ULL VIU! LA MAJOR PART DELS FONS EUROPEUS PODEN ANAR A LES OLIGARQUIES TRADICIONALS D’ESPANYA

( ALBERT BOTRAN )

Primer va ser l’FMI, al mes d’abril. Va presentar una comparativa dels diners mobilitzats pels Estats europeus per fer front al daltabaix de la pandèmia. Espanya hi destinava l’equivalent a l’11% del seu PIB, i la major part d’aquests recursos no eren una injecció directa de diners sinó avals per a crèdits empresarials. Alemanya i Itàlia hi dedicaven l’equivalent al 34% del PIB, mentre que al Japó era un 20%, al Regne Unit un 18,8% i a l’Estat francès, un 14,6%.

I ara fa uns dies va ser el Banc Central europeu, en l’informe Les respostes fiscals inicials de la zona euro contra la crisi de la covid-19, qui publicava dades esclaridores amb les quals situava l’Estat espanyol com el pitjor de la UE en estímuls fiscals durant aquest 2020. Si la mitjana de la Unió són uns estímuls equivalents al 4% del PIB, Espanya era el que en quedava més lluny, amb un 1,3%. Això vol dir que és l’Estat que menys ha ajudat, a través de polítiques fiscals, als treballadors, als autònoms, a les cooperatives, a les petites i mitjanes empreses, etc.

En canvi, en l’anterior crisi, l’Estat espanyol és dels que més diners va destinar al rescat bancari. Segons el Banc d’Espanya allò van suposar 65.725 milions d’euros, dels quals tan sols s’han recuperat 5.200 (i no compteu que en retornaran gaires més). Una quantitat similar hi va destinar Irlanda; i per sobre tan sols tenen el Regne Unit. Però de tots tres, i del conjunt d’Estats europeus, Espanya s’emporta la pitjor part pel que fa la recuperació d’aquests diners.

Amb una dècada de diferència podem observar les forces profundes de l’economia espanyola. Aquelles que van aconseguir que l’Estat mobilitzés una de les sumes més importants per a salvar la banca, són les mateixes que ara impedeixen que l’Estat mobilitzi més ajudes al teixit productiu. Aquestes forces no són altra cosa que el poder de les classes dominants. El poder que Vicenç Navarro ja va descriure en el seu moment com la causa del “subdesenvolupament social d’Espanya”, en el seu llibre ja clàssic del 2006. El poder de l’oligarquia espanyola, el poder de classe de l’IBEX-35.

Un poder que el franquisme va galvanitzar, que la Transició va mantenir i al qual tant el PSOE com el PP estan integrats. Amb les seves afinitats i les seves rivalitats. Però sempre amb uns grans consensos que van des de les privatitzacions d’empreses, iniciades per Felipe i culminades amb Aznar, fins a les portes giratòries, que reparteixen ex-ministres d’uns i altres en les grans empreses.

Amb l’actual Govern espanyol, el primer de coalició d’ençà de la Transició i “el més progressista de la història” segons els seus portaveus, aquest poder de classe tampoc es veurà alterat. Les grans fortunes han esquivat qualsevol reforma fiscal que els fes aportar més. Per exemple, una taxa extraordinària sobre els seus beneficis mentre duri la pandèmia. L’impost sobre la riquesa que va proposar Podemos a la Comissió de Reconstrucció, al Congrés, el va retirar abans de perdre, ja que el propi PSOE hi hauria votat en contra. Una recaptació d’aquesta mena, pura fiscalitat progressiva, permetria mobilitzar molts més milions i treure l’Estat espanyol de la cua dels recursos destinats a la reconstrucció.

Les grans empreses també han pogut accedir a les ajudes de l’Estat, principalment els ERTO, tot i tenir filials en paradisos fiscals (25 de les 35 empreses de l’IBEX en tenen). Una mesura que Dinamarca, Àustria o França sí que exigeixen.

Finalment, sembla que també seran aquestes empreses oligàrquiques les que atrapin la majoria de diners dels fons europeus. Una possible explicació és que la complexitat burocràtica per accedir a aquestes subvencions obliga a contractar els serveis dels especialistes i lobbistes, les empreses de consultoria, que cobren unes quantitats astronòmiques només a l’abast de les grans corporacions.

El PSOE és part de l’IBEX (ho va recordar Pablo Iglesias en una entrevista, fa uns dies, a propòsit de Salvador Illa). I Podemos ha perdut tota, o bona part, de la força que va preocupar l’omnipotent banquer Botín, segons va explicar als seus comensals en un sopar poc abans de morir el 2014. Podemos era una de les dues preocupacions. Catalunya era l’altra.

Està clar que l’IBEX viu la nostra independència com una amenaça al seu poder de classe. Sabem què pensa Foment, sabem a quines empreses va trucar el Borbó el 3-O, sabem quins relats alimenten els mitjans de comunicació propietat d’aquestes oligarquies. El que no està tan clar és que el conjunt de l’independentisme tingui aquesta consciència. Els contractes de la Generalitat amb Ferrovial o els projectes europeus que van presentar la setmana passada van en la direcció contrària. Però l’independentisme és, fonamentalment, un moviment popular i antioligàrquic. I hem d’actuar en conseqüència.
Informa:ELTEMPS.CAT (11-2021)

106 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: