TORRA, EL PRESIDENT BO QUE NO VA PODER FER DE PRESIDENT

“El president que no va poder fer de president ”
( ÀNGELS MARTÍNEZ )

La mà dels homes va aconseguir que totes les constel·lacions astrals s’alineessin contra una persona excel·lent que va arribar a president de la Generalitat de Catalunya. Ell mateix va predir la malastrugança. Al començament del seu discurs d’investidura, al maig del 2018, va afirmar: “Jo avui no hauria de ser aquí.” I algunes diputades i diputats, poc avesats a figures literàries que uneixen amistat i lleialtat, s’ho varen agafar al peu de la lletra.

La pulsió per fer-li el buit venia, en part, del centre capitalí de l’Estat, però es multiplicava per molt quan més a prop s’estava del Parlament de Catalunya i del Palau de la Generalitat. Per un dels bàndols, l’origen es podia trobar el 24 de març del 2018. Al Parlament es reiniciava la sessió d’investidura de Jordi Turull com a president, però el jutge Pablo Llarena l’havia citat en el Tribunal Suprem el dia anterior amb la presidenta del Parlament durant l’onzena legislatura, Carme Forcadell, la consellera Dolors Bassa i els consellers Raül Romeva i Josep Rull. Tots varen dormir ja a la presó. Marta Rovira, presidenta del grup d’Esquerra Republicana i també citada pel jutge instructor, havia marxat a l’exili.

L’endemà, al Parlament, costava respirar. La tensió es va desfer en un aplaudiment sonor, com un crit de ràbia compartida, quan el que era encara diputat de Junts per Catalunya, Quim Torra, va agraïr des del faristol la força dels familiars dels presos que seien entre el públic. Més de mig hemicicle va aplaudir, dempeus. Però els auto-anomenats socialistes, ciutadans i populars, desmentint una vegada més el seu nom, seguien asseguts com si res, o es capbussaven en el mòbil com si poguessin escapar-se per la xarxa: la insolidaritat amb els companys i companyes detinguts era descarada i manifesta. Mai no perdonarien, a qui desprès seria president, haver provocat d’aquells dos minuts d’aplaudiments en els quals la dignitat guanyava la indignitat en un desequilibri creixent de vergonyes no païdes.

El desig de llibertat pels presos i exiliats, que va inaugurar la breu carrera professional a la política d’un home culte i massa educat i humà, és una constant en la presidència de Torra: del primer discurs a la pancarta del balcó de la Generalitat. Una coherència democràtica que va reafirmar al Tribunal Superior de Jusítica de Catalunya, fins a la inhabilitació final. I un gran pretexte per a fer que es complís la profecia: “Jo avui no hauria de ser aquí” com a intuïció d’un estrany a la cort de la politiqueria. Per sort pel president i per dissort de moltes i molts catalans, mai no el varen considerar el seu igual… perquè mira que ja arriba a ser d’estrany un President de la Generalitat que quan visita la Moncloa no demana a Pedro Sánchez per les ruïnes de “la bodeguilla”, sinó per la font circular, de lliure accés en temps d’Antonio Machado, on es veia en secret amb qui va ser el seu darrer amor, Pilar de Valderrama, la Guiomar dels darrers versos enamorats del poeta.

El president Torra volia ser el president de tots, per sobre de partits i moralitats més o menys formades o damnificades. Per això va necessitar temps per posar al seu lloc els diputats més assilvestrats. Varen caldre moltes sortides de to, sarcasmes, somriures condescendents i cartellets estrafolaris, perquè s’hi tornès i posés els límits. Com cal fer amb la canalla.

Volia ser tant el president de tots que va estendre el seu propòsit a les conselleres i consellers del govern… perquè costava d’entendre que el govern del president Torra, de fet, no ho era… I el president Torra no disposava de la colla habitual d’incondicionals acrítics que generen molta opinió (quantitat no és qualitat) i fan d’altaveu de llocs comuns expressats com la veu de la saviesa. Massa gent va descobrir, massa tard, que entre el soroll i la fúria estàvem perdent un president profundament democràtic.

Quan va esclatar-nos a la cara la COVID-19, Torra encara era on les túniques sagrades no el volien, però seguia sent, més que mai, el president de totes i tots, colpit per l’horror de les morts a les residències de gent gran, els hospitals sense equipament, les UCI sense respiradors i l’atenció primària desbordada. I va voler que fossin els científics i el personal sanitari el que donès criteris abans que la política decidís. Perquè cap renda ni subsidi ni ERTO salvava d’una pobresa rampant, mentre tancaven petites empreses i hi havia (hi ha) vides en joc. I amb la salut no s’hi juga.

Crec que a cada dia que passa, a cada llençol que es va perdent en la gran bugada de la lluita política de galliner, a cada facècia a la qual la mediocritat ens aboca, hi ha més gent que troba a faltar el president Quim Torra. La ceguesa partidària no hauria d’ignorar que per aconseguir demà la República cal fer República també avui. Per molt migrats que siguin els mitjans. Però amb un gran respecte per la gent, la vida, la cultura, la dignitat i la intel·ligència.
Informa:ELTEMPS.CAT (27-11-2020)

79 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: