” TOTS HEM APRÈS I MAMAT LA SUBMISSIÓ LINGÜÍSTICA COM A CONDUCTA NORMAL ” (FERRAN SUAY )

Entrevista al doctor en psicobiologia Ferran Suay.
(RAÜL G. ARANZUEQUE )

Ferran Suay, doctor en psicobiologia per la Universitat de València, ha impartit desenes de cursos d’assertivitat lingüística. Els darrers, a l’Ametlla del Vallès, organitzats per l’ajuntament d’aquesta localitat. El Diari de la llengua ha parlat amb el coautor de Sortir de l’armari lingüístic, obra de referència en el fenomen de la submissió lingüística, sobre els tallers i la situació del català.

Què és l’assertivitat lingüística?

L’assertivitat lingüística és la conducta sistemàtica de parlar habitualment en català independentment de la llengua que et parle l’altre sentint-te còmode.

En què consisteixen els tallers?

Bàsicament pretenen dotar de recursos als assistents per a fer això. Mantenir-se en català davant d’interlocutors que els entenen perfectament perquè el català i el castellà són perfectament intercomprensibles i també perquè la immensa major part de les comunicacions són contextualitzades i l’únic que cal és fer això amb comoditat.

Poseu-me un exemple de recurs dels que ensenyeu al taller.

Un exemple: Me lo puede repetir en castellano? Sí, i l’hi torne a repetir en català.

Això no crea una situació incòmoda?

Partim de la premissa que la gent t’entén. També que la gent, independentment de si parlen castellà o català, no busquen el conflicte i no estan al món per tal de fer-li la vida difícil als altres. Sovint la gent diu això perquè té l’automatisme de dir això, fins i tot hi ha gent que es pensa que no entén el català, però realment t’entenen. La clau està a fer-ho amb comoditat i no de manera desafiadora.

Alguna altra opció?

Una altra possibilitat és dir: gràcies, però jo em sent més còmode en català. Hi ha moltes opcions. Els recursos són senzills. La clau està en sentir-se còmode aplicant-los.

Per què la gent no té aquests recursos sense necessitat de fer cursos?

Perquè ens han ensenyat a no tindre’ls. Tots hem après i hem mamat la submissió lingüística com la conducta normal. T’han explicat que el normal, per educació, és que quan et parlen en castellà has de contestar en castellà. L’únic que passa és que això porta a l’extinció de la llengua, senzillament. En les condicions polítiques en les quals vivim, si a cadascú que et parla en castellà li contestes en castellà, la llengua pot durar una generació més. Una llengua innecessària no s’utilitza. Això és independent de les condicions polítiques. Irlanda és un país independent i l’irlandès està agonitzant.

Segons l’últim estudi del Centre d’Estudis d’Opinió, prop del 60% dels catalanoparlants de Catalunya canvien al castellà quan els parlen en aquesta llengua.

Això està completament infraestimat. És moltíssim més.

“Al País Valencià hi ha un requisit lingüístic claríssim: si no saps castellà no pots treballar en la funció pública”

No us ho creieu?

No m’ho crec en absolut. Hi ha gent que mentix en les enquestes, que diu que no canvia sabent que sí que ho fa. I també hi ha un gruix de gent que pensa que no canvia i canvia. És tan automàtic l’hàbit que ni se n’adonen. L’Estat ha invertit moltíssim en generar eixe hàbit. La manera d’exterminar una llengua és, primer, convertir tots els seus parlants en bilingües i després imbuir la idea que el correcte és parlar en la llengua imposada, en la llengua colonial, que és de mala educació no fer-ho i que la llengua pròpia és conflictiva. Estos són els pals de paller de l’extermini lingüístic. Si tu aconsegueixes que la gent assimile eixos marcs, la llengua està perduda.

Què es pot fer per revertir aquesta situació més enllà de fer aquests tallers, que tenen un abast limitat?

Nosaltres no diem que els tallers siguen la solució. Nosaltres aportem el que podem aportar al procés de revitalització del català, però el que s’ha de fer passa molt per la política de dalt a baix. El castellà està imposat en centenars de lleis i normes que obliguen a usar el castellà: en l’etiquetatge, en les comunicacions aèries, ferroviàries. Si volem que el català sobrevisca, el poder polític ha de reforçar el català. No pot ser que ningú treballe en un territori catalanoparlant ignorant la llengua del poble. Amb això s’està tractant els locals com a ciutadans de segona i és totalment colonial.

Al País Valencià tenim l’exemple del requisit lingüístic que aixeca molta polèmica.

Al País Valencià hi ha un requisit lingüístic claríssim: si no saps castellà no pots treballar en la funció pública. Una altra cosa és la capacitació lingüística. El que s’ha de fer és demanar que tots els funcionaris estiguen capacitats en el 100% de les llengües oficials. Ara mateix només hi ha el requisit que estiguen capacitats en el 50% de les llengües oficials.

Ara s’està treballant en la Llei de la funció pública.

Amb una gran oposició de la consellera del PSOE responsable d’això.

Malgrat tot, estem avançant pel que fa a la llengua des que hi ha el govern del Botànic?

Abans del Botànic, qualsevol que parlava valencià sistemàticament era evident que no tenia cap poder polític. Ara ja no és evident. Ara, mantenint el valencià, podria ser que fores una autoritat, però la idea que els governs progressistes són més beneficiosos per a la llengua jo, francament, no me la crec. Ara mateix, la portaveu del grup parlamentari de Compromís a les Corts Valencianes, quan li parlen en castellà contesta en castellà i això és acceptar la subordinació radical del castellà. Això ho està fent Compromís, que és el partit suposadament valencianista. Això també ho fan els del PP i els del PSOE.

La Diputació de València ha fet un vídeo per animar la gent a mantenir el valencià en les converses, que ha tingut molt d’èxit. Això és indicatiu d’alguna cosa?

Jo crec que està ben fet, que la idea és bona, que la gent que l’ha impulsat té bona intenció i bon coneixement de la situació i que és un bon instrument que caldria repetir i ampliar, però l’impacte real té molt a vore amb la dignificació de la llengua i una llengua es dignifica usant-la. Els rectors de la Universitat de València sistemàticament han parlat valencià en públic, però el president de la Generalitat va a Alacant i parla en castellà. Com has de prestigiar una llengua si la màxima autoritat d’un país té vergonya de parlar-la, si oculta que és valencià i es mostra com un castellà més? Necessitem polítics, amb majúscules, que a banda de molt honorables, siguen mínimament dignes, que mantinguen el valencià sense avergonyir-se’n, al contrari. Necessitem futbolistes, youtubers, cantants, actors… tota classe de personatges populars fent això.

En el cas de la música sí que n’hi ha.

En el cas de la música està molt bé. Abans només teníem músics del que es deia cançó protesta. Ara ja tenim músics de més estils. Això és fantàstic. Necessitem això en la música i en les altres àrees d’influència social com poden ser els esports, els espectacles, la política, etcètera.

De totes les batalles que té obertes la llengua, quina us preocupa més: l’educació, l’audiovisual, la capacitació lingüística…?

Em preocupa l’ús social real. El que passa és que l’ús és dependent d’altres coses. Necessitem prescriptors normatius, normes que facen necessari el coneixement i l’ús del català i necessitem prescriptors també com a models.

“Si un estranger intenta aprendre el català i li contestem en castellà li estem dient que no tenim dignitat, que no cap que aprenga la nostra llengua”

Que Messi hagués parlat català, per exemple?

Grans futbolistes i no sols que parlen en català. Necessitem que parlen en català, malgrat que els parlen en castellà. Imagina’t l’entrenador del Barça, al camp del Barça, en el moment en què qualsevol periodista de qualsevol cadena regional castellana li diu: “En castellano para el Diario de Burgos”. Allà tens l’entrenador del Barça subordinant-se a un periodista.

A la mateixa Generalitat de Catalunya, les rodes de premsa es fan, primer en català i després en castellà.

Això és ridícul. Un representant polític del rang de president de la Generalitat o secretari general no ha de fer de traductor perquè un traductor cobra molt menys que un polític. Això és balafiament de diners públics.

Què s’ha de fer?

S’hauria de prescriure des de govern que els alts càrrecs, els polítics, els membres del govern de Catalunya en qualsevol dels seus nivells no han de traduir les seves declaracions. La faena dels periodistes que la facen els periodistes: que subtitulen, que doblen, que traduïxquen… Això és només una mostra més de subordinació. Aquests mateixos periodistes no gosarien demanar-li que es traduïxca a un mandatari francès o anglès.

Com valoreu la proliferació de col·lectius a les xarxes socials que fan crides a no canviar la llengua?

Interessant. Tota pedra fa paret. El que passa és que, a banda de demanar a la gent que no canvie de llengua, se li ha d’ensenyar com perquè aquests recursos no venen de natural i els hem d’aprendre. És un poc paradoxal, però ens hem d’entrenar per a semblar normals. Si un estranger se’n va a viure a un poblet andalús, allí li parlen en andalús i aquella persona adquirirà el castellà amb l’accent del territori, que és el millor si ha de viure per allí. Ara, si una persona estrangera ve aquí, intenta aprendre el català i li contestem en castellà, d’entrada li estem dient: no tenim dignitat, la nostra llengua no és digna ni útil, no cal que l’aprengues.

Què penseu del discurs que sosté que per estendre l’ús del català cal seduir els potencials parlants?

Sovint sent el discurs de l’amor a la llengua i tot això. Els turcs que van a viure a Berlín és igual si estimen l’alemany o l’odien. L’aprenen perquè el necessiten per a viure, per a treballar, per a demanar un entrepà, per a anar al cine, al bar… Imagineu que només aprenguessen alemany aquells turcs que se senten seduïts per la fonètica germànica o són molt germanòfils. Això és ridícul. Està molt bé que la gent s’aficione a una llengua o li agafe estima, però no podem dependre d’això. El que és seductor és allò que costa d’assolir i que té un prestigi. Si no treballem pel prestigi no farem mai la llengua seductora.

I com s’aconsegueix que una llengua tingui prestigi?

El prestigi s’aconsegueix quan és una llengua parlada per gent de prestigi. La llengua agafa el seu prestigi prestat dels seus parlants: del parlant notable: fubolista, artista, etc, i del parlant que té la dignitat suficient com per a entendre que si algú ve de fora és aquell algú qui ha d’aprendre la seua llengua i no ell qui ha d’usar la llengua de l’altre.

Sou psicobiòleg. Un argument per convèncer la gent dels beneficis d’aprendre català podria ser que parlar moltes llengües és bo per al cervell?

El poliglotisme és clarament beneficiós per al cervell. L’OMS diu obertament que la millor estratègia per a prevenir l’Alzheimer és aprendre llengües, però l’argument per aprendre català no pot ser el multilingüisme. Als territoris de parla catalana el multilingüisme són totes les altres llengües. El català no és multilingüisme. És la nostra. Ara bé, per a una persona que ve de fora, des del punt de vista de beneficis cerebrals aprendre el català és millor que una altra llengua perquè té la possibilitat de fer una autèntica immersió, que és com s’aprenen realment els idiomes. Això fa funcionar el cervell a més velocitat, que és el que va bé per a la prevenció de malalties neurodegeneratives.
Informa:DIARIDELALLENGUA.CAT (8-6-2022)

103 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: