“Una Generalitat espanyola mai salvarà el català”.
“Que una llengua clarament en perill com el català no la salvarà l’Estat (ni per extensió una estructura estatal com la Generalitat) ho sap qualsevol que hagi superat el parvulari”.
( PILAR CARRACELAS )
Deia ahir a Twitter Jofre Llombart, Secretari de Difusió de la Generalitat, que el govern espanyol no concep el català com una llengua a protegir a l’àmbit audiovisual, amb motiu de la filtració a El Periódico que el PSOE no establirà cap percentatge de contingut en llengües cooficials a les plataformes audiovisuals com Netflix o HBO.

Com amb tot allò a què ens tenen acostumats els inquilins de les institucions públiques, penso que molts ens preguntem si actuen des del cinisme o des de la ineptitud. Que una llengua clarament en perill com el català no la salvarà l’Estat (ni per extensió una estructura estatal com la Generalitat) ho sap qualsevol que hagi superat el parvulari. Ho saps tu, ho sé jo, ho sap tothom. Per tant, malauradament, és palmari que des de les institucions no ens parlen des de la ineptitud sinó des del cinisme que els permet remunerar i ser remunerats pels serveis prestats a l’establishment català, és a dir, a Espanya.

És obvi que aquesta filtració és una posada de catifa del PSOE perquè Gabriel Rufián pugui fer tuits indignats i Pere Aragonès es pugui fer el milhomes als mitjans subvencionats per després rebre uns xoco crispies secs i poder presentar-los com a virutes de xocolata de l’Oriol Balaguer, i això, si arriben, perquè el repte és trobar un sol cop en què un govern espanyol hagi complert amb Catalunya. Un de sol.

El més imperdonable d’aquestes cortines de fum és que els partits catalans se’n beneficiïn per perpetuar-se al poder perquè els creguem imprescindibles, o com a mínim inevitables per a la nostra subsistència com a país, mentre el català realment està en perill perquè ni tan sols les institucions catalanes el protegeixen: només cal veure amb quina alegria els polítics repeteixen les respostes que han donat en català a una roda de premsa en castellà havent-hi rètols, es limiten a demanar explicacions als professors d’universitat que canvien al castellà una assignatura prevista en català i no fan la més mínima denúncia davant de la tendència a omplir els continguts de TV3 i Catalunya Ràdio de castellà amb analistes, tertulians, anuncis, sèries etc. on parlen en castellà.

Que una llengua necessita un Estat a favor per no desaparèixer ho demostra el fet que els països europeus amb llengües menys parlades que alhora tenen més parlants d’anglès (sense incloure el Regne Unit), com ara Dinamarca o Finlàndia, no veuen les seves llengües amenaçades. Perquè… algú s’imagina una multinacional que ofereix productes o serveis en aquests països no ho faci en la seva llengua i recorri directament a l’anglès?

Però la regulació per ella mateixa, com una llei audiovisual que blindi la llengua a les plataformes de streaming, forçant-les, com es vol fer amb el castellà, a tenir un ampli catàleg de continguts en català, no garanteix la pervivència de la llengua: només cal veure el cas d’Irlanda. És necessària una audiència, que hi és, si comptem, com a mínim, tothom que té el català com a primera llengua, però també un mercat, dominat fins ara per un monopsoni (monopoli del comprador), on la CCMA és gairebé de forma exclusiva l’únic adquirent de continguts audiovisuals en català, cosa que ja no funciona en la era internet. Això, sense fer esment del fet que sovint els continguts no es compren per la seva qualitat sinó per, de nou, remunerar serveis prestats (molts recordarem l’episodi dels 800.000 euros per a pagar el documental produït per Mediapro sobre l’1O -fet quasi de forma íntegra amb imatges d’arxiu de TV3 i Catalunya Ràdio).

Això només es pot resoldre si hi ha una competència real més enllà de la CCMA per oferir continguts audiovisuals a internet, que és on hi ha el gruix del públic audiovisual. I seduïr aquests compradors només es pot fer amb la legislació d’un Estat a favor, amb una utòpica Generalitat que entregui les competències com a subcontracta de l’Estat i dediqui tot el seu pressupost a la llengua o si entitats que van néixer per fer activisme del català amb gairebé 200.000 socis que paguen una quota com Òmnium o si d’altres que van néixer per ser una pedra a la sabata d’Espanya com el Barça fan un cop de puny sobre la taula i inverteixen el seu capital en l’audiència que ha permès la seva existència.
Informa:ELMON.CAT (23-IX-2021)