UN ALMIRALL TURC EN UN PORT GREC

Un almirall turc en un port grec
( JOAQUIM GIBERT FONT )

Per megafonia ens diuen que, de moment, el vaixell nocturn, ancorat al Pireu, en destinació a Iràklio, capital de Creta, no salparà. El passatge es resigna. N’hi ha que fan via cap a la cabina. L’ajornament inicial s’allarga tota la nit a causa d’una mar esvalotada. De matinada, tornen a posposar la sortida cap a l’illa més gran de Grècia fins al capvespre. I és que, segons diu la recepcionista del buc, l’Egeu continua embravit. Posidó ha desfermat la còlera divina? Tot d’una tinc un dia per endavant a la capital grega. L’amic que m’espera a Iràklio em diu de passar la jornada en el Pireu, la barriada portuària d’Atenes: «fes un tomb per Pasalimani i Tourkolimano, són topants agradables per a passejar-hi».

Tal dit, tal fet, m’acosto a Pasalimani, un punt costaner, allunyat dels molls i del trànsit navilier. Se’m fa l’hora de dinar tot tafanejant en els mercats i les botiguetes del Pireu. Un formigueig que no és més que fred i vent m’han desvetllat la gana. Un senyor, que hi ha la porta del Takatsarolakia (les cassoles, en podria seria la traducció), un restaurant de peix, m’engresca a fer-hi cap. M’hi llepo els dits de tan a gust com em cruspeixo l’àpat que m’ha suggerit el cambrer. I, per rematar-ho, em convida a un gotet de metaxa. Es tracta d’una beguda destil·lada, barreja de conyac i moscatell ranci, veremat a les illes de Lemnos i Samos, d’un gust tirant a dolç. Syros Metaxas, el 1888, es va empescar aquesta mena de brandi, de tons acaramel·lats, amb un deix d’aromes florals, fruita seca, espècies. Diuen que és un combinat que ve directe del sol. I que serveix per a daltabaixos vitals sempre i quan te’n prenguis dues copetes.

Just abans d’anar-me’n pregunto per arribar-me a Tourkolimano. El mateix senyor d’abans, que no ha deixat de cercar clients sense gaire èxit, m’aconsella que me n’oblidi dels turcs: «hi ha molt mala relació». I m’ho compara amb el cas català respecte a Espanya (només entrar al restaurant m’havia preguntat per la nacionalitat). I l’home, llavors, em proposa d’anar a raure a Mikrolimano, un dels múltiples llogarets marítims amb encant del Pireu.

El mal veïnatge ha empitjorat a ran de les perforacions de gas i petroli a prop del sud de Xipre, estat grecoxipriota integrat a la Unió Europea (el nord de l’illa és de sobirania turca). També han localitzat gas vora Creta i altres illes gregues de l’Egeu que freguen la costa de Turquia. Les conseqüents extraccions que ha activitat el govern d’Ankara, s’han dut a terme escortades per fragates i, ocasionalment, per avions F-16.

Michalis, veí de la Grècia interior, em confessa que no li fa gens de gràcia: «sovintegen les provocacions i altres demostracions de força de la marina turca, el turc és avui per avui un exèrcit molt més poderós que el grec».

Poc després descobreixo que “pasa” (o paixà) és la denominació antiga d’almirall (amb poders de governador) en turc, i que “limani” vol dir port en grec. Les petges del període colonial otomà en terra grega persisteixen parcialment en els noms de lloc.

Qui ha ofert una treva és Posidó. Observo les muralles venecianes d’Iràklio, de bon matí, mentre la nau és a punt d’atracar a bon port.

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte? (22-1-202o)

207 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: