TOT ANIRÀ…UNA MERDA : TOT POT ESCLATAR EN QUALSEVOL MOMENT

“Tot anirà… una merda ”
( JORDI BARBETA )

Espanya ha esdevingut una vegada més un país ingovernable. I Catalunya, també. De fet, el segon fet ha determinat molt el primer. I ja fa molts anys que estem així. No és que no vegem la llum al final del túnel, és que ens estem acostumant a viure en la foscor i a moure’ns a les palpentes al crit de campi qui pugui. Això no tindria gaire importància en una situació normal, però la conjunció d’una crisi sanitària amb un desastre econòmic i una conflictivitat social inexorable fa impossible que es confirmi la consigna oficial que tot anirà bé. Tot anirà una merda i la política està disposada a contribuir-hi amb tot el que calgui.

Països europeus com ara Bèlgica o Itàlia s’hi han acostumat i s’han adaptat a la inestabilitat política fins al punt de funcionar sovint millor sense govern, o, més ben dit, a banda del govern. El problema a Espanya és que no hi ha una elit de la societat civil capaç de desenvolupar-se i exercir el paper d’avantguarda del país perquè només sap viure dels privilegis que li subministra l’Estat. I ara mateix, l’Estat fa aigües pertot arreu.

La rebel·lió de la Guàrdia Civil contra el Govern espanyol, amb el vistiplau dels jutges sembla la punta de l’iceberg. El president Pedro Sánchez ha admès en seu parlamentària l’existència d’una cèl·lula policial encarregada de perseguir adversaris polítics, però no ho ha dit referint-se al passat sinó al present. “Es el ministro del Interior -ha dit Pedro Sánchez responent al líder del PP, Pablo Casado- quien está colaborando con la Justicia para acabar con la policía patriótica que ustedes pusieron en marcha cuando estaban gobernando”. És a dir que al ministre li està costant Déu i ajuda desmantellar un complot conspiratiu, que es resisteix a desaparèixer i que continua actuant.

Resulta molt significatiu que malgrat tot el que ha transcendit, fins i tot amb condemna expressa del Congrés dels Diputats, continuïn impunes el president i el ministre de l’Interior sota l’autoritat dels quals es va organitzar la policia política. Mariano Rajoy i Jorge Fernández Díaz no han estat ni tan sols investigats per unes pràctiques infinitament més greus que les que van fer caure el president Nixon als Estats Units per l’escàndol del Watergate. És a dir que continuen protegits pels nuclis de poder influents de l’Estat. De l’Estat, no pas del Govern. Ni Unidas Podemos incorporat a l’Executiu i amb Pablo Iglesias a la Comissió d’Intel·ligència s’ha acabat de destapar la guerra bruta que des de les clavegueres de l’Estat es va portar a terme contra el partit que va sorgir del 15-M. I com s’ha vist, comandaments de la Guàrdia Civil, però també diverses instàncies judicials continuen desafiant el Govern en una batalla que no ha fet més que començar. En aquestes circumstàncies és inimaginable pensar que sorgirà el consens necessari propi de situacions d’emergència perquè l’Estat pugui afrontar la crisi més greu que es recorda.

Costa d’imaginar un escenari polític diferent d’aquesta baralla contínua amb un Executiu feble, un parlament dividit i unes institucions desprestigiades, una sensació de vulnerabilitat per quan a la tardor ens trobem endeutats, sense feina i esclati tot

Amb tot, els fets més desestabilitzadors del sistema polític espanyol han estat sens dubte, i salvant les distàncies, la corrupció espanyola i el procés sobiranista català. Sempre he defensat que el procés ha estat una reacció ingènua dels polítics catalans a una ofensiva de l’Estat que necessitava el conflicte per tapar-se amb la bandera d’Espanya totes les seves misèries.

El mal, però, ja està fet. Catalunya no és independent i no sembla que ho hagi de ser aviat, però Espanya tampoc se’n surt. Fa una dècada que no aixeca cap. L’esquema d’alternança bipartidista amb el concurs de les minories catalana i basca es va trencar i de retruc es van trencar els dos partits majoritaris, PSOE i PP, que mai més podran tornar a governar còmodament. Ni tan sols la corona, que s’havia mantingut au-dessus de la mêlée de la batalla política, concita ara cap mena de consens. Ans el contrari, el monarca Felip VI ha optat per refugiar-se en la trinxera més reaccionària per protegir la dinastia de la seva decadència moral.

I com a alternatius als partits convencionals han sorgit forces polítiques antagòniques que encara fan més impossible el consens bàsic transversal. No pot haver-hi una concertació general que incorpori simultàniament Vox, Unidas Podemos, Esquerra Republicana, EH Bildu i Junts per Catalunya.

Així que costa d’imaginar un escenari polític diferent d’aquesta inestabilitat permanent i de baralla contínua en la qual Espanya fa temps que està instal·lada, amb un Executiu feble, un parlament dividit i unes institucions desprestigiades. És una imatge de vulnerabilitat davant de qualsevol sotrac que es pugui produir quan a la tardor ens tornem a trobar endeutats i sense feina.

I el que fa la situació més complicada és que a diferència d’altres moments de la història, Catalunya no està en condicions d’exercir el paper estabilitzador d’Espanya que havia practicat en situacions de crisi: Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall en la primera República; la Lliga i Francesc Cambó en la crisi conseqüent al desastre d’Annual; Esquerra Republicana i Lluís Companys amb la segona República, i fins i tot podem afegir Tarradellas i Pujol i el PSC de Reventós i Obiols en la Transició posterior a la dictadura.

Ara, l’opció política majoritària a Catalunya és l’independentisme, la qual cosa descarta la participació catalana en la cogovernança d’Espanya. Tampoc no sembla que l’Estat tingui cap interès en recuperar Catalunya i menys de seduir-la amb una proposta integradora. Ni amb el Govern més progressista dels possibles s’ha fet un pas per a la reconciliació i sí alguns més en l’estratègia de la repressió. És una situació d’atzucac en la qual ningú guanya i que va acumulant greuges i ressentiments… fins que en qualsevol moment esclatin.

176 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: