UN PAÍS NO POT COHESIONAR-SE DES DE LA MARGINALITAT NI DE LA DERROTA

“El final del resistencialisme”.

“Ja és molt més verinós i autodestructiu seguir la narrativa i l’actualitat que marquen les institucions que no pas desentendre-se’n del tot, peti qui peti”
.( OT BOU )

Aquesta decadència es podia haver evitat. Durant un temps encara hi va haver en joc fins a quin punt es debilitaria el país, després de la patacada. Una cosa és no sortir-se’n i una altra, lliurar les claus de casa a l’enemic a canvi que t’hi deixi viure. Llavors, la lògica de la resistència tenia un sentit. És cert: desobeint el 155, la independència no hauria caigut del cel, però encara no havíem fet malbé el relat de legitimació que ens havia dut al referèndum, i el podíem aprofitar per mantenir fora de la centralitat el PSC, alineat amb el PP i Ciutadans. També és cert: la investidura a l’exili del president Puigdemont no ens hauria acostat a la independència, però ens n’hauria allunyat menys, perquè desobeir la justícia espanyola per obeir el parlament era un primer pas per a restaurar-ne la sobirania, després d’haver-lo rebregat desobeint les lleis de transitorietat. I tres quarts del mateix amb la inhabilitació del president Torra.

La tesi de la resistència, que Esquerra criticava per buida i màgica, partia de la base que plantar cara per sistema era la manera més eficaç de frenar l’apatia rendida i paralitzant on ara som atrapats. Però sobretot també partia de la base que el terreny de joc eren les institucions i els partits, i que era allà on calia disputar l’hegemonia del discurs als qui, també des d’allà, ja preparaven la restitució moral de l’autonomisme. Aquesta cadena de petites desobediències, que mai no van consumar-se, tenia sentit en la mesura que el cost psicològic de mantenir encès el torcebraç amb l’estat reportés algun benefici palpable. Ni que només fos l’èxit moral de mantenir la gent connectada. Ni que només fos un consens sobre la conveniència de continuar lluitant. Però és molt més fàcil veure, al cap d’un temps, com n’ha estat, de veloç, la degradació, que no pas com aconsegueixes alentir-la.

Amb això no vull dir que no fos previsible, és clar. Vull dir que en el terreny institucional han guanyat ells. La seva operació de restitució ja ho ha intoxicat tot massa, la desafecció amb la política institucional ja és prou generalitzada. El teatre per les llicències d’edat al parlament ho demostra: només hi ha en joc més desconnexió. Les institucions tenen molta més força per a parasitar i neutralitzar les alternatives que no pas ningú que vulgui entrar-hi per canviar les coses des de dins. Ara que ho tenen tot endreçat, qualsevol intent d’empènyer-los cap a la lògica resistencial l’aprofitaran per convertir-la en paper d’estrassa.

N’és un clar exemple el cas del diputat de la CUP Pau Juvillà, de qui la JEC ha ordenat la retirada de l’escó. Que la presidenta Borràs no l’hi retiri fins que no hi hagi sentència ferma no revela que ara que hi és ella sí que resistirem. Revela, si de cas, que resistir no era tan difícil ni arriscat, i que el president Torrent tenia més por del que somiava que no pas del que li podien fer despert. Borràs, a més a més, ja ha anunciat que no retirarà l’escó a Juvillà fins que no hi hagi sentència ferma, cosa que vol dir que quan n’hi hagi sí que ho farà, cosa que al seu torn demostra que en la decisió d’obeir la justícia espanyola era molt més important el missatge per a la gent –“també heu d’obeir vosaltres”– que no pas la por de les represàlies, com se’ns va voler fer creure.

Quan Juvillà finalment es quedi sense escó, no sé si Borràs haurà tingut prou temps per a escenificar que ella sí que ha resistit, a diferència de tots els altres. Jo diria que no. Però si una cosa prova aquest cas, sigui com sigui, és que a les institucions ja ningú no necessita escenificar obediència i rendició. A poc a poc s’adonaran –potser Borràs ja se n’ha adonat– que a mitjà termini t’erosiona molt més ensenyar com et doblegues. L’independentisme que vulgui contestar a la reculada els ha de deixar fer. És evident que és un abús antidemocràtic retirar l’escó a un diputat perquè tenia uns llaços al despatx. Però el temps del resistencialisme ha passat. L’han matat ells. Ara ja és molt més verinós i autodestructiu seguir la narrativa i l’actualitat que marquen les institucions que no pas desentendre-se’n del tot, peti qui peti.

L’independentisme només podrà articular una alternativa si abandona l’ètica de la supervivència. Un país no pot aguantar ni es pot cohesionar des de la marginalitat ni des de la derrota. En general, però especialment en política, cal estar a favor d’alguna cosa. S’ha de resistir, és clar, però sense fer cas dels partits ni de les entitats. Sense votar-los. Sense estar-ne pendent. S’ha de construir des dels marges.
“El govern té dos mesos”

Que la possibilitat de crear alternatives des de la resistència institucional s’ha convertit en una fantasia també es nota en el llenguatge periodístic. No és tan sols que ja ningú no confiï que una hipotètica resistència del govern, o comandada pel govern, servís de res. És que ningú ja no considera que hi hagi realment la possibilitat de resistir de cap manera.

Avui, per exemple, el TSJC ha decretat ferma la sentència que obliga que el 25% l’ensenyament a Catalunya, pel cap baix, sigui en espanyol. Fa dos anys, el diari Ara potser encara ho hauria titulat així: “El TSJC ordena a la Generalitat que apliqui el 25% de l’ensenyament en castellà”. El titular d’avui, en canvi, sona gairebé com una amenaça: “El govern té dos mesos per aplicar la sentència del 25% de castellà”. És un exemple claríssim d’això que dèiem. El govern no tan sols no farà res per a evitar el 25%, sinó que és molt més probable que s’afegeixi a la pressió perquè les direccions dels centres l’implementin. Els mestres, en canvi, sí que poden resistir. I els pares. I els alumnes. Cal abandonar el diàleg amb el govern i amb els partits.
Informa:VILAWEB.CAT (22-1-2022)

84 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: