sobretot, una data: la del 3 d’octubre, que es quan vam aturar tot un país. Si allò que es va fer el 3 d’octubre s’hagués aguantat el 4, el 5, el 6, el 7, el 8, el 9 i el 10 d’octubre haguéssim declarat la independència, potser les coses haurien anat diferent. El que sí que sabem, en tot cas, i qui no ho diu s’enganya o pretén que ens enganyem els altres, és que la ruptura passarà per aquesta majoria democràtica a les urnes i la seva defensa al carrer amb una desobediència civil i pacífica continuada. I això és molt dur i exigeix enormes sacrificis. Però si volem la independència ho necessitem. Jo m’hi vaig preparar, i no vam arribar-hi. En vam tenir una part de responsabilitat, com molta gent. Però no m’agradaria que ningú dubtés que aquesta era la meva voluntat.

-En tot aquest temps com a president, qui l’ha decebut més des de la política?

-Jo no diria qui més. Per a un nouvingut a la política, tot just en un moment en què molts ens hi vam incorporar després de molts anys treballant per la independència, el fet que alguns no seguissin el camí de la ruptura, en general, no sé si la paraula seria decepció, però em va doldre molt per la gent que hi va dipositar tantes il·lusions, esforços i sacrificis.

-Però hi ha algú en concret que li haja decebut?

-Crec que la ciutadania sap i valora perfectament les trajectòries no dels partits, sinó de la gent. En aquests moments crec que faig més confiança a determinats perfils personals que no a sigles concretes.

-Un dels projectes que tenia vostè per a aquesta legislatura era la posada en marxa del Fòrum Cívic, Social i Constituent. Què se’n va fer?

-L’altre dia ho parlava amb el Lluís Llach. Ho segueixen avançant. El problema és la covid. Ja s’haurien d’haver presentat les bases constituents d’aquest fòrum. Continuen treballant-hi. El Llach hi està molt il·lusionat i seria molt important que d’aquí a uns mesos tinguéssim unes bases constituents d’això.

-Per tant, el projecte no s’ha aturat.

-No, no s’ha aturat.

-En algun moment vostè ha expressat que l’autonomia era un llast. A què es referia? No ha estat també l’autonomia un espai des del qual protegir el patrimoni social i cultural català?

-Jo em referia al fet que quan estàs en un procés d’independència es pot arribar al final per desbordament de l’Estat espanyol i de certs mecanismes de bloqueig que l’autonomia comporta. Es vulgui o no, hi ha tota una estructura creada, i les estructures tendeixen a protegir-se, siguin les que siguin. I com que la independència ho trenca tot, i com que les estructures volen protegir-se, això requereix d’un trencament democràtic i pacífic. I amb una continuació en el temps, de manera persistent, i amb molts sacrificis. I algú podria dir: si això costa tants sacrificis, per què volem la independència? Doncs perquè a mig termini, pels nostres fills i avis, tindrem el país que ens mereixem. És possible que a nosaltres ens castiguin en aquest procés. Ja ho hem vist amb els nostres companys presos i exiliats. Les conseqüències personals són terribles. Però en contra de l’opinió que no entri més gent a la presó, jo ho lamento molt: per fer la independència hauran d’entrar molts més a la presó. Les presons s’hauran de col·lapsar.

-D’altra banda, per què va decidir canviar tres consellers gairebé a les acaballes del mandat?

-Perquè vaig pensar que en el moment en què ens trobaven, i davant una imminent inhabilitació, jo volia reforçar aquelles àrees del Govern. També vaig preguntar al vicepresident si creia convenient algun reforç en alguns departaments liderats per ERC. Ell em va dir que no. I jo sí que vaig creure que calia fer-ho en aquelles tres àrees de Govern.

-Com ha viscut el fet que Miquel Buch fos conseller d’Interior del seu govern? És cert que vostè ja el va voler substituir molt abans?

-Tots els consellers van tenir sempre la meva confiança fins que els vaig voler substituir. Donaria per a una altra entrevista l’actuació dels Mossos durant el període del 155, durant les protestes post-sentència, prèvies al judici contra el major Trapero… Tot això va ser d’una complexitat extrema. Potser en alguns moments el conseller Buch i jo mateix no vam compartir la idea de com s’havien de fer les coses. Però això ja és passat.

-Creu que era coherent que des del Govern vostè animés a la mobilització i després els Mossos actuessin amb la contundència que ho van fer en alguns moments i, alhora, la Generalitat es personés com acusació contra activistes independentistes?

-Crec que el meu deure era demanar a la ciutadania que fos conscient del moment històric que podíem viure i que la ciutadania es va comportar de manera admirable. Pel que fa al famós «apreteu», ho tornaria a dir igual, tot sabent que alguns Mossos mai no desobeiran les instruccions d’un jutge. Per tant, insisteixo en la idea que deia abans del desbordament no només de l’Estat espanyol, sinó també d’algunes estructures autonòmiques, que fan que potser un interventor no et vulgui autoritzar una factura perquè, senzillament, en un text que estàs traduint del català a l’anglès hi ha la paraula república catalana. A això hem arribat. Però una cosa són els funcionaris i l’altra els polítics. Els polítics no hem de tenir por. Hem d’afrontar el que sigui. El funcionari no té cap mandat. Els polítics sí. I pots trobar molts obstacles, però has de seguir tirant. Per això t’ha votat la gent. Quan hem sigut nosaltres mateixos els qui hem acceptat les injustícies espanyoles m’ha sabut molt de greu, com per exemple quan em van treure l’escó de diputat. Crec que no és el camí correcte.

-Vostè va decidir aguantar al càrrec fins al final. Per què no va optar per convocar eleccions?

-Primer, perquè la situació de la pandèmia és la que és i la meva prioritat sempre ha estat la salut i la vida dels ciutadans. Segon, perquè jo no blanquejaré mai la repressió de l’Estat espanyol, sigui de la forma que sigui. Que la història jutgi que un president de la Generalitat va ser inhabilitat per haver posat una pancarta que deia «llibertat presos polítics i exiliats». Són motius més que suficients per no plegar-hi. Una altra pregunta interessant que em podria fer vostè, i que no m’ha fet, és per què no em vaig quedar al Palau de la Generalitat i no vaig desobeir.

-Endavant.

-Em vaig fer aquesta pregunta a mi mateix. I vaig pensar que en aquell moment, enmig de la covid, quan aquest era un tema més personal, no em semblava que jo pogués demanar al poble de Catalunya en aquell moment que per mi s’hagués de fer un gest que no acabaria portant a res. La nostra força és la de les persones. És literalment així. Com que amb la covid no es poden fer grans concentracions, deixem de tenir força. El nostre moviment exigeix de presència física. No tenim res més. Per tant, em vaig fer aquesta reflexió.

-En algun moment del seu mandat es va plantejar deixar el càrrec?

-Hagués dimitit si s’haguessin aprovat els Pressupostos espanyols.

-Ho va posar sobre la taula?

-La gent que ho havia de saber ho sabia.

-La gent que ho havia de votar-los també ho sabia?

-Es va votar que no, tant per part d’ERC com per part nostra. I va caure el Govern Sánchez.

-Pensa que la possibilitat que dimitís va ser important a l’hora de prendre la decisió?

-No, no. Potser va tenir importància, no ho sé. Però vaig prendre aquella decisió. Perquè, insisteixo: no sé com podem explicar al món que volem la independència si no estem fent el que hem de fer.

-Al llibre Tota la veritat (Ara Llibres) s’explica que el president Puigdemont li va encarregar la redacció d’un discurs per si es proclamava la independència…

-No m’ho va encarregar el president, sinó una altra persona.

-A través del president?

-Entenc que sí.

-Ho deia perquè la seua relació amb el president era bona i li pregunte si aquesta relació és ara igual de bona que en el moment en què vostè va ser investit president de la Generalitat.

-Aquestes coses preocupen molt a la premsa. És un tema molt personal. Jo sempre he donat tot el meu suport al president Puigdemont. Des del primer dia fins l’últim.

-No em referia a qüestions personals, sinó a nivell polític o estratègic.

-Sempre hi ha moments en què et pots enfadar. Passa amb la família, imagini’s en política. Hi ha moments en què pots no coincidir. Però la relació sempre ha estat molt bona.

-L’afer de la pancarta els va distanciar?

-No. Va ser una decisió absolutament meva.

-Vostè sempre ha valorat positivament la seua relació amb el vicepresident Pere Aragonès. Es manté aquesta relació?

-Es manté amb les discrepàncies polítiques que puguem tenir. Però sempre he considerat el vicepresident Aragonès una persona que coneix molt bé la història de Catalunya, que intenta mantenir relacions cordials, amb un sentit de l’humor que potser ens va salvar de situacions crítiques.

-I amb el president Roger Torrent?

-Amb el president Torrent no he tingut la mateixa relació.

-S’esperava la decisió que va prendre de llevar-li l’escó?

-No. El divendres abans d’aquell dilluns [27 de gener], després d’haver vingut de Palau, després que els grups donessin suport a no treure’m l’acta de diputat, després de votar al Parlament que no se’m treia l’acta, divendres [dia 24 de gener] tothom diu que ens mantenim ferms i tres dies després, de sobte, em lleven l’aparell i no em deixen votar. Em va saber molt greu. Tinc un gran respecte pel Parlament de Catalunya. Tenim una presidenta del Parlament a la presó per deixar votar la gent. Jo no ho hauria fet si hagués estat president del Parlament.

-Vostè coneix perfectament la història política de Catalunya. Després de la seua etapa com a president, s’identifica més que abans amb algun personatge històric?

-Amb el president Josep Irla (1875-1958). Sempre li he tingut una gran estima. Va agafar la presidència en un moment enormement difícil, després de l’assassinat del president Lluís Companys (1882-1940). Era un president que tenia moltes dificultats. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial hi havia la gran esperança dels exiliats a poder tornar. Però aquell retorn no es va produir. Irla va mantenir amb gran dignitat la presidència. I davant la tensió habitual entre els partits polítics va decidir deixar-ho estar i va acabar cedint la presidència al president Josep Tarradellas (1899-1988).

-En el llibre M’explico, de Xevi Xirgo (La Campana) s’explicava que el president Puigdemont i el president Pujol es van arribar a trobar en alguna ocasió de manera discreta. Vostè ha arribat a tindre alguna trobada com aquesta?

-Jo he parlat amb tots els presidents excepte amb el president Montilla, amb qui no he mantingut cap relació. I li diré una cosa que crec que val la pena: mentre vaig estar confinat a Canonges –aleshores contactava molt sovint amb el president Puigdemont per treballar junts– només el president Pujol em va trucar dues vegades per preguntar-me com estava a nivell personal.

-Dels presidents més actuals, amb qui s’identifica més? Amb Jordi Pujol? Amb Pasqual Maragall? Amb José Montilla? Amb Artur Mas?

-És molt difícil de dir. No m’ha posat entre els noms el del president Puigdemont.

-Perquè sabia que el triaria.

-Aleshores permeti’m que no li contesti.

-La inhabilitació caducarà al febrer, tot i que té pendent una segona causa per haver tornat a penjar la pancarta al Palau de la Generalitat després que la retiraren els Mossos. Voldria tornar a la política?

-No ho tinc previst en absolut. Sí que tinc previst ajudar a col·laborar i posar-me a la disposició de tota aquella gent que es proposi arribar a la independència de manera democràtica, pacífica i que sap que l’única via és la ruptura.

-Després de la seua experiència, quin futur contempla per al país?

-El país s’enfronta a uns dels seus moments més difícils. Ens trobem en una emergència sanitària. Hem de ser-ne molt conscients. Jo aquests dies faré una crida a la població que el Nadal l’hem de passar a casa, a la nostra pròpia bombolla. No ens podem moure de cap manera. Ens hem d’anticipar per salvar vides. Hi ha una emergència sanitària, econòmica i social com feia dècades que no teníem. Davant d’això, més que mai, gestió, sí, però també independència. No ens en sortirem, si no. Si és impossible sumar amb els recursos que tenim i amb les exigències que la nostra ciutadania té i que es mereix fer per la feina que fa atenent tots els compromisos de salut, educació i infraestructures com caldria –i penso que un valencià i un mallorquí m’entendrien perfectament, perquè l’espoli dels Països Catalans és una altra de les coses que ens lliga–, tot això posa en greu risc la viabilitat com a país. Vivim moments de gran complexitat. Si no actuem amb un gran sentit d’Estat, amb tota la força, i apel·lo també als no independentistes, per ser conscients del gravíssim moment que hi ha i que sense els recursos que mereixem serà impossible sortir-nos-en, no sé quan serà possible.

Informa:ELTEMPS.CAT