TORRA: ” TENIM LA RAÓ DE LES PARAULES I LA FORÇA DELS VOTS “

“Perquè tenim la raó i perquè tenim la força ”
( QUIM TORRA – 131È PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA )
La por ha fet forat i no permet avançar col·lectivament […]. No permetre que les conseqüències de l’acció repressiva frenin l’avenç de la República és un dels propòsits que ens hem de fer
Aquests dies tenim més pre­sents que la resta de l’any els fets de l’octu­bre del 2017. El referèndum (amb totes les fites prèvies), els cops vio­lents de la poli­cia espa­nyola i la Guàrdia Civil, la resistència heroica de la ciu­ta­da­nia als col·legis, l’atu­rada de país del 3 d’octu­bre amb una mobi­lit­zació inèdita al nos­tre país, el ple del 10 d’octu­bre com una gene­rosa opor­tu­ni­tat per a una sor­tida pac­tada del con­flicte, la decla­ració par­la­mentària del 27 d’octu­bre, amb les ana­des i vin­gu­des dels dies pre­vis… Tot això i més coses que ara no per­toca deta­llar ens venen al cap aquests dies, ara que ja en fa tres anys.

I és en el record i la com­me­mo­ració que acos­tu­mem a fer balanç. És ales­ho­res quan mirem d’extreure lliçons apre­ses i apro­fi­tar l’avi­nen­tesa per a l’autocrítica. Tot, si es fa de bona fe, a fi d’afron­tar els des­a­fi­a­ments i els propòsits que vin­dran amb la mot­xi­lla més ben equi­pada.

Un dels objec­tius cen­trals de la repressió –a qual­se­vol racó de món i a Espa­nya també– és fer recu­lar l’adver­sari o el dis­si­dent en la seva rei­vin­di­cació. És a dir, que deixi de dedi­car el seu esforç i atenció a la causa política ori­gi­nal i els dedi­qui a rei­vin­di­car qüesti­ons més bàsiques i fona­men­tals. Per posar-ne un exem­ple gràfic, és com si hom rei­vin­diqués una bona cale­facció i bons tan­ca­ments de les parets de casa, el repres­sor li des­trossés la casa, i la per­sona en qüestió passés ales­ho­res a exi­gir un sos­tre on dor­mir.

En el cas nos­tre, dels inde­pen­den­tis­tes, vam pas­sar de voler cons­truir una República lliure, pròspera i justa, exer­cint el dret d’auto­de­ter­mi­nació, a dema­nar la lli­ber­tat dels pre­sos i el retorn dels exi­li­ats, i a pido­lar una taula de diàleg que es pre­senta sem­pre sense con­tin­guts. D’atènyer el somni, a dema­nar que ningú no passi tres anys a la presó per haver-se enfi­lat dalt d’un cotxe. D’exer­cir l’auto­de­ter­mi­nació d’un poble apo­de­rat, a dema­nar amb les mans bui­des una reunió per dia­lo­gar sense cap garan­tia de res. Si bé encara hi ha una volun­tat obs­ti­nada de moltíssima gent –al car­rer, a les ins­ti­tu­ci­ons i a les enti­tats– d’avançar deci­di­da­ment (com diria Estellés), és cert que la por ha fet forat i no per­met avançar col·lec­ti­va­ment com s’havia fet abans de la tar­dor del 17. Per tant, recu­pe­rar el car­ril de la República i no per­me­tre que les con­seqüències de l’acció repres­siva en fre­nin l’avenç és un dels propòsits que ens hem de fer d’ara enda­vant.

Una altra lliçó que podem extreure d’aquest període vis­cut del referèndum ençà és que el con­flicte i la repressió poden por­tar també a una frus­tració que ens abo­qui a la batussa interna. Per dir-ho d’una manera dife­rent: com que no hem acon­se­guit vèncer del tot l’adver­sari, que s’opo­sava a l’objec­tiu ori­gi­nal –la República inde­pen­dent–, ens dedi­quem a con­ti­nu­ació a accen­tuar les diferències entre inde­pen­den­tis­tes, a una bata­lla esgo­ta­dora de retrets i a cer­car cons­tant­ment una pírrica victòria inte­rior que, al cap i a la fi, no ens mena enlloc.

És a dir, aquell a qui han des­tros­sat la casa i els seus pro­jec­tes de millora es bara­lla ara amb els altres con­vi­vents per ator­gar-se les cul­pes del des­as­tre. I pas­sen a con­ti­nu­ació a dis­pu­tar-se l’habi­tació més gran d’una llar sense sos­tre.

És així com sumem una dis­tracció fatal de l’objec­tiu que havia esde­vin­gut el motor ori­gi­nal de l’acció i la mobi­lit­zació polítiques i l’ober­tura d’una batussa estèril i ine­fi­ci­ent. El resul­tat: ens hem obli­dat que l’objec­tiu era la República i que l’adver­sari és l’Estat espa­nyol i no un altre inde­pen­den­tista.

Així que, com hem dit més amunt, l’objec­tiu ha de ser ara tor­nar a enfi­lar el car­ril de la República, i hi hem d’afe­gir un com­promís explícit i real d’esta­blir una nova aliança repu­bli­cana —de par­tits, ins­ti­tu­ci­ons, enti­tats, soci­e­tat civil i ciu­ta­da­nia— que planti cara con­jun­ta­ment al repres­sor.

Sense aques­tes dues coses que sem­blen tan lògiques i rao­na­bles, no hi ha sor­tida a l’atzu­cac actual. Cre­guin que han estat dues obses­si­ons meves men­tre he tin­gut l’honor i la gran res­pon­sa­bi­li­tat de ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Sense aquests dos ele­ments tan ele­men­tals –dis­cul­pin la redundància–, qual­se­vol gest o acte de valen­tia està des­ti­nat a man­te­nir tan sols la flama encesa. I no es tracta d’això. La flama encesa l’han man­tin­guda milers de per­so­nes valen­tes i corat­jo­ses al llarg dels segles de lluita des de la pèrdua de la lli­ber­tat naci­o­nal dels Països Cata­lans. Ara no es tracta de man­te­nir cap flama, sinó de gua­nyar la lli­ber­tat com­pleta.

És a aquest objec­tiu i amb aquesta men­ta­li­tat que dedi­caré el meu temps d’ara enda­vant, des­lliu­rat de deter­mi­nats equi­li­bris, deci­dit a tei­xir ali­an­ces, a sol­dar soli­da­ri­tats, a explo­rar nous camins, i con­vençut que ho acon­se­gui­rem, perquè, com deia el pre­si­dent Lluís Com­panys –aquest dime­cres recor­da­rem que fa 80 anys que va ser assas­si­nat pel règim fei­xista– tenim la raó i tenim la força. La raó de les parau­les i la força dels vots. Som-hi.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (11-10-2020)

109 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: