TORRA, EL PRESIDENT 131: DOS ANYS DE GOVERN I RESISTÈNCIA SOLITÀRIA

“Dos anys de president 131 ”
Torra arriba als vint-i-quatre mesos de govern en una curta legislatura però allargada inesperadament pel coronavirus
Durant el seu mandat s’ha aconseguit aprovar el pressupost i arrencar el reconeixement per part de l’Estat del conflicte polític
( EMILI BELLA – BARCELONA )
El pre­si­dent de la post­de­cla­ració d’inde­pendència. El pre­si­dent de la recu­pe­ració de les ins­ti­tu­ci­ons després del 155. El pre­si­dent acti­vista. El pre­si­dent sense car­net de par­tit. El pre­si­dent de la rata­fia, de la font de Guio­mar, a qui Pedro Sánchez no aga­fava el telèfon –“quins collons!”–. El pre­si­dent de Pedral­bes. El pre­si­dent con­dem­nat per inha­bi­li­tació per una pan­carta. El pre­si­dent durant la sentència con­tra els pre­sos polítics. El pre­si­dent del pri­mer pres­su­post que l’espai de Cata­lu­nya en Comú pacta amb un govern amb par­ti­ci­pació de l’espai de Junts per Cata­lu­nya. El pre­si­dent sense escó. I el pre­si­dent que va haver de fer front a la crisi del coro­na­vi­rus. En molts aspec­tes, un pre­si­dent inèdit.

Quim Torra com­pleix avui dos anys al cap­da­vant del govern de la Gene­ra­li­tat. Ha estat més temps al càrrec que el seu pre­de­ces­sor, Car­les Puig­de­mont. Va ser inves­tit amb un sí més que els nos i amb l’“abs­tenció cons­truc­tiva” de la CUP amb la pro­mesa de ser lle­ial al man­dat del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació de l’1-O: “Si mai caiem en la temp­tació de l’auto­no­misme, aixe­queu la ban­dera ver­me­lla imme­di­a­ta­ment i dema­neu-nos totes les cer­te­ses que cal­guin, perquè ens estaríem equi­vo­cant.”

De seguida el sis­tema poli­ti­co­mediàtic espa­nyol va ini­ciar una cam­pa­nya de lin­xa­ment per uns arti­cles publi­cats en el pas­sat. Eren temps d’Inés Arri­ma­das, de Xavier Domènech o de Xavier Gar­cia Albiol al Par­la­ment i de Mari­ano Rajoy a La Mon­cloa. No seria per gaire temps. El juny del 2018 el diri­gent popu­lar va ser fora­gi­tat, també de manera inèdita, amb una moció de cen­sura. El mes següent Pedro Sánchez mos­tra­ria la font de Guio­mar a Torra, que li rega­la­ria una ampo­lla de rata­fia, en la pri­mera reunió de la llarga relació d’alts i bai­xos entre els dos man­da­ta­ris.

En una con­ferència al TNC el setem­bre d’aquell any, el 131è pre­si­dent va bate­jar el seu man­dat com el “de la res­ti­tució a la Cons­ti­tució” (cata­lana), ja que la situ­ació era hereva del cop del 155, i tres mesos després s’asseia amb el nou pre­si­dent espa­nyol al Palau de Pedral­bes per arren­car-li una decla­ració per escrit que reco­nei­xia per pri­mera vegada l’existència d’un con­flicte polític entre Cata­lu­nya i l’Estat i que calia resol­dre’l “en el marc de la segu­re­tat jurídica”, sense esmen­tar la Cons­ti­tució. Després Sánchez es va aixe­car de la taula de diàleg i se’n va anar a les urnes.

El febrer de l’any pas­sat, Torra assis­ti­ria al judici con­tra els pre­sos polítics. Després que sortís la sentència, el 14 d’octu­bre, se’n va anar al Par­la­ment, en ple­nes mar­xes per la lli­ber­tat, i va pro­po­sar tor­nar a “exer­cir l’auto­de­ter­mi­nació” en aquesta legis­la­tura. Van seguir la vaga gene­ral, el Tsu­nami Democràtic, la revolta d’Urqui­na­ona i més repressió. Sánchez va acu­dir a Bar­ce­lona a visi­tar poli­cies ferits però no es va reu­nir amb Torra. En aque­lla època el soci­a­lista no es posava al telèfon. La repe­tició de les elec­ci­ons era a tocar –el 10-N–, les quar­tes en qua­tre anys, i el pre­si­dent seu­ria al banc dels acu­sats al Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia per no haver reti­rat a temps la pan­carta del balcó de la Gene­ra­li­tat a favor dels pre­sos polítics: “Sí, vaig deso­beir.” Mai abans s’havia jut­jat i con­dem­nat un pre­si­dent en actiu. La sentència va arri­bar el desem­bre pas­sat. Sem­blava que la legis­la­tura tenia els dies comp­tats, en espera que el Suprem rati­fiqués la inha­bi­li­tació. Espe­ci­al­ment, després que Torra es quedés sense escó.
El cap de govern va res­pon­sa­bi­lit­zar el pre­si­dent del Par­la­ment, Roger Tor­rent, d’haver-lo dei­xat “a la intempèrie”. Va ser la gota que va fer ves­sar el got de les des­a­vi­nen­ces entre els socis –la sus­pensió del ple del 30 de gener del 2018, la dele­gació del vot dels dipu­tats pro­ces­sats, el pacte de la Dipu­tació de Bar­ce­lona i en diver­sos ajun­ta­ments amb par­tits del 155, la inves­ti­dura de Sánchez…–, fins al punt que Torra va sor­tir a la gale­ria gòtica del palau a anun­ciar elec­ci­ons en dife­rit, un cop s’aprovés el pres­su­post, el pri­mer en tres anys: “La legis­la­tura ja no té més recor­re­gut polític.”

Que­dava també res­ta­blir el diàleg pac­tat amb Sánchez després de la inves­ti­dura faci­li­tada per ERC. Així, el soci­a­lista va visi­tar la Gene­ra­li­tat el febrer pas­sat. Feia gai­rebé tretze anys que un pre­si­dent espa­nyol no tre­pit­java el palau (l’últim va ser José Luis Rodríguez Zapa­tero). I tres set­ma­nes després va arri­bar la pri­mera reunió, explo­ratòria, de la taula de nego­ci­ació, l’endemà que Salut con­firmés el pri­mer cas de coro­na­vi­rus a Cata­lu­nya.

La crisi sanitària ha allar­gat ines­pe­ra­da­ment el man­dat de Torra. Sánchez s’hi ha reu­nit més que mai, cada diu­menge, amb la resta de pre­si­dents autonòmics.

Entre les idees bàsiques que Torra va pro­nos­ti­car en el seu dis­curs com a pre­si­den­ci­a­ble que mar­ca­rien la legis­la­tura hi havia “excep­ci­o­na­li­tat, pro­vi­si­o­na­li­tat, res­pon­sa­bi­li­tat dels mem­bres del govern, diàleg i vida”. Ales­ho­res no podia ima­gi­nar fins a quin punt la paraula vida cobra­ria lite­ra­li­tat.

La reso­lució del con­flicte polític és a l’aigüera. El pres­su­post es va apro­var el 24 d’abril, però encara no hi ha data per a les elec­ci­ons, si és que és el moment de pen­sar-hi. Avui, dos anys després, tota l’opo­sició i ERC espe­ren que Torra acla­reixi l’horitzó elec­to­ral. Si no ho fa ell ho farà el Suprem.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (14-5-2020)
N.de la R.
Com que Torra no és un polític al estil dels que coneixem ha anat sempre de dret amb les seves idees cap a la independència.Amb tàctiques que es poden discutir el fet és que ha acabat gairebé sempre sol. La solitud és el preu que han de pagar les persones honestes.Moltes gràcies,president

137 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: