TRES PANDÈMIES EN 20 ANYS: LA MOBILITZACIÓ N’ACCELERA LA PROPAGACIÓ

La pandèmia de Covid-19, que ha esdevingut la crisi planetària més gran d’ençà de la Segona Guerra Mundial, no ha estat exactament inesperada ni, de fet, la primera causada per una sèrie de circumstàncies molt relacionades amb com s’han desenvolupat les societats humanes durant els darrers cent anys. Els ratpenats i els pangolins han estat assenyalats com l’origen del SARS-CoV-2, per bé que no s’ha acabat d’esclarir del tot, però el salt de patògens d’animals a humans ha estat una constant al llarg de la història. El que no ha estat habitual, en canvi, és la gran mobilitat de les persones arreu del món ni, tampoc, la seva ocupació de regions enormes on, fins feia poc, pràcticament no hi havien posat els peus.

Les raons de la situació actual són clares i el context que les fa propícies també. Àngela Domínguez, catedràtica de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, assenyala directament “el model d’explotació, de producció mundial, que sempre vol treure el màxim benefici”, i situa l’origen d’aquestes noves amenaces en la destrucció d’ecosistemes: “canvien l’equilibri de la natura, la intervenció humana pot donar facilitats a espècies que contenen virus que ens poden afectar”. Posa com a exemple la desforestació, que deixa sense hàbitat els ratpenats, grans depredadors de mosquits que, al seu torn, són uns vectors de malalties molt importants. “Aquest segle portem tres pandèmies”, recorda Domínguez, “SARS, MERS i SARS-CoV-2”. El problema d’aquest darrer, a més, el responsable de la Covid-19, és que “es transmet molt més i fins i tot en absència de símptomes”. I conclou amb una nota preocupant: “ha passat ara i espero que en mesos o pocs anys estigui controlat, però les condicions continuen sent òptimes perquè una cosa així es repeteixi”.

Un dels exemples més clars en aquest sentit és la Pesta Negra, que va causar la mort d’entre un i dos terços de la població europea a mitjans del segle XV. Si algunes fonts indiquen que va aparèixer a l’Àsia Central entre 1341 i 1342, no va arribar a les portes d’Europa fins el 1347 i, des d’allà, va trigar cinc anys a ser present a tot el continent. Deixant de banda l’origen, una variant de la bactèria Yersinia pestis, transmesa per una puça de les rates, el temps que va trigar a escampar-se per Euràsia és un signe de la mobilitat humana a finals de l’Edat Mitjana. A Europa Occidental, de fet, la pesta va arribar de la mà de vaixells genovesos que fugien de la península de Crimea, atacada pels mongols. Gairebé mil anys abans, la mateixa malaltia havia anat d’Àsia Menor a Egipte i Europa en només dos anys. El vehicle, les campanyes de l’emperador bizantí Justinià per reclamar el control del desaparegut Imperi Romà d’Occident.

Un altre exemple és la transmissió de la verola per Amèrica, amb un afegitó: mentre els europeus feia segles que convivien amb el virus, permetent la supervivència i reproducció dels qui hi tenien més resistència, les persones del Nou Món no hi havien estat mai en contacte. El resultat va ser que, al territori del Mèxic actual, en només dues dècades van morir el 80% dels nadius. “No hi ha defenses, no hi ha ningú que ja hagi passat el virus i pugui fer de barrera”, alerta Àngela Domínguez, un fet que es repeteix en noves malalties com la Covid-19: “en una població verge s’estenen amb moltíssima facilitat”.

El VIH, el gran exemple contemporani

Tot i que als països occidentals es considera que la pandèmia de VIH va començar a principis dels anys 80, el fet és que la malaltia, originària dels primats, ja havia fet el salt als humans -múltiples vegades- des dels anys 20, a causa de la caça i el comerç amb la carn d’aquests animals al sud del Camerun. Un estudi de 2014 publicat a la revista ‘Science’ va seguir l’evolució i la propagació del virus fins el moment anterior al seu salt global. De malaltia regional, el VIH va esdevenir un problema continental de primer ordre a partir de la seva arribada a Leopoldville, l’actual Kinshasa, capital de la República Democràtica del Congo i aleshores una de les ciutats més grans i dinàmiques d’Àfrica. Des d’allà, el transport ferroviari i a través del riu Congo van transmetre el virus per tot el continent, juntament amb les treballadores sexuals i les agulles hipodèrmiques sense desinfectar. La doctora Domínguez, cap del grup de recerca en Epidemiologia, Prevenció i Control de Malalties Transmissibles de la UB, explica com “aquests virus són en animals i moltes vegades, condicionats per les pràctiques socials i la convivència entre aquests i els humans, s’acaba donant el pas”. És el cas, també, de la SARS, que tenia la civeta, un petit mamífer, com a reservori, i amb els mercats com a possible origen del salt entre espècies i la transmissió de la malaltia. “Ens trobem amb un fenomen semblant”, explica Domínguez sobre la Covid-19, “el mercat de Wuhan va tenir un paper facilitador per a l’adaptació del virus a l’espècie humana”, a més de la ràpida transmissió de patògens on hi ha grans aglomeracions de persones.

En el cas del VIH, tot i que probablement havia arribat arreu del món molt abans, es creu que un grup relativament petit de persones que viatjaven per tot el planeta i eren sexualment molt actives van ser responsables involuntàries de la gran explosió dels anys vuitanta, que va dur a descobrir la malaltia i identificar-la. Tenint en compte com els viatges en avió han crescut exponencialment des d’aleshores, doncs, no resulta estrany que una malaltia com la Covid-19, més fàcil de transmetre per bé que també més ràpida de detectar, arribés a tot el món en cosa de dos mesos. “Tot això ja havia passat en èpoques anteriors”, recorda Domínguez, “però la gran mobilitat de persones és un factor decisiu”. “Hi ha molta gent que avui és a un indret i demà a l’altra punt del món, amplificant enormement la capacitat de difusió. I en tractar-se d’un virus nou, tothom és susceptible”.
Informa:ELMON.CAT (18-10-2020)

104 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: