ULL VIU! EL SUPREM LIMITA ENCARA MÉS EL PODER POLÍTIC DELS AJUNTAMENTS

Després d’anys als tribunals -el cas ha passat pel jutjat número 13 de Barcelona (el que ha instruït la causa del Procés) i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)-, el Suprem ha conclòs que la declaració és nul·la i ha creat jurisprudència sobre l’abast del que poden aprovar les corporacions municipals. L’alt tribunal resol que Caldes de Montbui no podia pronunciar-se sobre una qüestió que traspassés la seva competència municipal i, molt menys, plantejar una “modificació total” de l’organització territorial de l’Estat sense tenir en compte, ni tan sols, la reforma de la Constitució. Encara que fos a través d’una declaració política.

El pronunciament del Tribunal Suprem anul·la una sentència del TSJC que, tot i declarar nul·la la part en què el municipi es declarava “lliure i sobirà”, feia una interpretació més laxa del que podien manifestar políticament els municipis. El TSJC considerava que la petició al Parlament perquè treballés per un nou estat independent “no sobrepassava l’àmbit polític” i que, per tant, era permissible. A parer del tribunal català, la declaració no tenia conseqüències jurídiques i constituïa una “mera petició”. “[Aquesta petició] No desplega ordinàriament efectes més enllà de la comunicació al seu destinatari [el Parlament], que, en tot cas, no queda vinculat per la mateixa. Per tant, el seu perfil no sobrepassa l’àmbit polític”, deia la resolució del TSJC, que afegia que, com es desprenia de la jurisprudència del Tribunal Constitucional, aquesta part quedava al marge del “control judicial” dels tribunals.

El Suprem, però, esmena aquest raonament asseverant que no hi ha qüestió que quedi fora de l’abast jurisdiccional. Malgrat que la Constitució no és militant -segons la mateixa jurisprudència del TC no s’imposa l’adhesió a l’ordenament jurídic-, el Tribunal Suprem afirma que “no existeix en el nostre dret cap espai franc o lliure de la llei en què puguin actuar els poders públics”. Citant la sentència del TC sobre la declaració de sobirania del 2013 del Parlament (a la qual igualment s’agafava el TSJC), es reafirma dient que “la primacia incondicional de la Constitució requereix que tota decisió del poder quedi, sense excepció, subjecta” a ella. En relació amb la manca de competència, l’alt tribunal argumenta que els pobles i les ciutats no poden abordar qüestions que tinguin a veure amb la sobirania, com demanar “la fragmentació de l’Estat”.

Per tot això, el Suprem declara nul·la la declaració municipal i posa les bases de la jurisprudència actual responent a dues preguntes: ¿S’ha d’anul·lar un acord del ple d’un ajuntament que, tot i ser una declaració política avalada per la majoria de regidors, no estigui dins les competències municipals? La resposta és que sí. I segona qüestió: ¿És rellevant el seu contingut? La contestació torna a ser afirmativa, tenint en compte que “ha de respectar en tot cas” la Constitució i l’ordenament jurídic.

La sentència del TC que ho canvia tot

Per argumentar els límits als ajuntaments a l’hora de fer declaracions polítiques, el Tribunal Suprem s’agafa a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre la declaració de sobirania del Parlament de l’any 2013, la resolució que va definir el poble de Catalunya com un “subjecte polític i jurídic sobirà” amb “dret a decidir”. Aquesta sentència ho va canviar tot sobre la possibilitat d’expressar-se per part de les institucions representatives: a partir de llavors, totes les declaracions polítiques van ser impugnables davant el TC. Fins aquell moment, el Constitucional havia mantingut que els actes parlamentaris expressaven la voluntat política del Parlament, però que no tenien “efectes jurídics”. De fet, considerava que només podien ser recorreguts davant el TC aquells que produïssin “efectes jurídics”. A partir de la sentència del 2014, el TC interpreta que una resolució parlamentària en pot tenir, malgrat que no sigui vinculant. Prèviament a aquesta opinió -després l’alt tribunal ha anul·lat totes les declaracions del Procés de la cambra-, el Parlament havia aprovat que no renunciava al dret a l’autodeterminació (1989) o que Catalunya tenia dret a decidir (1998).

Informa:ARA.CAT (16-8-2019)

207 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: