TRIBUNAL DE COMPTES: UN GOVERN INCAPACITAT PER LIDERAR EL PAÍS

“Tribunal de Comptes: un govern incapacitat per a liderar el país”.

El lideratge, qualsevol lideratge però molt especialment el lideratge polític, es basa en la capacitat de prendre responsabilitats quan cal, no pas en la capacitat de defugir-les.

( VICENT PARTAL )
El Tribunal de Comptes espanyol procedirà avui a embargar els béns de desenes de polítics i alts funcionaris catalans, emparant-se en acusacions rocambolesques sobre la política exterior de la Generalitat i en una distorsió dels conceptes legals pròpia d’un forat negre. Espanya exerceix la persecució de la dissidència de moltes maneres i una, que creixerà vist que ningú no hi posa fre, és aquest intent d’arruïnar la vida de dirigents polítics i de funcionaris destacats.

Però, més enllà de la repressió, és especialment greu el comportament del nou govern autonòmic i autonomista català contra aquesta agressió. Als acusats els imputen haver dut a terme, en tot moment, la política votada pels ciutadans a les eleccions i aprovada després pel parlament. Ells no han comès cap delicte de cap mena i l’única cosa de què són responsables és d’haver mirat de fer la seua feina de la millor manera possible. Sempre al servei de la institució i de la ciutadania que els havia votats.

I què es troben ara, anys després? Doncs es troben que la Generalitat, la mateixa Generalitat que els encausats van servir amb fidelitat, se’ls gira d’esquena i els deixa desemparats. No fa res per evitar que perden la casa o els comptes bancaris. O allò que diu que fa no serveix de res, cosa que no és la mateixa, certament, però és igual.

Quan l’escàndol sobre aquesta nova agressió va començar a créixer, arran de la campanya internacional en favor del conseller Andreu Mas-Colell, el govern va anunciar a so de tabals la creació d’un fons econòmic destinat entre més coses a cobrir els avals que s’imposaran avui. Aleshores ens digueren que era una jugada perfectament estudiada: una entitat bancària avalaria els cinc milions d’euros que exigeix Espanya i la Generalitat, per evitar que la repressió s’ampliàs al govern actual o a funcionaris, faria sols un contraaval. Però es va aclarir, i així es va publicar en el decret, que provisionalment la Generalitat, mitjançant l’Institut Català de Finances, hi posaria els diners necessaris, en cas que s’arribàs al dia d’avui sense acord amb cap entitat financera. I el conseller Giró, amb la fama acumulada d’haver estat un pes pesant de la Caixa, va insistir una vegada i una altra que no s’arribaria a aquest punt.

Però el guió va fer un tomb ahir, quan Giró mateix anuncià que cap entitat financera no havia acceptat d’avalar la Generalitat, però alhora que, contra allò que ell mateix havia dit, la Generalitat no hi posaria els diners ni provisionalment. Per la por de les conseqüències que podria tenir sobre els actuals responsables polítics, és clar.

Fou aleshores que Lluís Falgàs, un extraordinari periodista parlamentari de TVE, va obrir la ronda de preguntes fent-ne una que era clau. Va demanar, obertament, al conseller Giró si ell avalaria personalment amb els seus diners aquells implicats que fossen insolvents. El conseller no va saber què respondre, va quequejar quatre frases inconnexes i es va donar uns quants colps al pit explicant que era molt i molt independentista, ell. Però no va dir res comprensible, tot i que Falgàs féu la pregunta encara una altra volta. Jo observava l’escena, esbalaït, a la redacció de VilaWeb i l’estupefacció em va créixer encara més quan, pocs segons més tard, vaig sentir que Catalunya Ràdio informava d’un correu urgent de Jordi Sànchez demanant a tots els afiliats de Junts que donassen diners per ajudar a pagar aquesta fiança. La fiança que la Generalitat no s’atreveix a pagar.

El lideratge, qualsevol lideratge, però molt especialment el polític, es fonamenta en la capacitat de prendre responsabilitats quan cal, no pas en la capacitat de defugir-les. De manera que podem concloure que el gest del conseller Giró –i del govern Aragonès, en la mesura que aquestes decisions són col·legiades– demostra que aquest govern és incapaç d’exercir cap lideratge, de cap classe. Però no és tan solament això.

No és tan solament això perquè l’episodi també demostra una incompetència estratosfèrica, incompetència necessària per a no ser capaços de trobar un aval per valor de deu milions d’euros. I perquè és un ridícul institucional espantós, no aconseguir que ni tan sols el banc que gestiona cada mes –i fa negoci amb– les 215.384 nòmines que cursa la institució tinga respecte a la Generalitat de Catalunya. I perquè exemplifica fins a quin punt a palau els importa molt la façana, més que no construir res de sòlid –fan un decret dient que faran una cosa que es pensen que s’estalviaran de fer i quan la paradeta es desmunta se’n desdiuen. I perquè demostra fins a quin punt és fals el govern espanyol amb la seua proposta de diàleg –és una obvietat que cap banc no s’estaria d’avalar la Generalitat si a Madrid li assegurassen que no passaria res. Però l’episodi, sobretot, posa en relleu, al capdavall, que no hi ha ni un sol metre de camí polític transitable per la via de l’autonomisme i que el preu del no-enfrontament serà molt més car que qualsevol altra opció imaginable.

Ah!, sí. I també que el conseller Giró, que havia de posar els seus diners com a aval per a ser vice-president del Barça, no sap en canvi què respondre quan un periodista dels de debò li fa una pregunta de debò. Això també.

Informa:VILAWEB.CAT (21-VII-2021)

72 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: