UN NOU 155? AIXÒ NO COLA NI AMB LA MILLOR VASELINA DEL MERCAT !

“Un nou 155? ”
( BERNAT DEDÉU )

Ahir vaig jugar-me un sopar amb mi mateix que el processisme cantaria l’arribada d’un “nou 155” abans que vespregés arran de la decisió del TSJC d’anul·lar cautelarment la suspensió del 14-F. En efecte, els polítics independentistes són tan entendridors i previsibles com la ira d’un infant gelós quan veu el germanet procedint a cruspir-se un pastís. Així fou; tot just quan fosquejava, els polítics de la tribu esprintaven amb la mandanga del “nou 155” per veure qui arribava abans als micròfons de tota quanta televisió. L’afer té certa gràcia, perquè l’únic que ha perpetrat la secció cinquena de la sala contenciosa administrativa del TSJC és el que faria qualsevol persona entenimentada davant del bunyol totalment antidemocràtic que el Govern va publicar al DOGC, suspenent les eleccions sense cap mena de fonament jurídic: deixar-lo sense efecte i enviar els seus redactors al col·le.

Apel·lar a un “nou 155” és l’enèsima cabriola d’uns aprenents de líders que ja no saben com prendre més el pèl al comú de la ciutadania i és objectivament fals, començant pel fet que el TSJC ha procedit per iniciativa d’una demanda personal (segons em conten alguns espies, no serà la darrera que es presenti). En aquest gest denunciatori, que és un dret de qualsevol ciutadà a posar en dubte la legalitat d’un escrit administratiu (una potestat que espero poder mantenir com a particular si finalment arribem a Ítaca), per tant, l’Estat no hi ha tingut res a pelar. Afirmar, com ha fet Gabriel Rufián, que la intervenció del TSJC té alguna cosa a veure amb la influència perversa de Salvador Illa, com si el ministre de la pastilla fos bessó de Fouché, reafirma la norma indepe segons la qual els nostres polítics continuaran afrontant els comicis pensant-se que som deficients mentals.

La nostra única obligació ciutadana de cara al 14-F és exigir a l’actual Govern que faci l’impossible perquè el màxim nombre de catalans puguin votar

Aquí, com sap perfectament qualsevol convergent o republicà amb una sola neurona (si és que en queda algun), no hi ha “nou 155” ni rehòsties en vinagre, sinó la conseqüència lògica de presentar un nyap jurídic fet amb el cul mentre creues els dits i reses perquè cap ciutadà te l’esmeni. Facin el que facin els jutges després de les al·legacions del Govern, la ineptocràcia independentista començarà a activar la cantarella segons la qual és un malèfic tribunal espanyol qui obliga a fer les eleccions a correcuita, quelcom que també és objectivament fals, perquè la data del 14-F la va mantenir el Govern fins fa quatre dies. Si les eleccions no s’havien preparat amb més temps era perquè el mateix Govern no n’havia garantit el volum adequat de participació. Fins ara hem vist els partits discutint-se sobre qui era pitjor gestor, ara els tornarem a veure exercitar-se en l’art de competir en ploriconisme.

Tot això ha arribat al punt de fer més riure que plorar i supera l’àmbit de la burocràcia jurídica, perquè si hi ha alguna cosa que representi la vigència de l’article 155 és l’actual ineptocràcia independentista. Van ser polítics com Pere Aragonès o Elsa Artadi els qui, durant l’aplicació de l’article, van mostrar-se més amables i sol·lícits amb l’administració de Rajoy mentre aquesta imposava la pax autonòmica a l’administració catalana, sovint davant la sorpresa dels propis enviats de l’antic president espanyol, que al·lucinaven amb tanta pleitesia. Si alguna cosa put a 155 en aquesta fètida Catalunya són els polítics que no només van incomplir el mandat parlamentari de l’1-O (i que ara tenen els santíssims ovaris de reclamar-se’n fills, germanets i parents), sinó que van preferir mantenir la nòmina a dimitir davant una modèlica abaixada de pantalons i faldilles.

Dit això, la nostra única obligació ciutadana de cara al 14-F és exigir a l’actual Govern que faci l’impossible perquè el màxim nombre de catalans puguin votar. Per aconseguir la fita, la ineptocràcia independentista haurà d’exercitar-se en una activitat inaudita en el seu modus vivendi: haurà de dedicar-se a treballar, la qual cosa obligarà que persones com Pere Aragonès, Meritxell Budó i el meu estimadíssim Bernat Soler (“if if, between, between”) presentin cagant llets un pla perquè hi hagi tants col·legis electorals com s’escaigui, si cal amb un reforç específic a residències i hospitals, amb el lògic enfortiment del vot per correu i tota la millora de l’agilitat administrativa necessària. És un esforç de mínims i no seria demanar gaire, vist que la ciutadania ha obeït el Govern en totes i cadascuna de les seves creativitats horàries i confinaments perimetrals, comarcals i siderals.

Treballin, consellers, perquè això del “nou 155” no cola ni amb la millor vaselina del mercat. I, ho escric per enèsima, tinguin la bondat de no tractar més els ciutadans d’imbècils, perquè el 14-F o quan s’escaigui l’únic que mereixen són com més urnes millor, però buides o curulles de tifes ben formoses. Volíem votar, oi? Doncs au, gent, a pencar.
Informa:ELNACIONAL.CAT (21-1-2021)

141 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: