UN BEIRUTÍ DE BARCELONA

” Un beirutí de Barcelona ”
JOAQUIM GIBERT FONT

L’oceànica Bèroe, dida de joves déus, és, segons Stephen Fry, el personatge mitològic que va donar nom a la ciutat de Beirut. I de l’heroi grec Fènix, deriva Fenícia, nom antic del Líban. La llegenda diu que Fènix fou rei d’aquestes costes llevantines (no el confongueu amb l’au Fènix), des de les quals va impulsar, amb bon olfacte, el comerç marítim. I que el seu germà Cadme, va difondre, al nord de la Mediterrània, l’alfabet fenici, a partir del qual va ser inventat l’actual sistema alfabètic. No oblidem que l’Orient Mitjà, també ha estat el bressol de la nostra civilització junt amb Egipte i Grècia.

L’any 1970 el periodista Tomàs Alcoverro i Muntané (1940) es va fer càrrec de la corresponsalia de La Vanguardia d’aquesta part d’Àsia: «m’interessava l’Orient Mitjà pel tema literari». A banda, Tomàs Alcoberro afegeix que sempre l’han seduït els destins que creen mons de relacions insòlites: «suggestives, fulgurants i desitjades, de vegades amb una vida tan intensa que estan condemnades a no durar». Per Alcoberro, Beirut és la ciutat àrab més bona, més lliure i més castigada del llevant mediterrani.

El veterà corresponsal assenyala que les lectures, en les dècades prèvies a internet, foren fonamentals en l’instant de redactar: «jo no podia escriure la crònica només amb el que havia vist, o amb el que m’havien explicat, també tenia que aportar coses noves i llavors ho feia amb informacions dels llibres que havia llegit». Ara fa tres anys, havent complert els 76, Alcoberro va decidir jubilar-se. Bo i així, no ha deixat mai d’enllestir cròniques per al Grup Godó: han estat gairebé cinc dècades de trameses periòdiques. Fruit d’aquesta llarga etapa ha aparegut Un barceloní a Beirut (ed. Diéresis, 2019), un llibre amb aspectes biogràfics, literaris, quotidians: «una mica tot allò que em sorprèn de Beirut, que també és la meva ciutat».

A ran de la guerra civil (1975-90), el nostre beirutí d’adopció narra, posem per cas, l’assalt al seu apartament, de porta reforçada amb un ferro, l’any 1985: «van escorcollar les habitacions, van regirar els llibres de la biblioteca, em van amenaçar amb endur-se’m a ves a saber quin sòrdid calabós de mala mort». Sobre els assaltants, Alcoberro matisa que no sap si foren «tres milicians (o bandits)». L’emèrit corresponsal constata que hi ha generacions perdudes de joves combatents de 17 i 18 anys, que pateixen trastorns mentals i dificultats d’adaptar-se a la vida fora de la milícia: «quan tenen armes, tenen poder, un nen amb una arma el pot doblegar a vostè i a qualsevol, de cop descobreixen que sense armes no són ningú».

Nou anys abans, al tornar d’una estada a Damasc, es va trobar l’apartament ocupat per una família armènia. El periodista barceloní els va donar a entendre que s’hi podien quedar, que serien els seus hostes: «se’n van anar del pis (l’endemà) emportant-se la televisió i altres efectes domèstics». Lluís Foix, que va ser director de La Vanguardia, diu que Tomàs té una interessant teoria sobre la seguretat al bell mig d’un conflicte: «controlar la por exhibint coratge i despreocupació».

Especialment interessants són les pàgines que dedica a la poetessa Joumana Haddad, la qual és crítica amb Eva i Xahrazad. Per Haddad tant el personatge bíblic com el de Les mil i una nits, respectivament, són dos prototips femenins imposats per l’hegemonia masculina: «Joumana reivindica Lilith, que va ser creada per Déu, en una mitologia anterior, al mateix temps que l’home, i que va rebel·lar-se i va abandonar el paradís».
El veí català de Beirut afirma que vol seguir treballant per La Vanguardia, a la mateixa secció, perquè sent que encara té moltes coses per dir, que encara no he pogut dir i que té ganes de poder dir: «Tot està per dir!»

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte? (21-3-2020)

204 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: