“Tots pensen el mateix que Marta Rovira”.
“Els partits independentistes no saben com es fa la independència? Evidentment que no: saben perfectament que només es pot assolir de l’única forma que no van provar el 2017, declarant-la”.

(PILAR CARRACELAS )
No hi ha absolutament res de nou en el que ha dit Marta Rovira a El Suplement de Catalunya Ràdio. Fa 5 anys que a Esquerra són coherents en la seva reculada. Primer, de forma més dissimulada, i a mesura que els seus dirigents passaven més temps a presó i a l’exili i el poder-ne sortir depenia de renunciar a l’alliberament nacional (i per tant, al resultat del referèndum de l’1 d’octubre de 2017) perquè van avenir-se a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya en el marc constitucional, dins del qual no hi ha autodeterminació possible, es va anar fent de forma més desvergonyida, fins al punt de ser totalment immunes a l’hemeroteca.

De poc serveix que se’ls digui que és lícit canviar d’opinió (encara que dolgui, perquè no estem parlant de fer-se enrere en l’eliminació o creació d’un impost, que es pot rectificar a la següent legislatura, sinó d’un esdeveniment polític que va reunir milers de periodistes de tot el món), però que si això passa han de dimitir els que han sostingut l’opinió anterior: allà continuen com si qui va dir que (en cito un bon fragment perquè té molta tela) “aquí nosaltres vam aprovar unes lleis al Parlament, vam convocar un referèndum d’acord amb aquesta legalitat, crec que els ciutadans de Catalunya van entendre perfectament que hi havia una legalitat, que està emparada clarament al dret internacional, que és l’exercici del dret a l’autodeterminació, en base a això i un esforç brutal dels ciutadans de Catalunya protegint els col·legis electorals i protegint les urnes, tenim un resultat a sobre de la taula, i un resultat que la llei del referèndum diu claríssimament: més sís que nos implica la independència de Catalunya (…) I nosaltres el que hem de fer és respectar el que han decidit els ciutadans de Catalunya en un referèndum” fos una altra persona diferent a la qual ara diu que “no vam saber connectar una gran població de Catalunya al referèndum de l’1 d’octubre, no va tenir prou legitimitat interna (…)”. Ei, i afegint que “Esquerra no ha canviat radicalment (…) l’estratègia és la mateixa”. Sembla una càmera oculta.

Fins i tot he arribat a sentir-los dir que prefereixen ser útils a coherents, cosa que fa feredat no només perquè no són cap paradigma de la bona gestió (ans el contrari), sinó també perquè la coherència és fonamental en el bon funcionament dels sistemes democràtics, mentre que aquesta suposada utilitat la poden sostenir (i de fet la solen sostenir) fins i tot els règims dictatorials.

Evidentment, uns mitjans independents confrontarien Marta Rovira, Oriol Junqueras, Gabriel Rufián i companyia amb la seva hemeroteca, i repreguntarien els cops que calgués. Quina diferència hi ha entre votar-los a ells o directament al PSOE, per exemple. A veure quin argument els quedaria a banda de la crida al vot ètnic, aquell que es demana perquè no som ells. O què ofereixen als ciutadans amb processos judicials oberts per motivacions polítiques sense la declaració d’independència sobre la taula de negociació (sic).

Ara bé, uns mitjans independents també qüestionarien que Junts Per Catalunya s’aprofiti del rebombori que unes declaracions que no són cap novetat han generat a la xarxa per quedar com uns herois, especialment després de la detenció (si és que ha estat stricto sensu una detenció) de l’eurodiputada Clara Ponsatí pels Mossos d’Esquadra, que s’encaparren a recordar que estan comandats per Esquerra, com si en el període 2018-2021 no haguessin reprimit independentistes de la mà dels converjunts. Els demanarien, per exemple, en quin sentit l’1 d’octubre per ells no és també una mobilització no vinculant, quan a la seva ponència política sobre el tema supediten la declaració unilateral d’independència a condicions que saben que no es compliran, com l’”entesa majoritària entre els actors polítics (…)” o assolir suports internacionals que mai no arriben abans d’una independència sinó després. Perquè aquesta via (em fa angúnia fins i tot anomenar “via” a quelcom que no existeix) significa ignorar la decisió dels ciutadans el 2017 i posar-la en mans de tercers que no tenen cap interès a respectar-la, com fa Esquerra Republicana.

És que els partits polítics independentistes no saben com es fa la independència (i per això el seu últim recurs és titllar-nos de set-ciències-poseu-vos-hi-vosaltres .com si ells mateixos no fessin tot el tap possible per evitar-ho. als que els confrontem en aquesta matèria)? Evidentment que no: saben perfectament que la independència només es pot assolir de l’única forma que no van provar el 2017, que és declarant-la i defensant-la als carrers i a les institucions, baixant la bandera espanyola, donar ordres als mossos d’acatar la nova legalitat cridant la població a defensar el territori (institucions, infraestructures, etc.) i a resistir la violència policial, amb ells a primera línia, evidentment, tot plegat mentre es fa una crida al reconeixement internacional i es negocia fins i tot amb qui no negociaries mai perquè mogui fitxa la resta. Només després d’haver provat aquesta via pots dir que ha fracassat i per tant encetar una altra, o rendir-te.

Però no, han actuat i actuen, cada dia, a cada nova oportunitat, exactament en línia contrària: Puigdemont no només mai no ha demanat (ni tan sols el 2017) suport internacional ni una mediació per a assolir la independència, sinó que va suspendre un mandat popular a canvi de revertir la repressió que no l’havia pogut impedir, cosa que és delirant, sinó que el seu partit, que ara suca pa en la rendició de Marta Rovira, demanarà el vot a Barcelona per un candidat que portarà a la seva llista tot de gent que pensa exactament el mateix que la secretària general d’Esquerra, com ara Neus Munté. Tots continuen en primera línia, i si no, a la banqueta escalfant per al proper round. No dimiteix ningú. Per això ignoren deliberadament als seus fulls de ruta (sic) una independència (sic) condicionada a impossibles: no fos cas que la gent, com és normal, es prengués seriosament els seus compromisos com fa cinc anys i els passi de nou per sobre, posant en perill una comoditat en forma de nòmines impossibles amb els seus mèrits a l’empresa privada que no estan disposats a sacrificar durant el temps d’incertesa que es pot allargar en un procés d’independència. Tant Junts com Esquerra com la CUP s’hi han mirat molt de no oferir res que depengui només d’ells o dels ciutadans de Catalunya com el 2017: així, si per xamba, assoleix algun d’ells la majoria absoluta, tenen l’excusa perfecta per continuar cobrant de l’autonomia sense data de caducitat.
Informa:ELMON.CAT (30-III-2023)