UNA CATALUNYA INDEPENDENT SENSE NACIÓ QUE SE LA CONFITIN !

“Estat sense nació, cos sense cor?”
(XAVIER ROIG)

Darrerament m’he dedicat a llegir sobre aquella gent que durant el franquisme va treballar per mantenir viva, d’una manera o d’una altra, la catalanitat. Aquest sentiment, la catalanitat, ha anat de baixa. La Transició va significar, també, l’amnèsia, el rebuig –tot, forçat per l’opinió guanyadora– d’aquells que per treballar a favor del país van acceptar formar part del règim anterior. El tema encara cou, tal com va quedar demostrat amb la reacció als meus articles sobre Porcioles –per cert, ara s’ha descobert que, sent alcalde, també va donar 250.000 pessetes per al diccionari Alcover Moll. Jo diria que els guanyadors de la Transició han estat dos: les elits del règim, que no es van renovar, i el discurs progressista d’esquerres, que, en l’àmbit de l’opinió pública, ha creat un patró que ens invalida per a una gestió política eficaç. Tenim una estructura politicosocial típica de país llatinoamericà: ens creiem molt progressistes, però, de fet, som una societat profundament endarrerida. D’una modernitat epidèrmica allunyada de l’estil de vida europeu.

Tot plegat fa que determinats aspectes siguin considerats tabú i es camuflin darrere el discurs únic dominant. Atenció, un discurs aparentment avançat –sovint passat de voltes– que, a l’hora de la veritat, és d’una incompetència inversament proporcional a la seva propaganda. En aquesta situació, el gruix format pel ciutadà mitjà –aquell que és considerat pal de paller de la democràcia social de dret arreu d’Europa– es va aprimant en trobar-se desvalgut i desorientat. Un clar exemple el tenim en discursos incòmodes com el de la immigració econòmica. No es vol dir obertament que és un problema. S’estigmatitza tot aquell que planteja el tema obertament, i això fa que els que podrien gestionar-lo de manera racional i eficaç, com que se senten incòmodes i maltractats, se’n desentenguin, de manera que qui s’apropia de la denúncia és l’extrema dreta. Una denúncia que no pica sobre ferro fred, ja que el problema hi és. La població diguem-ne apolítica –la «majoria silenciosa»– reacciona amb el seu vot pel simple fet que el problema és real.

Aquest discurs social progressista dominant –que, hem de reconèixer-ho, ha conquerit l’opinió pública catalana– també marca el ritme del fet nacional. El sentiment de pertinença a una nació s’ha vist maltractat i presentat com un fet reprovable i suat, una forma de supremacisme. Dir que un està orgullós de formar part d’una nació mil·lenària no està de moda. Sempre surt algú que hi troba llegendes negres. Els que poblen ara un territori no són els que l’habitaven fa mil anys. La majoria no són ni tan sols descendents d’aquella gent. En són hereus, han rebut una torxa que consideren que han de passar als seus descendents; també als que vindran de fora. Aquesta manera de pensar i d’actuar, que és innata a qualsevol país del món –els Estats Units, França, Alemanya, etc.–, a Catalunya està estigmatitzada. El pensament dominant del qual us parlava –que, degut als seus orígens, es considera internacionalista i solidari universal– ha reeixit a acomplexar-nos i impedir-nos reclamar i defensar allò que considerem característicament propi, allò que ens fa diferents. Perquè l’estímul a la diferència no es tolera. I això val per a totes les activitats. S’oblida que de res serveix el principi d’igualtat d’oportunitats si, després, no es pot ser diferent.

En aquest moment, en què, al meu entendre, Catalunya està patint una crisi profunda –com no n’havia patit mai cap, ja que avui no ens posem d’acord a identificar-ne les causes i els causants–, s’hauria de posar al centre del debat el fet nacional. Vull dir que, personalment, una Catalunya independent que deixi de sentir-se nació, no em val. Ja se la poden confitar, per dir-ho ras i curt. Sota la consigna d’eixamplar les bases a cop d’abaixar el llistó nacional, molts estarien disposats a, finalment, tenir una independència administrativa. Un estat sense nació.

Durant el franquisme, molts catalans ens consideràvem una nació sense estat. Potser no érem majoria, però la nació hi era, subjacent. El mèrit del president Pujol va consistir a fer perdurar en certa manera aquest fet subjacent –re-estimulat des de la Renaixença–; aquesta mena d’asímptota que, sense arribar a tocar l’objectiu, s’hi aproxima per anar-se consolidant. El leitmotiv independentista actual em sembla allunyat de qualsevol sentiment de nacionalitat. Ha claudicat davant del discurs dominant en la societat catalana, que es dopa cada dia amb uns mitjans fofos, gestionats per individus que han comprat aquest discurs únic que té un gran poder per desnaturalitzar.

Un estat independent, sense nació? O una nació no independent? Ho ignoro. I titlleu-me del que vulgueu, però ningú em treu del cap una idea políticament incorrecta: molts col·laboradors necessaris del franquisme traspuaven més sentiment de nació i de catalanitat que la major part de la classe política d’avui. Se sentien orgullosos de ser catalans i practicaven la catalanitat –no pas el catalanisme– tot dissimulant. Avui no cal dissimular que no es practica.
InformaPARLEMNE.CAT(5-VII-2023)