TOT ENYORANT MONTILLA: EL CATALÀ PERD PES POLÌTIC I INSTITUCIONAL

“Enyorant Montilla ”
La llengua catalana perd pes en la comunicació política i institucional en favor del castellà
(RUDOLF ORTEGA )

Vist amb retrospectiva, potser no hi ha hagut cap figura política més injustament criticada a Catalunya per l’ús de la llengua. El blasme del català esforçat de José Montilla —practicat també per un servidor, tot sigui dit— va ser esport nacional durant el seu mandat, i l’evidència de les seves mancances, especialment en el terreny de la fonètica, no s’escapaven a qualsevol aficionat a la llengua. Era el seu un català fortament interferit, cosa no tan estranya en algú nascut a Iznájar, Còrdova, i que va tenir contacte amb la llengua a l’edat adulta.

Però ves, ara resulta evident que Montilla tenia ben clar el sentit institucional de la llengua catalana i quin era el vincle que la unia amb això que convenim a anomenar Catalunya. I tampoc va expressar mai dubtes sobre la importància de mantenir i consolidar la immersió lingüística. No se’l recorda recorrent a la possibilitat d’arribar a més gent com a argument per fer servir el castellà, ni es va escudar mai en el fet que el castellà fos la seva llengua materna per prescindir oportunament del català. Tenia molt clar que era el president de la Generalitat, i que Catalunya té una llengua pròpia.

Les coses han canviat, però, i avui dia la comunicació política té un peu definitivament instal·lat en el castellà. N’hem vist el darrer episodi amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que si ja en campanya electoral emetia els seus vídeos exclusivament en aquesta llengua, ara considera una murga —un rollo, dit per ella— que la fiscalitzin per això. Evidentment l’alcaldessa ha de poder ser fiscalitzada en la seva comunicació, més encara si sabem —com hem sabut les darreres setmanes— que la reculada del català a Barcelona ha estat monumental i que la ciutat no sembla tenir un pla per revertir la situació. Que en aquest context l’alcaldessa aparqui el català és com si, davant d’uns hipotètics índexs de contaminació insostenibles, ella mateixa reconegués que es desplaça amb el dièsel per anar més de pressa i que només agafa la bici de tant en tant. O com si ho comprés tot a Amazon, i nar fent.

El canvi en l’estratègia comunicativa té més actors, però no és clar si és gaire productiva. Fins a la irrupció de Ciutadans la llengua vehicular de la política catalana era el català, però amb Rivera i companyia la qüestió de la llengua va esdevenir a la vegada matèria de debat polític i instrument de comunicació, en aquest cas amb la tria —primer equitativa, després majoritària i finalment única— del castellà com a llengua vehicular del missatge. Amb bons resultats? Com deia, no està gaire clar, sobretot perquè Ciutadans va delmar primer el PSC i després el PP, però no va resultar especialment atractiu per al votant catalanoparlant. Tampoc es pot dir que a la mateixa Colau l’estratègia li donés gaires rèdits, perquè per molt que en campanya fes els vídeos en castellà, no va poder evitar la derrota a les urnes ni el peatge de la investidura per Valls. I algú com Cayetana Álvarez de Toledo, que presumia de no parlar català, va treure els pitjor resultats del PP en unes eleccions generals.

Avui uns Ciutadans en hores baixes atrauen l’atenció de bona part de l’espectre parlamentari. Partits diversos, atents a quedar-se’n les despulles, han pres bona nota de la gestió comunicativa dels taronges i ja fan ús del castellà, un ús que resulta gairebé exclusiu en el cas del PP, esporàdic en el PSC, excusat entre els comuns —en el seu cas no és tant el volum de llengua castellana que fan servir, sinó la cobertura ideològica que hi aboquen— i personal en el cas d’Esquerra Republicana, amb un Gabriel Rufián que actua de mascaró de proa per entrar en barris de majoria castellanoparlant. I no cal ser gaire espavilat per augurar quina llengua farà servir Vox per difondre el seu missatge d’extrema dreta.

Dèiem la setmana passada que el català va perdent àmbits d’ús, i és més que evident que perd terreny també en la política. Malament si aquells que abandonen la llengua són precisament els que l’haurien de defensar des de les mateixes institucions que pretenen servir i que, per contra, opten pel pitjor dels remeis: l’ús de la llengua hegemònica, la del lliure mercat, la que ja ho té tot. A Montilla ni li va passar pel cap.
Informa:ELPAIS.CAT (27-11-2020)

73 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: