TORRA APOSTA I GUANYA: S’AFIANÇA COM A LÍDER DEL GOVERN I DE JxCAT

“El president aconsegueix gràcies al covid-19 un lideratge al Govern i a JxCat que abans no tenia ”
( DAVID MIRÓ )

El passat 29 de gener el president de la Generalitat, Quim Torra, va anunciar amb to solemne la fi de la legislatura. Esperaria a l’aprovació dels pressupostos i després anunciaria la data de les eleccions. Amenaçat d’inhabilitació pel Suprem, Torra passava a ser el que als Estats Units es coneix com un lame duck, un polític amb data de caducitat i, per això mateix, amortitzat.

Però la crisi del coronavirus ho ha capgirat tot. La unitat del Govern s’ha recompost de cara enfora, les eleccions ja no són a l’horitzó i Torra, amb una aposta d’alt risc, ha aconseguit un relleu polític i una autoritat interna, tant a dins del Govern com a JxCat, que no havia tingut en tota la legislatura. El gir de guió es va forjar el 13 de març, tot i que ja venia d’abans, i, com a les sèries, va tenir un inici força accidentat. Aquell va ser el dia en què Presidència va decidir fer-se seves les tesis de l’infectòleg Oriol Mitjà, que portava un mes clamant al desert, i exigir les mesures més restrictives. Però l’al·locució del president defensant el confinament total de la població i el bloqueig de les entrades i sortides de Catalunya va provocar tanta confusió que va obligar el conseller de l’Interior, Miquel Buch, a sortir a TV3 a aclarir que no es tractava de cap ordre sinó d’un consell i una demanda al govern espanyol, que aquell mateix dia havia decretat l’estat d’alarma.

L’endemà Pedro Sánchez va ordenar el confinament de la població excepte per anar a treballar o fer activitats essencials com proveir-se d’aliments. Però Torra ja anava dos passos per davant, perquè ho havia demanat abans i perquè ara exigia, a més a més, aturar tota l’activitat econòmica. A partir d’aquell dia ja no abandonaria l’actitud crítica cap a Madrid.

Era una aposta d’alt risc per dos motius. Primer perquè adoptar una postura de tensió política amb Madrid en un context com aquest provocava dubtes sobre com seria interpretada per la població. I segon, perquè defensar el confinament total enfrontava Torra, i per extensió JxCat, amb les organitzacions empresarials i els sectors econòmics que tradicionalment havien donat suport a CiU i, en canvi, els alineava amb l’extrema esquerra.

Però aquestes pors es van dissipar en part quan Torra va rebre suports d’altres presidents autonòmics i, sobretot, quan els errors de gestió de l’Estat es van fer més evidents. Llavors es va decidir pitjar l’accelerador a fons. I així ha sigut com les rodes de premsa del Govern s’han convertit en un continu de retrets cap al govern espanyol, sobretot per part de la consellera de Presidència, Meritxell Budó, i el conseller d’Interior, Miquel Buch.

El cas de Buch és remarcable, perquè ha passat d’estar a la corda fluixa per l’actuació dels Mossos amb les protestes contra la sentència del Procés a ser un dels més durs amb Madrid, als que sempre anomena “ gobierno del Estado ”, en castellà. La polèmica sobre l’enviament de 1.714.000 mascaretes confirma el nou paper de Buch, que ara és aplaudit per sectors que fa quatre dies demanaven la seva dimissió.

La reacció d’ERC

Davant del moviment de Torra, ERC va reaccionar amb sang freda per no quedar fora de joc, ja que ells, a diferència de JxCat, van votar a favor de la investidura de Sánchez. Ràpidament es van alinear amb el president català (aquest dies és més fàcil trobar crítiques a Torra en sectors del PDECat que entre els republicans) i han endurit la seva posició a Madrid, però sense arribar al nivell de Torra i Budó, que fins i tot han culpat Sánchez dels morts que podria provocar el retorn a la feina.

Aquests dies els esforços d’ERC van en dues direccions. En primer lloc, presentar el que serà el seu candidat a la Generalitat, Pere Aragonès, com l’home de la reconstrucció del país. Creuen que el seu perfil econòmic i de persona seriosa, juntament amb l’onada keynesiana que s’acosta, el beneficien.

En segon lloc, intenten minimitzar el desgast per la gestió de les dues conselleries més assenyalades aquests dies, la de Salut i la d’Afers Socials, que com en molts llocs del món s’han vist completament superades per les circumstàncies. Vergés, que havia mantingut un to molt tècnic al llarg de la crisi, ha començat a afegir-se aquests dies a les crítiques al govern espanyol. El Homrani és el que n’ha sortit més malparat.

En definitiva, Torra ha passat de ser un líder amortitzat a guanyar pes polític. En canvi, el protagonisme de Carles Puigdemont, dels presos i dels aspirants a candidat (Puigneró, Calvet, Borràs) s’ha difuminat. Les eleccions han desaparegut de l’horitzó i Torra, més còmode que mai en el càrrec, només tem el dia que el Suprem decideixi que se li ha acabat el temps. Però això difícilment serà abans del 2021.

Informa:ARA.CAT (22-4-2020)

133 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: